Es tracta d’un fenomen curiós, doncs, de manera similar a la hibernació dels ossos, aquest debat roman ocult, adormit, recollint energia durant tot l’any i, en arribar al maig, es desperta amb força. Aquest any, a més, com les temporades d’El Corte Inglés, ve amb una novetat, l’intent per part d’algunes administracions públiques i empreses, acompanyades de certs mitjans de comunicació, de contrarestar el missatge que durant anys ells mateixos van sembrar: que en el conjunt de les diferents destinacions de l’Estat amb vocació turística s’estima els turistes i que això de la turismofòbia és invent del diable.
Com ja hem assenyalat altres vegades, la turismofòbia no deixa de ser una estratègia discursiva destinada a estigmatitzar les protestes i denúncies que la turistificació genera en nombrosos territoris. És per això que només sentim parlar de turismofòbia a partits polítics com el Partit Popular (PP) o el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), amb vinculacions amb el sector i el foment de polítiques proturístiques històriques i ben conegudes, així com representants del sector amb interessos materials directes, com federacions d’empresaris, gremis de restauració, etc. La premsa, ja se sap, fa ho seu i amplifica el parament en un intent d’acontentar els seus mitjançant la generació d’allò que Gramsci denominés, sentit comú.
De vegades, però, aquests es passen de frenada. Cal recordar el que va passar a Barcelona durant l’últim període de govern de l’alcaldessa Ada Colau, de Barcelona en comú, amb el PSC i alguns dels seus representants polítics com Albert Batlle, etern responsable de l’àrea de seguretat. En tantes ocasions van repetir, amb ànim d’erosionar el seu soci polític, que Barcelona era una ciutat insegura, que el missatge va acabar per arribar a la premsa internacional i, fins i tot, als representants diplomàtics nord-americans, de manera que aquests fins i tot van arribar a emetre una recomanació, via consular, als seus nacionals perquè s’hi abstinguessin de visitar la ciutat, o bé, tinguessin extrema cura. L’aigua no va arribar finalment al riu perquè representants de la mateixa àrea de seguretat de Barcelona, amb la plana major del seu partit polític al capdavant, es van afanyar a assenyalar que, bé, que tampoc no calia exagerar. La cosa va ser tan greu que fins i tot van arribar a reunir membres de la Mesa de Seguretat de Barcelona, amb Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra representats, amb la intenció de negar la situació.
Turisme i seguretat van sempre de bracet, per la qual cosa l’estratègia d’estigmatització i criminalització dels moviments socials que protesten pacíficament, i simbòlicament, davant d’una turistificació que els afecta en la seva vida quotidiana, també s’ha posat en dubte davant la repercussió que, a la premsa internacional, té aquesta simple expressió de descontentament democràtic, però desqualificada com turismofòbica i antiturística pels actors abans assenyalats.
I és que, fins allà podíem arribar, que una cosa és anomenar ‘niñatos descerebrats i malcriats‘ els joves membres d’ARRAN i una altra de molt diferent jugar-se les llenties disparar-se un tret al peu en les polítiques turístiques. Així, s’entona un muy Real: ‘Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir’. No existeix la turismofòbia i punt.
Catalunya Plural, 2024 
