L’obra de Paul Auster és un gran puzle on cada peça ens revela matisos nous que arrodoneixen un univers propi, que es completa a si mateix amb cada llibre i on mai no expressa l’última paraula. L’obra de l’artífex de ‘Trilogia de Nova York’ es nodreix de fórmules dispars, acarona la poesia, delibera assajos, fantasieja a la pantalla de cinema i discorre per la narrativa amb la naturalitat de l’observador tenaç que beu de la tradició i assimila les tendències heterogènies de la literatura actual.
Paul Auster (Newark, 1947 – Nova York, 2024) ha estat la porta d’entrada per a molts lectors a la metaficció a través de les seves novel·les laberíntiques, en què el doble, el joc de miralls, la soledat i especialment l’atzar han estat els ingredients indestriables. En l’obra d’Auster, no hi ha un sol destí sinó bifurcacions impensades, extretes de la vida que en un instant poden modificar o desencadenar històries i fer-les complexes. Als seus llibres la linealitat es veu alterada: a més dels personatges, per l’entorn, i sobretot per factors imponderables, ingovernables, impossibles de predir, que trenquen amb l’establert. Auster va trobar una nova clau de volta: els accidents són viratges necessaris perquè la seva literatura avanci.
Ara bé, què ens ha captivat dels llibres de Paul Auster? Si ens capbussem en la seva obra, aquests són alguns dels grans temes que eclipsen la narrativa austeriana:
Viatjar a llocs impensats: ‘La música de l’atzar’ (1980), una de les seves primeres novel·les, és potser per això la més sensible, encara que la trama semblés indicar el contrari. Abandonat per la seva dona, Jim Nashe rep una herència i decideix viatjar pels Estats Units en una vida erràtica de carretera a bord d’un Saab vermell. Quan només li queden deu mil dòlars coneix un jove jugador de pòquer, Jack Pozzi, i decideixen emprendre junts la deriva del joc. La història pren un gir i un altre i després un altre més per mostrar el submon del ludòpata i del somni americà.
(Auto) reflexions sobre l’escriptura: a ‘La invenció de la solitud’ (1982) trobem un personatge ultrareferencial: a la segona part, ‘Llibre de la memòria’, Auster es narra a si mateix i es fa anomenar A., un escriptor que escriu per pensar en l’acte de narrar, per recordar el seu pare, reflexionar sobre la mateixa paternitat i la soledat als inicis de la seva carrera.
Conèixer Nova York fins i tot sense viatjar-hi: sens dubte la seva obra més representativa, a ‘La trilogia de Nova York’ —composta per ‘Ciutat de vidre’ (1985), ‘Fantasmes’ (1986) i ‘L’habitació tancada’ (1986)— realitza una lectura postmoderna i metafísica de la novel·la negra i amb aquesta ciutat com a marc teòric i camp de proves. Allí es confonen identitats, el perseguit és alhora perseguidor i els esdeveniments fortuïts postulen la història com a farsa o bé com a ficció única.
Entendre el canvi com a única constant de la vida: encobert com una aparent història senzilla, ‘El palau de la lluna’ (1989) va ser el llibre que li va merèixer la primera gran onada de fans. Ambientat als seixanta, dècada que culmina amb l’arribada a la Lluna, amb gran arquitectura narrativa entrecreua aquesta trama amb la història profunda d’un orfe a la recerca de la seva identitat i orígens.
Plantejar-se les coses en termes cinematogràfics: Auster es va convertir en guionista i cineasta el 1995 amb ‘Smoke‘. Un film que va escriure i dirigir amb Wayne Wang i que va guanyar l’Os de Plata al festival de Berlín. És un dels millors papers de Harvey Keitel en una història de vides encreuades en què també va sobresortir William Hurt.
Tensar els límits de la probabilitat amb camins o alternatives narratives: escrita a mà —amb gairebé mil pàgines—, ‘4 3 2 1’ (2017), la seva obra de ficció més llarga, desplega la vida d’un personatge que es bifurca en quatre històries: amb crítiques variades, la premsa la va adorar en alt grau, però també la va prendre com una broma.
El caràcter polític: entre els últims treballs de la seva prolífica obra destaquen ‘La flama immortal de Stephen Crane’ (2021), inspirada en la vida d’aquest escriptor corresponsal de guerra de l’últim terç del segle XIX, i ‘Un país banyat de sang’ (2023), on barrejava biografia, anècdotes històriques des de l’origen dels Estats Units fins als conflictes armats en l’actualitat informativa. És un text profund que carrega contra les lleis sobre armes de foc i el seu fonament constitucional, una mirada crítica sobre la història nacional i la seva frívola i elitista societat actual.
Una elegia sobre l’ocàs vital: fa uns dies, per Sant Jordi, la seva última novel·la ‘Baumgartner‘, una història sobre l’amor, el desig i la pèrdua va entrar en el top 10 de les obres de ficció més venudes. Escrita durant la lluita contra el càncer, l’última novel·la de l’escriptor nord-americà teixeix un reconfortant entramat de malenconia gràcies a un vell professor que defuig el desconsol de la soledat de la vellesa.
Auster no va ser autor d’un o dos grans llibres, sinó d’una obra extensa i canviant, que va anar mutant i reinventant-se al llarg de la seva carrera. Si no ho entenem així, mai arribarem a contemplar en la seva magnificència el paisatge que mostra a través del seu gran angular. Trobem als personatges d’Auster una constant evolució del caràcter humà. Hi veiem amb claredat diàfana els aspectes més amables de la nostra condició, però també el més brutal de la psicosi col·lectiva a què ens arrossega la nostra forma de vida. Entre aquests aspectes, Auster va destacar l’angoixa existencial, el turment del creador i les misèries humanes, amb un llenguatge net i directe, capaç de transmetre idees de notable profunditat sense perdre en cap moment la senzillesa, la transparència i la claredat en el discurs. Doncs això, ara toca, rellegir-lo.
Catalunya Plural, 2024 
