A Barcelona hi ha molts tipus de limbes geogràfics. Un dels meus molts preferits és el final del carrer del Clot, un estrany interstici, en perpètua transformació al seu cantó mar, perquè els seus dos símbols, alfa i omega d’aquesta línia recta, són el popularment conegut com pont de Calatrava i la torre del Fang. Ambdós són ara mateix una base barraquista i un magnífic magatzem de ferralla.
Si quelcom em sap greu en aquests reportatges és refer les meves passes, doncs significa negligència municipal si tot roman igual o pitjor. Sóc el primer en desitjar un acord de govern a l’Ajuntament, però mentre això no passi potser haurem de batejar aquest consistori com el de Mortadelo i Filemón, doncs aquells semàfors són el seu gran èxit al llarg d’aquests nou mesos en minoria. La inèrcia de les obres no justifica la ignorància en afers clau.
La torre del Fang i el pont de Calatrava podrien ser una poesia urbana prèvia a tot el rovell de l’ou de l’estació de la Sagrera. Les seves obres congreguen, dia rere dia, a molts jubilats, els quals donen l’esquena al patrimoni medieval manllevat, bell a la seva història fronterera amb el torrent de la Guineu, preciosa en la seva condició de fortalesa i trista pels darrers decennis, on després de ser l’arxiu de Sant Martí i lloc d’aprenenatge del català ha estat abandonada per les autoritats, les mateixes que prometeren un milió d’euros amb la finalitat de remodelar-la i donar-la al barri com a equipament, potser com a centre de memòria.
Per la seva banda, el Calatrava, Bac de Roda a l’oficialitat, ha patit menyspreus de manera sistemàtica i bé, no sé si es allò de l’hàbit fa al monjo, però és un plaer contemplar-lo des de tots els angles, i no passa res per reivindicar-lo com una icona dels marges, quelcom que unit a la torre del Fang composa una simfonia del vell i el nou.
A més dels nostres dos protagonistes, haurem de considerar un altre factor. Aquest tram del carrer del Clot permet enlairar-se a un altre limbe, fins ara més aviat desolador, i que, un cop deixem enrere el Calatrava, inaugura el carrer Gran de la Sagrera, gairebé erm al seu cantó mar, on encara llueix la vella estació de mercaderies de la Sagrera, condemnada a mort segons em comentà un expert del barri, fet que seria un error de pes, doncs és un edifici molt emblemàtic i amb una estela gairebé centenària a la zona, amb moltes possibilitats de reconversió.
Aquest limbe de Gran de la Sagrera acaba més o menys a la cruïlla amb Garcilaso. Als darrers temps, tot aquest sector té aspecte de canvi, i a la rodalia un bloc es troba a un no res d’estrenar-se, destinat a locals i lloguers.
Avui he anat a la torre del Fang, des de Gran de Sagrera, enganxat al cantó mar, el de la vella estació de mercaderies. Fa uns mesos vaig descobrir un campament barraquista ocult pels murs. La seva extensió s’ha ampliat, així com ha variat la seva funció. De ser un refugi amb una casa muntada de qualsevol manera ha passat a guanyar terreny, fins brindar a les furgonetes els seus espais per a aparcar amb tota tranquil·litat i descarregar la ferralla, principal font d’activitat dels residents.
Des de la passada tardor, els nois de la ferralla tornen a ser tendència al carrer. Els veus cada dos per tres mentre ningú parla de la seva situació, gairebé esclavista, guanyant-se el pa amb quilos de ferralla per pocs euros mentre una màfia es lucra sense suscitar gaire atenció.
L’abril de 2020, durant l’instant àlgid de la pandèmia, vaig descobrir l’existència de barraques a la base del pont de Calatrava. Aquell dia em vaig confiar en excés, vaig baixar fins el campament i vaig parlar una mica amb un home, que em feu fora de males maneres. Després de tants i tants anys amunt i avall per Barcelona, puc afirmar com el barraquisme contemporani és, no podia ser altrament, oportunista i molt mòbil, qual piuma al vento, quelcom reforçat en casos més sofisticats amb tendes d’acampada, situades en grup o de manera individual.
No obstant, hi ha una tradició d’assentaments amb aspiracions d’estabilitats. Les obres al limbe de Gran de la Sagrera per la futura estació han produït un curiós efecte. Cap al 2022 no hi havia rastres de barraques en aquest entorn, mentre a l’actualitat cerquen de solidificar-se als ciments, bé al carrer de Huelva, on hi ha un altre campament aliè al pont, bé a l’inici de Gran de la Sagrera, amb Felip II de rerefons.
Això no sé si se solucionarà en breu amb barreres new jersey per a evitar la instal·lació de més pobladors, com ha fet Mortadelo i Filemón, així li direm mentre no sumin 21 de govern, a Vallcarca, sense traslladar als barraquistes apilats a un no res del metro.
El més greu de tota aquesta modesta investigació, com sempre escrita a partir de les meves caminades per la ciutat comtal, és com Mortadelo i Filemón afronta el desastre de la torre del Fang, fàcil d’ocupar durant aquests anys. L’expulsió dels darrers inquilins, més o menys al 2021, feu albergar esperances a molts en que el seu rectangle pogués ser pel barri amb la fortalesa medieval erigida en fita. Quan tiraren els murs del carrer del Clot, la il·lusió s’incrementà i, fins fa ben poc tot, en aparença, prosseguia la seva normalitat.
Dissabte passat vaig detectar la presència d’okupes a la torre del Fang per unes cadires repartides per terra. Com anava sense la càmera no vaig aconseguir imatges útils per a les meves intencions. Hi vaig tornar dilluns i dimarts, al·lucinant. El més probable és que l’interior de la torre sigui un magatzem, tot i així insuficient, com asseverarien una sèrie de capses verticals per a contenir material ubicades a l’exterior. Fotografiar-les des del pont causa estupor, és massa irreal.
Però no ho és. Imaginin el titular a qualsevol altra ciutat europea: Una torre medieval de valor patrimonial serveix com a magatzem de ferralla al costat d’un campament barraquista. La resolució a l’enrenou, a allò inexplicable d’aquesta infinita negligència, és pasoliniana: si el tercer món del primer món esdevé invisible no existeix. Per a això, hem d’insistir en el periodisme ciutadà, per a fer visibles els problemes, denunciar-los i esperar un govern capaç de servir als ciutadans com ens mereixem, des del respecte a la funció atorgada i a la història del municipi.
Catalunya Plural, 2024 
