Si calgués posar data i lloc de naixement al turisme tal com el coneixem avui dia, aquest seria la primera meitat del segle XIX a l’Anglaterra previctoriana. Va ser llavors quan l’empresari Thomas Cook -sí, el mateix que posteriorment assoliria fama mundial com a marca d’una gran empresa tour-operadora- va arribar a un acord amb la Companyia Ferroviària de les Midlands, adaptant parcialment els vagons per al transport de passatgers i organitzant excursions d´anada i tornada d´un dia de durada entre Leicester i Loughborough, unes 12 milles. Fins a 500 persones participaven en aquest tipus de nova activitat que comptava amb el reconegut objectiu de ‘distrar i educar la classe obrera contra l’alcoholisme’.
Tot i això, aquest tipus de turisme lluny estaria del model que va arribar a popularitzar-se després de la II Guerra Mundial. Aleshores, els avenços tecnològics, com l’avió de motor a reacció, i els nouvinguts drets dels treballadors a una jornada laboral limitada i un mes de vacances pagades a l’any, van possibilitar que més de 50 milions de persones es desplacessin des del seu lloc de origen a la recerca de descans, nous contextos i una ruptura amb la seva quotidianitat. Des d’aquest mig centenar de milions de turistes als gairebé mil de l’any 2022 hi ha un gran salt, sobretot per al medi ambient, a més d’una càrrega moral molt inferior.
El turisme està considerat, avui dia, com una de les activitats humanes que genera més impacte mediambiental. Així, segons la revista Nature Climate Change, el turisme representa, globalment, el 8% del total de les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEI). Les emissions generades pel desenvolupament de l’activitat turística no són únicament aquelles que es produeixen a l’hora del transport i els diferents desplaçaments relacionats, sinó que inclouen des del moment en què prenem la decisió d’emprendre el viatge fins a les diferents excursions i altres activitats que es fan durant la pràctica turística. L’impacte del transport és variat, passant des dels 14 grams de CO2/km. que emet un passatger viatjant amb tren, fins als més de 285 grams de CO2/km. -20 vegades més- per passatger que genera un viatge amb avió. Això ha portat organitzacions com Transport and Environment a situar la companyia aèria Ryanair com la 7ª empresa europea en importància d’emissions de CO2 (2020) i la 1ª entre les empreses del mateix ram, amb més de 15 Mt (Milions de Tones) emeses només el 2023. Els temps dels viatges de 12 milles amb tren de Thomas Cook queden ja lluny.
Aquest 8% de generació d’emissions de CO2 a l’atmosfera ha portat el sector turístic – principalment vinculat al transport, però no exclusivament – a plantejar diferents solucions i alternatives, com el Turisme Sostenible o el Turisme Responsable, però que, lluny de apostar clarament per una reducció de les emissions globals a través de l’establiment de limitacions a l’activitat, sembla que s’acosta més a la recerca de respostes tecnològiques i tecnocràtiques que avancin en la disminució de l’impacte total i a un cert greenwashing que ha estat denunciat, entre d’altres, per la mateixa Transport and Environment recentment.
D’aquesta manera, el turisme, com a activitat massiva i generalitzada, es presentaria com una amenaça evident davant la necessitat urgent de prendre decisions sobre la situació de pre catàstrofe ecològica davant la que es troba el planeta i l’impacte de l’activitat humana, això que el sociòleg nord-americà Jason W. Moore ha anomenat encertadament Capitalocè. El turisme no només no és ja una indústria sense xemeneies, si és que alguna vegada ho ha estat, sinó que, com la resta de sectors productius, ha d’avançar en la direcció del decreixement i la redistribució de la seva activitat, de manera que alguns sectors disminueixin notablement el seu funcionament, potenciant-ne d’altres menys perjudicials, com les cures i altres serveis públics, mentre que es restringeix la possibilitat de creixement industrial a aquelles zones que així ho necessitin.
Catalunya Plural, 2024 
