Ens va dir que estava molt enfadada amb el seu ex perquè l’havia abandonat. La Montserrat va ser taxativa i va afegir algun renec mentre es ficava una cullerada de fideuà a la boca, protegida per un pitet. La dona era pesant, postrada en una cadira de rodes. Era allà asseguda amb nosaltres sense gaire marge de maniobra. La seva neta procurava per ella, amb un accent desmillorat, i també l’acompanyaven dues dones més. “Quina edat em poses?”, em va preguntar una altra senyora. Vaig calcular que una setantena llarga i ho vaig dir. “En tinc 91”, va exclamar. I a mi, francament, em va sorprendre. Com en les franges baixes, tampoc domino les franges altes de les edats humanes, i aquella dona es conservava molt bé, malgrat no ser un préssec amb almívar.
El dinar popular ens havia obligat a asseure’ns de costat i, aprofitant l’avinentesa, vam obrir conversa. Vivíem al mateix carrer i, conscientment, no les havia vist mai. Això em va cridar l’atenció i em va semblar que era una sort poder conèixer-les. No tenia clar si eren amigues o si ho havien estat, o bé si eren només unes veïnes relativament ben avingudes que es coneixien les respectives vides. La del préssec amb almívar va presumir una estona més de com de bé es trobava.
La seva jovialitat contrastava amb la de la Montserrat, que va continuar la seva dissertació. “Ja t’estima? Estimeu-vos molt”, ens va dir mirant-nos, quasi esbudellant-nos l’ànima. “És molt important que us estimeu”, va insistir i vam dir-li que sí. Mentre algú demanava la sal, es creuaven diversos braços damunt la taula, i un nen de més enllà s’eixugava les mans amb les estovalles de paper dissimuladament, la Montserrat va concretar el que s’amagava darrere del consell: “El meu marit em va deixar”. Ho va dir indignada i trista, però amb força dignitat. Va dir el nom de l’home -l’he oblidat i no goso inventar-me’l- i va afegir algun detall més sobre la qüestió, amb cert ressentiment. La dona va posar sobre la taula una confessió personal tan profunda com totalment descontextualitzada.
Les amigues van afanyar-se a matisar-la: “El seu marit es va morir”, va aclarir una, abaixant la veu. “No la va deixar, simplement es va morir un dia de cop, i mira que estava molt millor que ella de salut, i la cuidava molt”, va xafardejar una altra, donant a entendre que la Montserrat tenia alguna mena de curtcircuit mental típic de l’edat, que per això confonia el motiu del final de la seva relació amorosa. No se li podia retreure res a un mort, però, en canvi, el resultat era el mateix i era absolutament imperdonable que l’hagués deixat sola en aquest món hostil. Les seves amigues no t’ho perdonarem mai.
