El 1938, Neville Chamberlain, primer ministre britànic, i Adolf Hitler es reuneixen arran de la crisi dels Sudets. Encara traumatitzat pel record de la Primera Guerra Mundial, Chamberlain acaba cedint a les pretensions annexionistes dels nazis. Sota el pretext que faria qualsevol cosa amb la condició d’evitar una nova guerra, el primer ministre britànic seria durament condemnat per la Història, que, amb les profètiques paraules de Winston Churchill, li recordaria sempre allò de: «Entre la guerra i el deshonor, heu preferit el deshonor; tindreu la guerra».
El 2026, la situació actual guarda cada vegada més una sinistra semblança amb el cas Chamberlain. En el segon mandat de Trump, les seves excentricitats han augmentat al mateix temps que el seu poder. Les contradiccions, els canvis de criteri i les sortides de to són cada vegada més freqüents. Tanmateix, això no acaba de semblar del tot obvi per una raó senzilla: hi ha una comparsa que intenta moure’s al seu so, fent veure que no, que allò que estem presenciant no és absurd ni grotesc, que continua havent-hi criteri i respectabilitat en tot el que fa el president dels Estats Units.
Els qui es mouen al so de Trump també estan menystenint el seu expansionisme, quan no negant-lo directament. Cal recordar que, durant l’última campanya electoral estatunidenca, un dels mantres mediàtics més repetits va ser que Trump no havia iniciat cap guerra en el seu primer mandat i que, en cas de ser reelegit, faria que els EUA es preocupessin només dels seus assumptes interns, sense involucrar-se en conflictes bèl·lics ni afers exteriors. No obstant això, el que en un principi suggeria un aïllacionisme antibel·licista ha mutat en una mena de guerra preventiva permanent: des de la visió trumpista, els EUA no s’estarien ocupant de conflictes externs, sinó que entenen ara que «estabilitzar» la resta del món forma part de la seva pròpia defensa i dels seus interessos particulars.
Així, la pau que es busca no seria l’absència de guerra, sinó la mort termodinàmica: la desaparició de la diferència i de l’oposició per aixafament. És a dir, si només resten intactes els interessos dels EUA, només pot haver-hi pau al món, perquè ja no quedaria ningú amb qui enemistar-se. Aquesta manera d’entendre la geopolítica en clau imperialista no és, en realitat, res de nou i, per diferents raons i justificacions, ha estat en voga en moltes potències al llarg de la Història. Allà on alguns trobaven raons ètniques, de (falsa) superioritat racial, de mandat religiós o de justificació civilitzatòria, d’altres hi troben ara raons mercantils o, més àmpliament, econòmiques i geoestratègiques —l’espoli de recursos com a part del compliment del lema MAGA.
A principis de l’any passat vaig comentar en un article les semblances entre l’actual panorama polític i el dels anys trenta del segle XX. Certament, vaig procurar mantenir la prudència i no caure en la simplificació grollera ni en l’equiparació barroera. Tanmateix, el pas del temps ha deixat massa curta aquella anàlisi: lluny de semblar forçades, algunes semblances comencen a ser obscenes i freguen el còmic-terrorífic.
Les constants imatges de la impunitat celebrada de l’ICE en la seva persecució del migrant —o de qualsevol sospitós per al règim trumpista— freguen l’esperpent i generen calfreds entre aquells que coneixen el mode d’actuació de les camises brunes (SA) a l’Alemanya de principis dels anys trenta. Tot i les diferències, el clima de terror i incomoditat i, sobretot, la sensació d’arbitrarietat derivada de la seva impunitat estan convertint aquest cos en una mena de guàrdia pretoriana al servei de l’interès MAGA. La cruel i absolutament desproporcionada mort de Renee Nicole Good, abatuda a trets per un agent de l’ICE, és la gota que fa vessar el got d’una actuació que ja feia temps que era profundament qüestionada.
Com es pot observar, el clima polític del trumpisme s’està tornant cada vegada més fosc i, tant en clau externa com interna, presenta pertorbadores semblances amb moments terribles del nostre passat. Tanmateix, sembla que això no es vol veure. D’aquí l’al·lusió al cas Chamberlain.
De manera similar a Neville Chamberlain, moltes veus prefereixen callar i concedir abans que alçar la veu davant la barbàrie. Especialment per part de la Unió Europea —en altre temps aliada dels EUA— s’està optant per mirar cap a una altra banda, quan no directament per aplaudir les ocurrències de Trump.
Trump vol que els membres de l’OTAN apugin la seva despesa militar fins al 5% del PIB? «Cap problema». El president dels EUA afirma que el Dret Internacional li sembla una pantomima i que només es guia per la seva pròpia moral? «Segur que era una broma». Els EUA estarien disposats a prendre Groenlàndia de grat o per força? «Potser estava de mal humor aquell dia, però no ho deia seriosament».
D’aquesta manera, se li concedeix tot a Trump, fins i tot les faltes de respecte personals a altres dirigents, amb l’esperança que, sent submisos i complaents davant els seus desitjos, ell es mostri magnànim. Però succeeix justament el contrari: com un nen malcriat, com més se li consenteix, més vol i pitjor es comporta. Perquè ell avança buscant el límit, i encara no l’ha trobat. I les males notícies són clares: si no el troba aviat, la Història ens diu que no en podem esperar res de bo.
https://ecstatic-pike.82-223-1-47.plesk.page/ca/no-es-feixisme-pero-aixo-sassembla-als-anys-trenta/
