La llengua és un element de comunicació i connexió usada per persones, cultures i classes de manera diferent. Normalment les cultures es situen en un espectre on espanyols, alemanys, americans i xinesos estan al cantó més directe, mentre japonesos i britànics queden a l’incòmode cantó indirecte. S’acostuma a dir que els britànics són massa educats i jo sempre he pensat que aquesta ‘amabilitat’ que envolta la parla britànica havia de ser un pretext per emmascarar superficialitat, indiferència, o pitjor. Ser ‘educat’ i tenir bones maneres fa pudor d’estructura de classe imposant estàndards arbitraris d’acceptabilitat, i, podríem discutir, s’interposa en el camí d’una connexió més honesta i genuïna. L’amabilitat s’hauria de demostrar a través de l’acció, no?
Treballar a un campament d’estiu a Cardona va ser el meu primer contacte, pròpiament dit, amb nens espanyols i catalans. Al Regne Unit no en tenim un equivalent, així que imaginava que devien estar vivint un somni en poder anar a un campament d’estiu. Eren sorollosos i plens d’alegria i curiositat, però Déu meu com insultaven! El primer cop que vaig sentir al petit *Guillermo cridar “joderr!” li vaig cridar l’atenció sobre el seu llenguatge. O això creia…
Durant els meus primers anys aquí, vaig treballar donant classes d’anglès a infermeres i doctors. Tenia una classe de principiants amb tres infermeres mig-jubilades i m’encantaven. Recordo una vegada que la *Paula estava llegint en veu alta la introducció personal que havia escrit. “My name is Paula and I live Barcelona” va dir. Vaig corregir-la dient-li que havia d’incloure “in”, però abans que pogués acabar de refer la frase vaig sentir un gran “coño!” ressonar dins l’aula. La Paula estava frustrada amb motiu, però mare de Déu, jo estava estupefacte, és com si la meva àvia amb tota la seva olor d’espígol em cridés “PUSSY!” a la cara.
A través d’aquestes diferents confrontacions vaig decidir anul·lar la meva commoció i abraçar afectuosament aquest enfocament relaxat a la llengua. És alliberador, el llenguatge no canvia massa entre audiències, no hi ha cap preconcepció ni normes restrictives sobre com una dona adulta ha de parlar. Com sempre, al principi vaig buscar la part positiva del xoc de sensibilitats i normes d’expressió d’aquí. És més, la gent va començar a adonar-se’n de l’abisme que hi havia entre les nostres concepcions d’acceptabilitat. Discutíem com l’estil de comunicació d’aquí era millor, més autèntic i, de fet, més amable. I, per ser sincera, hi estava d’acord. Sempre havia sentit que a la meva terra natal la gent pronunciava els sons correctes, però que si vertaderament necessitaves ajuda et tancarien la porta als morros acompanyada d’un educat “thank you”. Em va portar a qüestionar-me la manera en què jo reaccionava al món també, especialment amb els nens cridaners, per què carai no haurien de ser sorollosos en públic? El procés es va convertir en un despreniment de formalitats que era acollidor i difícil alhora, però és clar, mai és tan senzill…
Podem dir que és generalment cert que hi ha una falta d’autèntica connexió en la forma britànica de comunicar-se, amb maneres buides de contingut i expressions neutres que prenen el lloc de l’acció o intent real. Però no podem fer servir això per excusar tot el que es considera ‘acceptable’ aquí. El fet que els bars de la cantonada siguin propietat de la comunitat xinesa local era quelcom que desconeixia abans de venir. La gent sempre s’hi referia com el “Xino”, i he de dir que em feia sentir incòmoda. La meva culpa blanca i l’altiva educació britànica es disparaven alhora i no aconseguia saber si estava sobre-reaccionant o si era correcte. Els meus amics espanyols i catalans ho desestimaven com quelcom massa sensible. Potser el fet de referir-se a tots els negocis regentats per xinesos com a Xinos no era culturalment insensible en el millor dels casos i racista en el pitjor, poder era una reacció exagerada fruit de la meva pròpia culpa cultural.
Sentir a la gent fer servir la paraula ‘Paki’ era encara més clar per a mi, ja que no només servia per referir-se als establiments propietat de persones que, segons els hi atribueix la població local, són pakistaneses, sinó també a aquelles que venen cervesa al carrer. De nou, se’m va dir que és només una abreviació de pakistanès i que estava important problemàtiques del meu país, ja que Paki no era ofensiu aquí. En aquest punt vaig haver de discrepar. Només perquè la majoria no ho reconegui com ofensiu, no significa que no estigui malament. És fer diferències per raça i ètnia sense que tinguin res a veure amb el tema de la conversa, que és on es pot comprar una cervesa. També vaig començar a preguntar-me com en una ciutat tan cosmopolita i diversa era acceptable categoritzar als residents, el tema de relegar identitats a la figura de l'”altre” torna a sorgir a Barcelona.
I ara de veritat; mai havia sentit tantes expressions racials problemàtiques com aquí. Podia estar parlant de drets humans, democràcia i progressisme i que de sobte es fes una broma utilitzant la paraula n***** per referir-se a una persona negra o per imitar el que creuen que és un llenguatge ‘urbà’ graciós. Vaig corregir a un amic sobre l’ús d’aquesta paraula. La seva defensa va ser la típica: els sentiments dels altres no hauria d’interposar-se al camí del seu ‘art’, és a dir, les bromes que fa amb els seus amics al bar. Estic més que acostumada a aquesta falsa indignació envers la ‘censura’. Twitter en va ple i també els diaris, però normalment ve de paios blancs de més de cinquanta anys i mai he vist a ningú defensat l’ús de la paraula n*****. Això està a un altre nivell i increïblement, no és pas poc comú. Un estudiant una vegada va deixar anar com si res la paraula a classe i li vaig dir que de cap manera podia dir allò una altra vegada. Aquest cop em va sortir per un altre cantó que sempre acabo escoltant: “però a la NOSTRA cultura negra està bé”. Però no has dit negre, oi? Has dit n*****, ofensivament, amb un ‘r’ ben forta, i no puc arribar a pensar que això sigui acceptable enlloc al món.
M’han repetit mil vegades que aquestes qüestions racials no existeixen aquí i que és el meu país i els Estats Units qui tenen aquests problemes, així que és irrellevant. És en aquests moments en què la bombolla de positivitat realment explota. Si els patrons de comunicació directa que testimonio aquí han de, suposadament, fomentar una comprensió millor entre interlocutors, com s’alinea amb això? No és més amable fer servir una paraula carregada d’associacions violentes per a un grup de persones, que comparteixen una societat amb tu, per fer-hi referència. Això no és el símbol d’una intenció honesta i sense temor, de fet, és una actitud que està més preocupada en la seva pròpia ‘autenticitat’ que en acollir la diferència. Encara em queda persuadir amb èxit a algú d’aquí que faci servir aquesta paraula del fet que la meva objecció no és només una educada neurosi descartable. Crec que la falta d’escolta, la falta de responsabilitat i la falta de generositat per aprendre dels altres és profundament preocupant. Així que, no t’asseguis al teu castell com un britànic proferint formalitats amb intencions gens genuïnes, però tampoc continuïs fent servir un llenguatge que és traumàtic i deshumanitzant per gent de la teva comunitat. Joder!
Catalunya Plural, 2024 
