Jo no soc turista, soc viatger

Jo no soc turista, soc viatger és un altre dels freqüents tòpics al voltant del turisme. El missatge que sembla amagar-se darrere d’aquest tipus d’afirmació descansaria sobre una suposada i diferent manera de conèixer llocs, de moure’s i relacionar-se amb el context que es visita. Una forma més íntima, més autèntica, menys invasiva i més d’acord amb els principis i les normes que habiten en aquests nous emplaçaments. Tot i això, malgrat tan bones intencions, aquest tipus d’autopercepcions no només es mostren com un impossible, sinó que, a més, donen peu que la indústria turística proposi i sostingui discursos dirigits a determinades classes socials que, a la recerca del turisme, persegueixen la distinció, creant nous productes.

Va ser l’alemany Georg Simmel qui, en el seu breu assaig L’estranger (1908), ja apuntava algunes de les característiques que els habitants d’un determinat territori perceben dels visitants, dels estranys. Simmel assenyalava diverses raons interessants vinculades al que estem aquí relatant. Entre altres, que la doble posició de proximitat i distància que manté un estranger el fan ser percebut com a posseïdor d’una certa objectivitat a l’hora de jutjar cultures alienes però, alhora, ser objecte d’una confiança limitada, la que permet compartir amb ell només els aspectes més genèrics, mai els íntims, de la realitat local, cosa que sí que es duu a terme amb aquells amb què es manté un vincle orgànic, de comunitat. En la mesura que allò compartit és genèric, no específic, converteix les relacions entre el visitant i els locals en interessades, fredes i causals. La resposta del visitant, del turista, sol ser un intent d’aproximació artificial, de construcció d’una intimitat teatralitzada. Aquest tipus d’accions mostren, però, uns efectes totalment contraris. La relació proximitat/distància que caracteritzarà sempre a l’estrany força l’accentuació de les diferències, de manera que, en comptes d’acostar-se a l’objectiu d’una confiança i familiaritat més gran, subratllarà els elements en comú que manté aquest amb la comunitat visitada, però només aquests. Amb la seva proposta teòrica, i en relació amb el concepte de viatger abans ressenyat, allò que aquest sociòleg alemany ens vindria a assenyalar és la impossibilitat de ser considerat sempre i sota tota circumstància més que com un estrany, com un element aliè al territori local, a la destinació turística, tret que el visitant esdevingui membre constant de la comunitat, de manera que ja no estaríem parlant d’un turista, sinó d’un veí.

Un viatger no és més que un turista de classe mitjana amb pretensions d’originalitat

El que, en realitat, s’amaga sota afirmacions com Jo no soc turista, soc viatger, no és més que la necessitat tan vàcua, tan pròpia de les classes mitjanes, de distingir-se d’allò considerat normal, és a dir, freqüent, ordinari. Si, tal com hem comentat en un altre moment, el turisme no és res més que la mercantilització del temps lliure i l’oci, cosa que, en un context de setmanes laborals de 40 hores i un mes de vacances pagats a l’any –cada vegada menys freqüent, d’altra banda- amplia enormement les possibilitats de fer turisme, la idea de convertir-se en un viatger, no en un turista, no seria més que l’intent lamentable i inassolible de separar-se simbòlicament i físicament de tots aquells que gaudeixen de les vacances com a simples consumidors d’un producte turístic. És allò que el també sociòleg Pierre Bourdieu va denominar la distinció; entesa aquesta com l’intent d’acumular un cert capital simbòlic que diferenciï el seu posseïdor, el distingeixi, de les masses a què no es vol assemblar, entre altres coses, perquè sota els seus ulls apareixerien com a indistingibles, amorfes, pobres. Tot i això, un viatger no és més que un turista de classe mitjana amb pretensions d’originalitat.

Aquest caràcter individualista i elitista de les classes mitjanes i mitjanes altes per distingir-se de la gran massa de consumidors turístics ha portat la indústria a crear paquets específics on poder expressar i sentir aquesta diferència. Apareixen així aquestes rutes per llocs exòtics -tan exòtic podria ser un poblat tanzà com un barri perifèric d’una gran ciutat europea, el be like a local– amb aparença d’informalitat però que compten amb cadascun dels aspectes controlats. O la mateixa configuració de possibilitats que ofereix l’actual entramat tecno-turístic, que obre l’oportunitat de comprar un bitllet d’avió des d’un ordinador, així com la reserva d’una habitació des de qualsevol lloc del món. La manifestació d’aquesta possibilitat ofereix al turista de classe mitjana l’aparença d’originalitat i llibertat; una llibertat que no és altra que la que li ofereix la capacitat de consum.

Així, i per finalitzar tornant a Simmel, tot i no formar part del grup, de ser un element extraorgànic, en paraules de l’alemany, el turista considerat així mateix viatger –vestint i comportant-se de vegades grotescament com els locals–, sí que formaria part de la comunitat que visita, on pretén barrejar-se, ser un més. Això no obstant, aquesta adhesió no es produeix com ell pensa, com un element més del conjunt, sinó simplement i planament com un estranger.