El 2023 passat, l’Estat espanyol va veure com, per primera vegada en la seva història, se sobrepasaven els 85 milions de turistes anuals superant, en més d’un milió i mig, el que havia estat considerat el millor any fins ara, 2019. Si ens centrem en el cas de Barcelona, el nombre de visitants allotjats a la ciutat va pujar, el 2023, a 15,6 milions, cosa que suposa una quantia gairebé 10 vegades superior a la totalitat del seu veïnat. Les xifres, tot i ser aclaparadores, poden empetitir davant les expectatives d’aquest 2024. D’aquesta manera, Hosteltur, la publicació per a professionals del turisme, estima que podríem estar a prop dels 90 milions de visitants per al conjunt espanyol, amb el consegüent increment notori de turistes en ciutats com Barcelona.
Les conseqüències d‟una activitat d‟aquestes característiques ha estat descrita en gran quantitat d‟ocasions. No es tracta únicament d’un impacte temporal –massificació, sobrecàrrega del transport públic, saturació dels serveis sanitaris i socials, impossibilitat d’accedir als recursos locals, increment significatiu de la petjada ecològica, desplaçament de la cultura local, etc.– sinó també , a causa del sosteniment cíclic d’aquest tipus d’activitat, d’unes conseqüències molt més pernicioses a mitjà i llarg termini: privatització de l’espai públic, homogeneïtzació del paisatge comercial, urbanalització, increment del preu dels lloguers i l’habitatge en general, canvi climàtic, dissolució de la cultura local, pèrdues significatives de la població, gentrificació i d’altres ‘-ció’ que suposen afectacions a les formes quotidianes de la vida a la ciutat i la generació de desigualtats i desequilibris socials, econòmics i espacials significatius.
Davant d’aquest tipus de pràctiques d’acumulació per despossessió, seguint una de les propostes més conegudes del geògraf marxista David Harvey desenvolupades a la seva obra El nou imperialisme (2003), és normal que els desposseïts, els dominats, alcin la seva veu. La capacitat del teixit social de Barcelona per donar resposta a aquest tipus de processos és ben coneguda. No és altrament que, durant anys, va ser coneguda com la Rosa de Foc, un apel·latiu que feia referència a la capacitat que va tenir el seu moviment obrer organitzat per encendre la ciutat davant situacions que eren considerades profundament injustes. Pel que fa al turisme, la capital catalana també ha comptat amb el seu curt estiu de la turismefòbia, usant el qualificatiu emprat per part del sector empresarial, mediàtic i polític per estigmatitzar les pràctiques contestatàries i de proposició d’alternatives dels moviments socials locals contra la turistificació, quan, el 2017, va veure com es duien a terme tota una sèrie d’articulades demostracions de descontentament i protesta en relació amb els excessos de les pràctiques turístiques. Els canvis en el context polític espanyol, el referèndum d’independència català, l’arribada del COVID19, primer, i la Guerra d’Ucraïna després, juntament amb altres elements propis dels cicles de mobilització i els col·lectius, han desaccelerat la dinàmica posada en marxa durant aquells anys. Tanmateix, això no significa que encara no en quedin restes.
Que aquest any s’assistirà a un nou episodi dels efectes d’un turisme desgovernat a Barcelona és una evidència palesa, i més quan la ciutat acull un d’aquells mega esdeveniments internacionals que tant sembla agradar a part de la classe política, la Copa Amèrica de Vela. Els carrers i places, els principals atractius turístics, però també les platges, les botigues, el metro i els autobusos són testimonis del que ha de venir. Aquestes expectatives han estat també interioritzades per part dels seus descontents, que ja han començat a mostrar el seu malestar a les parets: grafits com Tourism go home són visibles en racons de Ciutat Vella, però també en espais més llunyans al centre, però que no escapen de les dinàmiques de la turistificació, com les proximitats del Parc Güell, al barri de Vallcarca. No obstant això, perquè aquestes pràctiques del malestar no es quedin en això que el politòleg nord-americà James C. Scott, a Los dominados y el art de la resistencia (2000), denominés les arts de la disfressa política, és a dir, les formes mitjançant les quals els dominats trobaven, a través de la disfressa, l’anonimat o el rondinaire, una forma de projectar el seu malestar, una cosa necessària, però insuficient per generar canvis estructurals, cal l’organització social i política.
L’organització i l’articulació de la contestació és necessària perquè la veu dels dominats sigui escoltada, a més d’acceptada. En un altre lloc ja vaig teoritzar sobre la necessària configuració de classe de la lluita contra la turistificació. Però aquesta articulació, o qualsevol altra, necessita un mínim d’organització; una disposició que permeti una sèrie d’accions de caràcter sostingut, visible i amb vocació de transversalitat, que atregui a diferents interessos afectats per unes pràctiques de despossessió insaciables que ens afecten a tots i totes. Potser no tornem a un altre curt estiu de la turismefòbia, però sí que sembla necessari començar a fer els passos que permetin assentar una contestació social i política capaç d’influir prolongadament en les mesures que s’implementin destinades a governar un sector turístic que, a dia de avui, sembla ingovernable.
Catalunya Plural, 2024 
