Ja ha fet la volta al món la imatge d’Elon Musk, l’individu més ric del món i director executiu –almenys temporalment– del nou Departament d’Eficiència Governamental (DOGE) estatunidenc, brandant en alt i amb ímpetu la motoserra que un orgullós Javier Milei, a la seva vora, moments abans li havia regalat. És un dels moments àlgids del CPAC, congrés anual que reuneix partits polítics “d’extrema dreta” -per dir-ho finament- de tot el món per tal de mostrar múscul i fixar les prioritats ideològiques i d’acció de la -podríem anomenar- “internacional reaccionària”.
La imatge de la motoserra no és banal, no es deu solament a realitzar una escenografia testosterònica, sinó que pretén esdevenir un símbol, en el sentit que el mateix Milei ja va donar en campanya electoral: la motoserra com a eina no només per “retallar”, com farien unes tisores de podar, sinó per “talar l’arbre” del qual neix tota despesa pública, i tota imposició amb la qual finançar-la: l’Estat, deixant-ne tan sols els mecanismes essencials de defensa de la propietat privada; incloent-hi, entre aquests, els repressius. Milei, havent “talat l’arbre” argentí, cedeix el testimoni a Musk perquè faci el mateix als Estats Units des del ja mencionat Departament d’Eficiència Governamental. No obstant, encara que les seves sigles pretenguin ser una broma -de mal gust, amb els temps que corren al món cripto-, considero que el nom oficial d’aquest Departament hauria d’incloure el terme “Eficiència” escrit d’aquesta manera, entre cometes.
I és que l’eficiència econòmica no només té en compte el cost generat, sinó també el resultat que se’n deriva; una situació eficient és aquella que maximitza resultats suposant costos constants, o -inversament- que minimitza costos suposant resultats constants. Per tant, cal analitzar el romanent o la fracció, la ràtio, entre ambdues magnituds per determinar si un increment o una disminució marginal de la despesa pública, o dels impostos, és eficient, respecte de l’statu quo. Així, una disminució de la despesa pública i/o dels impostos pot ser, sens dubte, ineficient si l’estalvi directament generat és menor que les pèrdues socials que se’n deriven. Una definició tan trivial sembla que, avui, és fora del radar del govern dels Estats Units.
A les primeres classes del grau d’Economia s’exposa que qualsevol intervenció estatal als mercats dona com a resultat un equilibri ineficient. A aquest “ensenyament” es remeten, doncs, els mileis de torn, autodenominats anarco-capitalistes, per justificar que es faci un ús quasi indiscriminat de la motoserra. Ara bé, hi ha un petit detall que sembla que alguns passen per alt, i que potser s’hauria de reiterar més durant l’ensenyament de l’Economia: per fer tal asseveració, cal assumir que els mercats es troben en competència perfecta. I perquè un mercat es trobi en competència perfecta cal que es compleixin, exhaustivament, les següents condicions:
- El bé o servei que s’ofereix al mercat ha de ser idèntic entre venedors
- L’entrada i la sortida del mercat ha de ser completament lliure per a compradors i venedors; no hi ha d’haver cap barrera
- Els agents que interactuen al mercat han de prendre decisions sempre de manera plenament racional, maximitzant la seva utilitat i optant per l’opció més eficient, i amb expectatives homogènies entre agents
- La informació sobre els venedors, els compradors i el bé o servei que es transacciona ha de ser completa i gratuïta; hi ha d’haver informació perfecta per a totes les parts involucrades
- La transacció no ha de generar externalitats -efectes no deliberats sobre terceres parts-, siguin negatives (contaminació, etc.) o positives (coneixement, etc.)
- El bé o servei transaccionat no ha de ser públic; no en el sentit de no ser proveït pel sector públic, sinó en el sentit de ser “no rival” -que algú el consumeixi no el deteriora- i “no excloent” -no es pot excloure a ningú del seu consum-, sabent que no s’arriba a la producció òptima social d’un bé públic només a través de la iniciativa privada, per manca d’incentius
Calen, tan sols, dos dits de front per adonar-se que, en el món real, és generalment impossible el compliment de totes aquestes condicions alhora. D’això se n’adona, com no podia ser menys, l’economia neoclàssica, la mainstream, la que s’ensenya a les aules d’Economia seguint els manuals econòmics per antonomàsia. També, com no podia ser menys, se n’adona el pare de l’Economia com a ciència moderna, Adam Smith, com queda reflectit a la tercera part del capítol 1 del llibre V de “La Riquesa de les Nacions”. Quants d’aquests autodenominats anarco-capitalistes en quedarien sorpresos, d’aquesta lectura, quan s’ha utilitzat recurrentment la figura d’Adam Smith per justificar la manca d’intervenció estatal!
