Tal vegada, començar amb un “vivim temps difícils” pot sonar massa vell o, si més no, molt gastat. I certament ho és. La qual cosa no significa necessàriament que no sigui cert (de fet, ho és).
El trencament d’uns certs consensos sobre el dret internacional, els drets humans o el respecte institucional —per esmentar només alguns exemples— deixa en evidència que hi ha un problema estructuralment previ a la qüestió concreta sobre quines són les violències que condemnem i quines no. De fet, és un problema definitori que abasta un gran nombre de categories. A saber, i per posar només alguns exemples: què designem com a violència? És el terrorisme una cosa purament objectivable i universal? On és legítim parlar de llibertat (d’expressió, de reunió, etc.)?
El que complica dirimir solucions a aquestes preguntes és que, francament, en general, idees com les de violència o llibertat solen ser molt evocadores i ens interpel·len d’una manera en què sembla que tinguem molt clar sempre a què es refereixen. Però, és això així? Tothom entén el mateix quan utilitzem aquests termes?
Les etiquetes del que es considera llibertat, violència o terrorisme no semblen haver estat mai tan difuses com ara. I aquesta boirina, paradoxalment, permet veure més enllà d’unes costures que es van esberlant una mica més cada dia.
Posem alguns exemples del que estic tractant d’explicar.
Si tota protesta davant un genocidi corre el risc de ser classificada com a violenta, estem segurs que es condemnen les accions i no contra qui o què es dirigeixen?
D’altra banda, el ministre israelià Ben Gvir es va gravar fa uns dies amb diferents integrants de la Global Summum Flotilla, que estaven emmanillats, i va dir davant la càmera: “tots aquests són terroristes”.
Un altre exemple el comentàvem fa unes setmanes: enmig del boicot a l’equip israelià que participava a la Vuelta Ciclista a España, diversos dirigents del PP van dir que la interrupció forçosa de la cursa era un acte de violència (que no pas de llibertat d’expressió o de protesta), i fins i tot el director de la Vuelta va afirmar que la legitimitat de tota protesta es perdia en les formes no pacífiques.
D’altra banda, Felipe González es va sumar a aquells que diuen que la situació a Gaza es podria resoldre si Hamàs retornés els ostatges, ignorant —o deixant en un segon pla, si més no— la desproporció de la reacció genocida d’Israel.
En observar aquests i molts altres exemples, un no pot percebre sinó una certa desprotecció, una sensació d’asimetria. Mentre hi ha persones que es queixen que ja no es pot dir res en programes de televisió de màxima audiència, ens trobem que protestar davant situacions que s’estimen com a injustes pot ser considerat un exercici de violència o fins i tot de terrorisme, i no pas de llibertat de protesta —no atenent tant als danys ocasionats com a qui dirigeixen el blanc.
D’aquesta manera, el dret a rèplica sembla quedar retallat simbòlicament, impossibilitant donar-li un lloc legítim, esterilitzant la rèplica, emmanillant qualsevol contestació.
Així, no hi ha mai resistència, sinó que tot és criminalitat, tot és violència i terrorisme. Si a qui considero el meu enemic és un terrorista, tot ús de la força contra ell es legitima, mentre que qualsevol contestació per la seva part és una cosa que s’ha de condemnar, independentment de la força que s’empri o del motiu pel qual s’hagi produït aquest esdeveniment. La protecció de l’ordre o, més aviat, del statu quo es garanteix ja no sols amb el monopoli de la força, sinó —i sobretot— amb el monopoli del sentit discursiu.
En aquest context, Una batalla després d’una altra ens llança una trama sobre la lluita contestatària als EUA. Davant la intuïció que tota forma de contestació a la injustícia serà criminalitzada, la insurrecció pren el primer pla sense noses: una batalla després d’una altra, fins que el sistema discriminatori cessi. Però aquest sistema sempre es regira, sempre contesta i, fent-ho, consumeix a qui se li enfronta.
En aquestes circumstàncies, vaig recordar el meu bon amic José Carlos Ibarra Cuchillo que, en la presentació del seu magnífic llibre Desencanto. Breve historia del pesimismo filosófico en Alemania (1740-1869), resumia una actitud comuna davant el segle revolucionari a Europa (s. XIX): la idea que tot sacrifici individual per una causa major tal vegada acaba sent totalment insatisfactori, perquè el tauler de la Història es mou a un ritme massa lent per a una vida humana, si és que arriba a moure’s mai.
No obstant això, Una batalla després d’una altra opta per mantenir el bucle, la repetició constant, a fi de preservar la integritat del moviment i una certa esperança: una batalla després d’una altra, sense parar mai, començant sempre de nou, mentre es mantingui la injustícia.
