Bad Gyal ha tornat a casa. El febrer del 2023, l’artista feia ple al seu primer Palau Sant Jordi: “ja sabeu que no se’m dona molt bé parlar. He vingut a muntar una festa, sóc a Barcelona, a casa, i per això vull anunciar que el meu nou àlbum es dirà ‘La Joia’”, va dir entremig del show. Un any després el seu propi vaticini s’ha fet realitat amb un nou sold out , on ha presentat el 24 Karats Tour i ha congregat més de 16.000 persones.
Amb ‘Pai’ i ‘Indapanden’ es va introduir a la indústria musical ja fa vuit anys. “He passat sola per això, no m’ha ajudat ningú, ni els meus col·legues del poble ni els meus pares, ningú no entenia la meva moguda”, va revelar en una entrevista. La seva predilecció pels ritmes d’arrels jamaicanes ―va ser pionera en la introducció del dancehall a Espanya― , o bé les picades d’ullet al R&B com en la seva reinterpretació del tema “Work” de Rihanna, van anar sembrant la llavor d’un canvi de paradigma que es venia coent des de la meitat de la dècada passada, i que ara ja està instaurat. Bad Gyal és una precusora accidental, representant d’un nou esquema que marcaria l’actual escena mainstream .
El seu eclecticisme la converteix en carn de generalització: trap? dancehall? reggaeton? Els seus inicis es contextualitzen en una època en què van emergir gèneres en aquell moment underground com el trap, que va marcar indubtablement una ruptura de l’arquetip de la indústria musical espanyola. El sorgiment de nous codis i varietats va derivar en l’abús ―existent encara― del terme “música urbana” . El concepte no deixa gaire clar si és un gènere en si mateix, és, de certa manera, un calaix de sastre i un “blanquejament” de gèneres tradicionalment negres: als anys 80 als Estats Units s’utilitzava per englobar tot allò relacionat amb el hip hop o el R&B. Des dels 2000 ― especialment amb el posicionament de gèneres de tradició llatina al mainstream ― s’utilitza per abastar des del reggaeton fins al trap. Si bé Bad Gyal no va surfejar l’onada trapera, la lògica de la música urbana sí que l’ha engolit. És difícil definir quin gènere fa, és fàcil detectar totes les seves influències convergint a la seva obra.
“Jo no vull que les noies em mirin i vulguin ser com jo. Però surto per Barcelona i veig moltes xavals que se n’han anat a comprar… veig Bad Gyals pel carrer, per dir-ho així”, confessava en una entrevista d’Ernesto Castro per a Vice. La seva predilecció per la moda s’entreveu en els seus outfits dos-milers, perruques rosses i ungles rococó. Alba Farelo també va ser pionera a introduir noves normes a la indústria on l’estètica passa a ser protagonista. Ella no només fa música. Fa música i moda. En l’hora i mitja de concert, en què va comprimir 36 cançons també es va reservar un catwalk al qual va arribar amb bosses de luxe marcades amb les seves inicials, mentre el públic embogia el crit de “reina”.
“A veure si em poden encendre els ventiladors, tots full, full, full. Anem cap a la festa no?”, va ser una de les úniques frases que va dir a tot el xou. Perquè Bad Gyal no ofereix concerts a l’ús. Brinda shows i festes amb canvis de vestuari i ritus físics amb el seu cul com a protagonista. L’artista perreja sense complexos conscient que les coreografies són el seu segell igual que l’autotune al seu so. “Pel que fa a les cançons, tot ho faig jo, l’elecció dels ‘featurings’ dels productors, la sonoritat dels ‘beats’, quina mena de sons…”, assegurava en una entrevista. Com diria al seu tema Slim Thick, “les lletres de Bad Gyal les escriu l’Alba”. I és que el desvergonyiment amb què parla sobre sexe aixeca passions i crítiques gairebé a parts iguals . “Él me llama santa, santa María / Porque mi coño está apretado como el primer día”, recita en un dels temes referent. L’artista catalana és un discurs obscè i vulgar per a una certa moralitat i un al·legat d’empoderament per a les noves generacions.
El fenomen Bad Gyal ha abduït els centennials convertint-se a més en una icona per al públic LGTBIQ+ . “Yo solo quiero janguear y pasarla bien”, un dels seus lemes amb què els joves han connectat: ser disfrutona, fer el que un vulgui i vestir-te com et doni la gana. A l’Espanya del segle passat, en un context de més opressió i repressió cap al col·lectiu LGBTIQ+ les grans dives de la cançó es convertien en un refugi indispensable: outfits rimbombants, pentinats xocants ― i molt característics ― , una expressió visceral de les seves passions… Un públic assedegat de representació trobava en aquestes figures femenines, fortes i disruptives un halo d’esperança. Igual que passaria amb les dives del pop ―en un context global i amb més drets aconseguits― en els anys 90 en endavant, i igual que ara es canalitza en les representants de l’escena urbana amb el cas paradigmàtic de Bad Gyal. Ella és el nou folklore.