En relació amb tal revelació, Adam Smith és, sens dubte, un economista liberal, però ho és en tant que contrari a la intervenció estatal “arbitrària”; a la intervenció estatal sense fonament de millora d’eficiència. Amb altres paraules, podríem dir que Adam Smith estaria d’acord amb tota intervenció estatal que acostés, en la major intensitat possible, els mercats al compliment de les condicions necessàries per estar en situació de competència perfecta, maximitzadora de l’eficiència per si sola, autònomament (laissez faire…).
Aquesta visió liberal del paper de l’Estat, però, no justificaria l’existència i manteniment de certes polítiques que formen part de l’Estat del Benestar, conquerit a la sortida de la II Guerra Mundial i en manifest retrocés, si no se’n demostra l’eficiència; especialment, d’aquelles amb caràcter redistributiu. Per fer-ho, cal admetre la preocupació social no només envers l’eficiència, sinó també envers la igualtat entre ciutadans; igualtat que, pel seu respecte a la llibertat d’elecció individual, pot resultar més atractiva en el terreny de les oportunitats, i no tant en el dels resultats. A més a més, es podria argumentar que una major igualtat d’oportunitats -i també de resultats- genera externalitats positives perquè, en últim terme, incrementa la cohesió social, redundant potencialment en una major eficiència als mercats.
Tot i que la igualtat d’oportunitats plena és impossible, aquesta permetria sostenir l’argument meritocràtic que “cadascú està allà on es mereix estar”; com més ens apropéssim a la igualtat d’oportunitats real, com a societat, menys motiu hi hauria per queixar-se de la posició social de cadascú. I apropar-s’hi depèn de l’acció del poder públic, compensant la “loteria natural” del naixement per mitjà de garantir uns mínims de punt de partida per a tothom: habitatge, sanitat, educació, serveis socials, ingressos bàsics, xarxa de seguretat davant “mala sort” -pensió d’atur, etc.- o “dictadura del temps” -pensió de jubilació, etc.-…; llista que depèn, en últim terme, de les preferències socials, enquadrades en un sistema democràtic i sota el paraigua del respecte als drets humans.
Feta aquesta reflexió, arribem allà on volíem arribar: cal avaluar les polítiques públiques -en despesa, ingressos, regulació i burocràcia- per justificar que aquestes no són arbitràries i, així, legitimar-les; o donar arguments per a modificar-les. Cal avaluar si els resultats d’aquestes van en línia dels resultats desitjats en primer terme –per exemple, si les ajudes al pagament del lloguer no deriven en subvencions als arrendadors-; en despesa pública, cal avaluar si aquesta paga la pena, ponderant el valor guanyat segons què es considera valuós socialment -igualtat d’oportunitats, de resultats, eficiència…-. I és que l’avaluació hauria de ser una baula essencial de la cadena de la transparència sobre què es fa amb els diners que recapta l’Estat; legitima que se’ns cobrin impostos, si són per a un bon ús, amb retorn social positiu.
L’avaluació, necessàriament, s’ha de dur a terme amb el màxim rigor científic, no només per la validesa interna de les conclusions que se’n derivin, sinó també per la seva validesa externa, en altres contextos espacials i temporals, buscant evitar la repetició errors. Per a tal propòsit, és necessari evitar que qui avaluï sigui juez y parte; qui avalua no pot tenir relació amb allò avaluat, puix l’avaluació ha de ser duta a terme amb el màxim d’imparcialitat possible. Així, les agències públiques encarregades de l’avaluació de polítiques públiques necessiten remarcar el caràcter d’independents respecte del decisor -vegeu el cas de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, AIReF-, doncs d’aquest decisor en depèn, en últim terme, el seu finançament.
En aquest sentit, el sistema de peer reviewing amb doble cec -qui revisa no sap qui ha fet l’avaluació, i els autors no saben qui és que revisa- de l’acadèmia científica són l’estàndard a què s’hauria d’aspirar per garantir el màxim rigor possible en l’avaluació i, conseqüentment, la màxima validesa possible de les conclusions obtingudes. Amb el vent a favor, per la creixent facilitat tecnològica en l’obtenció i el processament de microdades, la sofisticació de les metodologies d’anàlisi empírica, i la priorització social de la cultura avaluadora -evidència n’és la potenciació d’Ivàlua a casa nostra-, podem ser optimistes i esperar una intensificació de l’esforç avaluador, ampliant-ne, també, l’abast.
La fortalesa argumental que proporciona una avaluació rigorosa de polítiques públiques, analitzant-ne les conseqüències i valorant si compleixen amb el seu propòsit, permet fer callar les veus que reclamen una “tala indiscriminada”. Fins i tot si l’avaluació demostra la no conveniència d’una política, l’exercici de transparència i rendició de comptes que suposa la seva avaluació hauria de legitimar, socialment, que es donés a l’Estat l’oportunitat de calibrar la intervenció, en pro d’apropar-se a l’efecte desitjat. Amb avaluació, i rigor científic, podem ajudar a aturar la motoserra.
Catalunya Plural, 2024 
