En una ocasió, una alumna de l’assignatura Sociologia del Turisme em va explicar que, quan va fer l’entrevista per a fer les pràctiques del grau en un conegut hotel de 5 estrelles de Barcelona, es va emportar una sorpresa inesperada. L’estudiant estava interessada en conèixer com funcionaven els departaments de recursos humans del sector hoteler, ja que volia encaminar la seva carrera professional cap a aquesta àrea específica dins del turisme, de manera que es va fixar en la plaça de becària que oferia aquest establiment. En arribar al lloc i a l’hora indicada de la trobada, es va trobar amb una dona jove, de la seva edat –principis de la vintena–, que la va rebre amablement i va començar a fer-li una sèrie de preguntes sobre el seu perfil i interessos personals. En un determinat moment de l’entrevista, la dona li va dir que, de fet, el lloc de pràctiques era per substituir-la a ella mateixa, ja que s’havia acabat el seu període formatiu i havia de buscar una substituta. A l’hotel, les estudiants en pràctiques duien a terme el procés de la seva pròpia reproducció, de manera que els postulants s’incorporaven a la feina de franc i com per art de màgia. Com a anècdota pot resultar fútil, però no ho és si es posa el focus en el mode de funcionament de l’entramat turístic amb l’exemple d’una ciutat com Barcelona.
La periodista i escriptora Anna Pacheco dedica a això i altres aspectes del món del turisme el seu recentment publicat llibre Estuve aquí y me acordé de nosotros. Una historia sobre turismo, trabajo y clase (2024). L’obra, que forma part de la rellançada col·lecció d’Anagrama Nuevos Cuadernos, recull part del treball fi de màster en antropologia de l’autora a la Universitat de Barcelona (UB) i, com no podia ser altrament tractant-se d’una formació antropològica, compta amb un important caràcter etnogràfic. La vinculació entre periodisme i etnografia, o entre escriptura i etnografia, que ja vaig tractar amb una mica més de detall en un altre text, es pot rastrejar fins gairebé els inicis de les ciències socials en la recerca de reconeixement com a disciplina acadèmica. Des de les propostes de Robert Ezra Park a l’Escola de Chicago de Sociologia Urbana, passant per Michel Leiris, el reconegut escriptor surrealista francès esdevingut etnògraf en l’expedició Dakar-Djibouti, fins a arribar a l’actualitat amb figures com la mateixa Anna i d’altres que, sense ser coneguts com a etnògrafs, realitzen un periodisme a peu de carrer que s’assimila molt a ells.
Estuve aquí y me acordé de nosotros recorre, per tant, a aquest procés d’immersió en l’objecte d’estudi que requereix l’antropologia, l’observació participant. I ho fa mitjançant la infiltració de l’autora en nombrosos esdeveniments que tenen a veure amb la quotidianitat d’allò tan prosaic que pot arribar a ser la vida en un hotel. Ho fa, a més, amb un marcat sentit literari, ja que fusiona noms, esdeveniments, llocs i situacions en una amalgama útil i atractiva per a la lectura d’un petit llibre que es llegeix fàcil i ràpid. L’Anna participa en reunions sindicals i activitats de team-building, se situa estratégicament a lobbies i altres espais dels hotels on duu a terme la seva recerca en una destacada posició des d’on poder observar i prendre notes, a més d’aconseguir un ambient de certa tranquil·litat que a ella mateixa el sorprèn.
El que troba Anna Pacheco al seu llibre és el que els estudis crítics amb el turisme fa tant de temps que assenyalen: que la turística no és la gran indústria sense xemeneies que ens explicaven, sinó que suposa, en relació amb el treball, una activitat basada en l’explotació (la part on l’autora explica com funciona el recompte de les hores extres treballades pels empleats mereix, per si mateix, un espai destacat), la ideologia (la construcció d’un imaginari familiar a l’entorn laboral que demana als treballadors que donin el màxim de si però sense l’adequada remuneració), les noves pràctiques de gestió dels anomenats Recursos Humans, una forma eufemística de cridar els treballadors però despullant-los de la càrrega política del terme (fonamental i patètica la figura de El Palas, anomenat així perquè no es vol perdre la seva partida de pàdel), els premis a tota una vida dedicada a l’hotel (mitjançant un simple regal de marxandatge de la cadena de la qual forma part) i d’altres exemples que mostren la realitat d’una activitat econòmica, amb aspectes de fet social total, que suposa un elevat percentatge del nostre PIB, 12,8%, i fins a 85 milions de visites i que, per tant, rep totes les manyagues possibles de les polítiques públiques i els mitjans de comunicació.
L’autora, a més, ha sabut purificar la seva obra eliminant la gran quantitat de referències acadèmiques que aquest tipus de treball gairebé sempre comporta, afegint-ne d’altres de collita pròpia vinculades a la seva trajectòria intel·lectual com a escriptora jove interessada en la cultura pop. Així, és possible trobar mencions a sèries de televisió, com White Lotus, o novel·listes com David Foster Wallace, i tot sense deixar de posar l’accent en una cosa que ja és un denominador comú de l’obra d’Anna Pacheco: la seva preocupació i interès per les classes socials i per les dinàmiques de desclassament tan típiques del capitalisme neoliberal.
Per acabar, assenyalar, com a crítica sempre constructiva, que el llibre demana més; demana més longitud, més detalls, més acció. En llegir-lo, un no deixa de voler saber més de la vida de la Pila o del Iulian, o dels processos de generació d’identitat corporativa, un altre eufemisme per denominar la submissió empresarial i l’acceptació de l’explotació, set que es veu truncada amb la brevetat de l’obra. El turisme no és, per tant, un dret individual a viatjar, a moure’s, a conèixer una destinació exòtica, sinó un procés social que, tal com indica el títol del llibre, serveix per recordar-nos de nosaltres.
Catalunya Plural, 2024 
