Catalunya creix. Ho diuen les xifres, els discursos, les memòries anuals i els PowerPoints institucionals. Ens encaminem cap als 8 milions d’habitants, i això es presenta com una fita: més ocupació, més PIB, més dinamisme. Però aquest creixement, tot i ser un fet, planteja una pregunta de fons: qui en recull els fruits?
Perquè en paral·lel a aquesta efervescència estadística, gairebé 2 milions de persones —una de cada quatre— viuen en risc de pobresa o exclusió social. 468.000 són infants. Un de cada tres nens i nenes del país viu sota el llindar de risc. L’atur ha baixat, sí. Però la pobresa es manté. I aquí comença la dissonància. No es tracta de qüestionar el creixement demogràfic ni tampoc l’activitat econòmica, que són elements positius. Es tracta de recordar que créixer com a país no vol dir gaire si aquest creixement no es redistribueix. Si una part creix i una altra s’estanca —o retrocedeix—, no parlem de progrés, sinó d’asimetria estructural. ¿Quin sentit té parlar d’atractiu inversor, d’ecosistemes d’innovació, de sostenibilitat digital… mentre un terç de la infància viu en pobresa i gairebé la meitat de les famílies amb criatures tenen dificultats per mantenir l’habitatge?
Les dades hi són, però el debat no sempre es formula amb claredat. O queda encapsulat en llenguatge tecnocràtic, farcit d’eufemismes i objectius abstractes. I és una llàstima, perquè la Catalunya dels 8 milions podria ser moltes coses: podria ser un laboratori de transformació ambiciosa i redistributiva, com, per cert, ja va apuntar amb l’Oficina del Pla Pilot per a la Renda Bàsica en la legislatura anterior. També podria fer una aposta decidida per l’habitatge cooperatiu, aprenent d’experiències com les d’Àustria o Basel, on l’accés a l’habitatge no depèn exclusivament del mercat sinó de polítiques públiques estables i a llarg termini. A Catalunya hi ha projectes incipients que apunten en aquesta direcció. I, per tant, marge real d’acció.
Però cal fer-se una pregunta honesta: fins quan podrem parlar de “societat del benestar” mentre el 17,4 % de la població —amb feina o sense— viu en risc de pobresa? Segons dades de l’Idescat, el 29,8 % de les persones que viuen en règim de lloguer a Catalunya es troben en risc de pobresa. És una dada que parla sola: la capacitat de resistir l’envestida del mercat depèn del punt de partida. I l’accés a l’habitatge, lluny de ser un dret plenament garantit, continua sent una qüestió de capital acumulat i herència familiar.
També crida l’atenció la taxa de pobresa entre les persones ocupades: el 10 % de la població treballadora es troba en risc. La feina ja no és, per si sola, una garantia de protecció social. Per a moltes llars, és una condició de supervivència fràgil, incerta i, cada cop més, insuficient. Aquesta dada ens hauria d’obligar a revisar el model productiu, les condicions laborals i els salaris reals. Si mirem de prop la infància, el panorama continua sent preocupant. La taxa de risc de pobresa per a menors de 16 anys és del 34,7 %, segons l’Idescat. Una xifra que no només supera la mitjana general del país, sinó que mostra una tendència persistent. La pobresa infantil no és només un indicador social: és una forma de transmissió de la desigualtat entre generacions. Però també és un àmbit on una bona política pot marcar una diferència decisiva.
Cap a on va, doncs, la Catalunya dels 8 milions? És evident que tenim reptes estructurals pendents, però també tenim eines, experiències recents i consensos socials per posar la redistribució al centre. Un país que creix no ha de resignar-se a normalitzar les seves desigualtats. I potser ara és exactament el moment de decidir cap a quina Catalunya volem caminar.
Catalunya Plural, 2024 
