Les formes de consum turístic han canviat enormement en les darreres dècades. Si durant el seu desplegament com a sector productiu, després de la Segona Guerra Mundial amb l’arribada de les vacances pagades i la jornada de quaranta hores setmanals, el turisme s’apareixia paradoxalment, en el sentit d’actuar com a mecanisme de recuperació física, social i emocional després d’un període més o menys perllongat de treball que feia necessària aquesta desconnexió, en l’actualitat, sota un mercat laboral i productiu molt més flexible, funciona més aviat com un factor d’acceleració de la circulació del capital basat en la generació d’experiències i la satisfacció de desitjos. I, tal com advertís Mark Fisher (2009) a Realisme capitalista, no hi ha alternativa?, aquests són inabastables.
És interessant reflexionar com aquest canvi en el turisme ha suposat, també, una modificació en els comportaments, les inèrcies i els modes de representació dels mateixos turistes. Així, si durant els primers anys del naixement del turisme com a pràctica, aquest va estar vinculat no només al descans i l’oci, sinó també a la realització d’activitats culturals, formatives, a la recuperació de llaços socials i la consolidació de certa consciència de classe, etc., el seu estat de desenvolupament actual ha suposat estendre l’àmbit de l’alienació a la feina a la mateixa realització turística.
Marx va estar molt interessat en el concepte d’alienació durant els primers anys de recerca. Així, a Els manuscrits econòmics i filosòfics de 1844, ja especulava que l’alienació suposava un veritable ‘allunyament del jo’, és a dir, un mecanisme que impedeix als treballadors inserits en la maquinària de producció capitalista concebre’s a si mateixos com algú amb capacitat de decidir i dur a terme les seves pròpies accions. Per a Marx, l’única manera de sortir d’aquesta alienació productiva era ser l’amo dels mitjans de producció, ja que així els treballadors sentirien que formaven part del procés, en el sentit més ampli de la paraula, aplicant tota la seva creativitat i sent els legítims propietaris del resultat final de les seves activitats. Fa temps que l’alienació va escapar-se de l’àmbit productiu i va arribar al de la reproducció social. Només així s’entén l’acceptació generalitzada de la Societat de consum, una esfera on hem sacrificat la capacitat d’accedir a la propietat i la gestió del sistema productiu a fi de tenir accés a tot un seguit de béns i serveis que ens ofereix el mateix sistema capitalista.
La novetat, en relació amb el turisme, és que aquesta alienació ha penetrat tant en aquesta activitat que hem deixat de veure aquesta pràctica com un moment d’oci, recreació, descans o aprenentatge, per substituir-la per una dinàmica accelerada de consum d’espais i satisfacció d’experiències que no condueixen a una altra cosa que a omplir les butxaques del sector turístic. Les cues immenses per passar dos minuts davant d’una coneguda obra d’art i fer-li una foto; el FOMO o Fear of Missing Out com a forma d’inserir-nos al món de les xarxes socials; els creuers que et prometen recórrer diversos països i ciutats en una setmana vivint moments únics; la recerca contínua d’una autenticitat que no existeix, ni mai no va existir; el descobriment de nous llocs, nous paisatges, amb el consegüent impacte sobre la vida dels locals i el medi ambient, etc., en definitiva, la carrera embogida en què molts es veuen immersos en unes pràctiques turístiques que fa temps que van deixar d’estar pensades i realitzades per a les persones i no per al capital.
El turisme no és només un dels noms del poder, tal com assenyalés encertadament l’antropòleg A. M. Nogués Pedregal, cosa que ens sacseja i transporta en un intent constant d’obtenir beneficis, sinó que pot ser també una aposta pel reconeixement col·lectiu, la creació i el reforçament de la identitat, un element de diversificació econòmica, una alternativa social a consums tòxics o una forma de trobar-nos i entendre’ns. Però perquè això sigui així cal fer lògics i importants passos cap al decreixement turístic i la desfetitxització d’aquest. Només així podrem escapar de l’alienació a què ens ha conduït el turisme.
Catalunya Plural, 2024 
