Els fets de l’u d’octubre i el posterior judici als presos polítics quedarà marcat com un dels moments més importants de la història de Catalunya, d’Espanya, i, sobretot, de la relació entre l’una i l’altra. És un misteri, encara, què diran els llibres d’història sobre els indults d’aquí a cent anys. Potser seran vistos com una mesura de gràcia, paternalista i estratègica, que va servir per a apaivagar la voluntat d’una part de Catalunya. O, potser, alguns diran – com ja diuen ara –, que els indults són una rendició davant de les imposicions del secessionisme.
Com sovint passa amb els acords multilaterals, els indults no convencen per complet a cap de les parts implicades en les negociacions que han conduït fins aquí. Per ERC, els indults només són un avenç parcial que només es veuria completat amb l’amnistia. Pel PSOE, els indults són una mesura de gràcia extraordinària que els hi ha costat un bon grapat de vots. Per Unides Podemos, els indults només són una primera pedra cap a la construcció d’un projecte federal d’estat. Per la majoria catalana, són una mesura que ajuda a encarar el trauma sofert durant tots aquests anys, però que no l’esvaeix per complet. Ningú guanya del tot, però la suma dels guanys per separat superen amb escreix els costos de no fer-ho. En això hi coincideix tothom excepte la dreta espanyola, ancorada en una visió tardofranquista de què representa l’estat de dret i els seus mecanismes, i un petit reducte de l’independentisme, l’anomenats “hiperventilats”. Encara queda gent que no accepta que se’ls va enganyar. És, fins a un cert punt, comprensible. Fa mal a l’orgull reconèixer que t’has empassat les mentides d’uns polítics que et van prometre el cel en la terra.
I a pesar de tot això, els indults vénen a obrir un nou horitzó polític per a Catalunya que afectarà especialment el comportament de les dues primeres forces del Parlament de Catalunya, ERC i el PSC. Els republicans feia temps que coïen a foc lent un canvi discursiu i estratègic que els ha servit per a desprendre’s del xantatge emocional exercit per Junts per Catalunya. Amb els indults aquest viratge –que sense cap mena de dubte els hi està donant resultats electorals, si atenem al fet que és avui Pere Aragonès qui presideix la Generalitat –, es consolida. Pels socialistes, els indults els hi han de permetre començar a distanciar-se del bloc unionista per a retrobar-se amb el sentiment catalanista que ha estat tan present en la seva història en temps de Maragall.
No ho sabem què diran els llibres d’història d’aquí a cent anys, perquè el que diguin llavors no tindrà tant a veure amb què ha passat avui com el que estarà passant llavors. El que sí que podem dir avui és el següent: que els presos no haurien d’haver entrat mai a la presó. Que els delictes de sedició i de rebel·lió són una herència ancestral dels temps de quan els estats no es feien dir democràtics. Així ho consideren, com a mínim, diferents jutges, tribunals i organismes europeus. Per tant, el millor que podia passar avui és el que ha passat: que en surtin lliures. Que surtin lliures encara que per convenciment personal o per imposició de partit, no l’hagin pogut o volgut demanar. Que surtin lliures i que continuïn defensant el què han defensat en llibertat. I, sobretot, que sobri pas la política.
Catalunya Plural, 2024 
