Recentment vaig coincidir, en un esdeveniment celebrat a Eivissa, amb una alta funcionària del Ministeri de Cultura. En concret, d’aquell departament que té com a objecte principal vetllar pels elements considerats Patrimoni Mundial de la Humanitat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), tant material com immaterial, al conjunt del territori espanyol i en relació i coordinació amb les àrees responsables d’aquesta matèria a les diferents comunitats autònomes (CCAA). Cal recordar que la Convenció per a la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural va sorgir el 1972 després de detectar la necessitat d’identificar part dels béns inestimables i irreemplaçables de les nacions. La idea era que la pèrdua de qualsevol dels béns esmentats representaria un dany invaluable per a la humanitat sencera. Això no obstant, fa temps que no és així. O, més aviat, no és totalment així, ja que la coneguda com a Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO s’ha convertit en un dels principals elements de diferenciació territorial a nivell global i, per tant, en una impressionant eina de creació d’atractius turístics. Davant d’aquesta situació, només vaig poder llançar-li una pregunta que, a manera de broma, porto pensant des de fa anys: ‘Quan es fusionarà la UNESCO amb l’Organització Mundial del Turisme (OMT, ara anomenada ONU-Turisme)?’ La resposta de la funcionària no podia, si més no, ser més diplomàtica, al mateix temps que tecnocràtica, i breu: ‘La raó de ser de la Llista de la UNESCO és protegir el Patrimoni, no promoure el turisme’.
El mercat turístic mundial és una esfera en contínua competició. Les diferents destinacions lluiten per atraure visitants i inversions i, per això, fan servir les tècniques i estratègies més diverses: des de la creació de nous espais i referents, a la posada en marxa de plans de màrqueting i promoció, passant per la implementació d’etiquetes (sostenibilitat, cultura, etc.) o la cerca de la distinció en base a etiquetes simbòliques de reconegut prestigi. És aquí on entraria comptar amb elements pertanyents a la Llista de la UNESCO. És veritat que la Convenció del 1972 es va organitzar davant l’amenaça que suposava l’avenç inexorable del capitalisme i la modernització a nivell global, sobretot sobre la base de les dinàmiques d’industrialització del moment, però el món ha canviat molt des de llavors i, en aquest nou món, el turisme hi juga un paper fonamental a l’hora d’actuar com a motor econòmic i estratègia de desenvolupament econòmic i territorial.
Tanmateix, també s’ha de dir que el fet de comptar amb un element Patrimoni de la Humanitat no és l’única alternativa a l’hora de significar-se al mercat mundial de destinacions turístiques. De fet, avui dia, potser no és tan important com comptar amb una bona campanya de promoció o aparèixer als principals motors de cerca d’internet o a mitjans de comunicació, xarxes socials, i altres esferes digitals especialitzades. Fins fa uns anys, comptar amb una edició de les Guies Michelin o Time Out suposava tot un avantatge important a l’hora d’atreure turistes i capital. Al contrari que les declaracions de la UNESCO, que en teoria responen a criteris polítics i tècnics, aparèixer en aquest tipus de publicacions és tan fàcil com comptar amb el pressupost suficient per pagar-lo, ja que es tracta d’empresa privades que, de fet, troben en aquest tipus de nínxol el seu principal objecte de benefici. El cas de les guies Lonely Planet és paradigmàtic en aquest sentit.
Lonely Planet sorgeix quan un parell de joves motxillers recorren part d’Àsia durant l’any 1973. Posteriorment, pensen facilitar aquest tipus d’experiències a futurs viatgers i, per això, publiquen la primera guia anomenada Across Asia on the Cheap (A través d’Àsia amb despeses mínimes). Actualment, però, és una gran empresa, propietat de Red Ventures, multinacional nord-americana. Un simple exemple n’hi haurà prou per mostrar com funciona Loney Planet a l’hora de promocionar destinacions turístiques. Com cada any, el 2018, la guia va publicar el seu llistat de ‘Top 10 ciutats per visitar’ situant, en primer lloc a Sevilla, a Andalusia, Espanya, però en segon lloc a Detroit, Michigan, Estats Units. Detroit, també coneguda com De(s)troit pels efectes que la Gran Recessió de 2007-2008 havia tingut en ella, ha estat històricament una de les concentracions industrials més grans d’Amèrica. Els efectes de la crisi, acceleració del procés de desindustrialització, desnonaments, caiguda demogràfica, etc., es van intentar solucionar amb l’aposta pel turisme com a activitat econòmica alternativa. D’aquí que aparegués en segon lloc, aparèixer al capdavant hauria estat impossible, al Top 10 de Lonely Planet. Com a Els 40 Principals de la Cadena Ser, qui paga, mana.
Abans de finalitzar la meva estada a Eivissa, per propòsit professionals, vaig tenir l’oportunitat de conversar més vegades amb la funcionària del Miniteri de Cultura. En una altra de les xerrades, em va confessar que, de tant en tant, a l’alta institució de l’Estat rebien unes propostes molt curioses quant a candidatures a ser declarats com a Patrimoni Mundial. Una d’aquestes, segons ella la que més gràcia els va fer a tots, va ser Benidorm. És cert que Benidorm ha optat, més d’una vegada a aquest nomenament. I també és cert que la seva relació amb el turisme és més que evident, cosa que provaria el meu comentari irònic de la necessària fusió entre la UNESCO i l’OMT. Però la curiositat assenyalada per la funcionària no venia d’aquí, sinó del fet que una ciutat com Benidorm, bressol i ensenya del turisme popular, propi de les classes treballadors d’aquest país, no tenia l’entitat per optar a aquesta qualificació. Doncs bé, aquest fet, juntament amb els anteriors, no és més que una prova que els llistats de millors destinacions turístiques estarien conformats per una barreja entre mercantilització territorial i cert classisme.
Catalunya Plural, 2024 
