Fa pocs mesos, ha obert una pastisseria que ven porcions per emportar. Està just davant de l’escola del meu fill. Entre la botiga i el col·legi hi ha dos bancs individuals. En ells, els meus pares solien seure esperant que el nen sortís de classe mentre petaven la xerrada amb altres famílies.
Des que ha obert la pastisseria els meus pares i els avis dels altres infants ja no hi seuen. El motiu? Sempre hi ha turistes menjant-hi pastís. Com que no n’hi ha prou amb els dos bancs, les finestres de l’escola s’han convertit en una barra improvisada i, per acabar-ho d’adobar, es generen unes cues que sovint bloquegen el carrer, i la porta per on entren i surten els infants. És un lloc de socialització que avui ja no és només de les famílies.
En aquell mateix local hi va haver una pastisseria tradicional fins que els propietaris es van jubilar. Des d’aleshores s’hi han instal·lat un parell de negocis que han hagut de tancar fins que ha arribat aquesta que ofereix un producte interessant, sobretot, per als nostres visitants. Del nou negoci en dic pastisseria, però en realitat és una tenda que elabora i ven porcions de pastís en capsetes, amb un tovalló i un cobert de plàstic. És un producte pensat i proposat per menjar al carrer. Seria més acurat anomenar-la botiga de menjar per emportar.
Una manera d’interpretar el que explico és considerar-ho una mostra d’una Barcelona emprenedora, amb capacitat per generar iniciatives econòmiques viables i amb projecció internacional. Però aquesta és una visió incompleta, perquè aquest model de negoci desplaça el comerç de proximitat al mateix temps que genera un seguit d’entrebancs per al desenvolupament ple de la vida quotidiana.
És un negoci que no està pensat per donar servei a la gent que viu al barri i que no el cuida, simplement perquè no som el seu públic objectiu. El que garantirà un èxit sostingut del negoci no serà saber el nom, la salut i els gustos dels seus clients habituals, sinó un bon màrqueting de xarxes que atregui constantment a clients nous, i una publicitat que no tindrà en compte el seu entorn sinó que l’utilitzarà com una marca: Barcelona.
La turistificació de l’economia de la ciutat ha provocat l’increment dels preus dels lloguers dels locals comercials, la consegüent expulsió d’un comerç que donava servei a la comunitat i que és reemplaçat per propostes econòmiques que donen servei a un públic passavolant, amb uns interessos i unes necessitats ben diferents de les dels veïns i les veïnes.
Des que ha obert aquesta pastisseria els bancs de davant de l’escola del meu fill s’han convertit en un espai de consum que desplaça la convivència entre veïnes, i la substitueix pel grup de turistes japonesos que les ocupaven fa pocs dies, per exemple, on hi van viure una experiència fugissera. Ara bé, el que no va ser efímer va ser la capsa de la porció de pastís que van deixar a la paperera de la cantonada i que des de fa uns mesos és permanentment atapeïda. Allà on avui hi ha turistes, abans hi havia vida de barri.
No volem aquesta Barcelona ni aquesta Ciutat Vella. No ens interessa viure en una ciutat construïda a cop de projectes consumistes exitosos entre els visitants i que continuen situant la ciutat, obstinadament, en el mapa turístic global. Ben al contrari, volem una Barcelona que cuida la gent gran, el carrer, els infants, que és sostenible i a mida de veïna, i que té en compte les necessitats de tothom qui l’habita. Volem una Ciutat Vella pel seu teixit urbà i social.
Poc després de la inauguració d’aquesta pastisseria, l’alcalde Collboni defensava la política turística del seu govern i deia que «van en la bona direcció» i que les decisions que s’estan prenent per tenir un turisme de qualitat i evitar les externalitats negatives “estan funcionant”. Però aquestes paraules semblen un mal acudit després d’una nova Setmana Santa amb els carrers plens de turistes i amb la perspectiva d’una temporada que farà que viure Ciutat Vella torni a ser insuportable. Perquè, al contrari del que va dir, el govern del PSC ha renunciat a regular i a manar sobre el turisme i ha decidit impulsar-lo i promoure’l. Després d’uns anys de polítiques reguladores, Barcelona ha tornat a abraçar els postulats més liberals que potencien el turisme i venen la ciutat al millor postor.
Fa molts anys que no hi caben més turistes. L’única manera d’entomar-ho no és enviant-los a altres barris, sinó impedint que n’arribin més. Cal frenar tota promoció internacional de la ciutat i treballar pel decreixement efectiu i real dels visitants. És l’hora del desequilibri. Si fa anys parlàvem d’equilibrar els usos ciutadans amb els dels visitants, ara cal desequilibrar-los en favor de la vida comunitària.
Ens agraden els pastissos i els volem menjar amb els nostres veïns i veïnes.
Catalunya Plural, 2024 
