Durant més d’una dècada, la política catalana va estar dominada per un horitzó clar. Des del 2012, amb la transformació de Convergència i Unió i l’aposta sobiranista que es va consolidar amb Junts pel Sí, els successius governs de la Generalitat van articular el seu projecte al voltant d’una promesa de ruptura amb l’Estat. Aquell horitzó, que combinava mobilització social, majoria parlamentària, relat èpic, i altes dosis de deliri, va marcar l’agenda política fins al 2017 i va continuar condicionant-la en els anys posteriors, amb governs compartits entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana.
Aquell projecte tenia moltes mancances, i amb el pas del temps va topar amb els límits que tenia al davant. Però tenia una virtut política que avui sembla gairebé oblidada: oferia una expectativa. Tenia una direcció, encara que fos irrealitzable, i podia situar-se a favor o en contra d’aquell relat. El fracàs del Procés no només va desactivar un projecte polític, sinó que va deixar un buit. Un espai sense horitzó compartit, on la frustració i la nostàlgia han anat sedimentant.
D’aquestes cendres ha emergit una nova extrema dreta d’arrel ultranacionalista, amb Aliança Catalana com a expressió més visible. El seu creixement no s’explica només per factors identitaris o culturals, sinó també per la incapacitat del sistema polític de proposar un nou projecte col·lectiu creïble. Quan l’horitzó desapareix, el ressentiment ocupa el seu lloc. I quan la política deixa d’oferir futur, apareixen relats que prometen ordre, exclusió i identitat com a substitut.
És en aquest context que s’ha de llegir l’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. El Govern del PSC no es va presentar com una simple alternança, sinó com una resposta explícita al cansament del cicle anterior. Menys confrontació, menys retòrica, més gestió. El pacte d’investidura amb Esquerra Republicana i l’acord de govern amb els Comuns es van vendre com una nova etapa de pragmatisme, amb compromisos concrets i, sobretot, amb la promesa implícita que ara sí hi havia capacitat real d’execució.
Els acords no eren menors. Amb ERC, el Govern es comprometia a avançar cap a un finançament singular i a desplegar la llei d’Hisenda Catalana, reforçant l’Agència Tributària de Catalunya amb l’objectiu que pogués assumir funcions reals de recaptació. La proposta, tal com es va presentar, apuntava a un canvi de lògica. Catalunya havia de començar a recaptar els seus impostos i transferir posteriorment a l’Estat la part corresponent, invertint el model actual. Amb els Comuns, el pacte incorporava una agenda social i climàtica amb calendaris, així com mecanismes de seguiment i una agenda pública de govern que havia de permetre a la ciutadania fiscalitzar el compliment dels compromisos.
Tot plegat es va percebre com a plausible per un motiu clau. El PSC governava també a Madrid. La sintonia entre Salvador Illa i Pedro Sánchez es presentava com l’element que havia de desbloquejar allò que els governs independentistes no havien aconseguit. L’Estat ja no era un mur infranquejable, sinó un espai de negociació possible. Aquest relat va comptar amb un suport ampli, especialment entre sectors socials fatigats per anys de bloqueig institucional i simbòlic.
Amb el pas dels mesos, però, comencen a aparèixer les primeres esquerdes. El cas de Rodalies és el més evident. Malgrat els anuncis reiterats sobre el traspàs del servei, les incidències continuen sent estructurals. Retards, avaries i col·lapses formen part de la quotidianitat de milers de persones. La Generalitat assumeix el desgast polític d’un servei que no controla plenament, mentre les decisions clau continuen depenent de Renfe, Adif i el Ministeri de Transports. El traspàs promès s’allarga, es fragmenta i perd contingut real.
Una dinàmica similar s’observa en el desplegament de la llei d’Hisenda Catalana. El que s’havia presentat com un pas decisiu cap a la sobirania fiscal ha anat diluint-se en el temps. Primer, mitjançant l’ajornament dels terminis. Després, a través de la lletra petita dels acords, que mantenen el control efectiu dels grans impostos en mans de l’Agència Tributària estatal. Finalment, amb una rebaixa progressiva de les expectatives. Allò que es va vendre com un canvi de paradigma acaba reformulat com una millora tècnica, administrativa, sense alteració substancial de l’equilibri de poder existent.
El patró es repeteix, tot i que amb formes diferents. L’horitzó independentista, tot i cavalcar a lloms d’un relat èpic, no tenia capacitat real de materialitzar-se. El nou horitzó, tot i disfressar-se de pragmatisme, també li manca de poder efectiu, tot i comptar amb aliances institucionals. La diferència és que, aquesta vegada, el desencís pot ser encara més corrosiu, perquè neix de la promesa que ara sí que tot era possible.
Catalunya es troba, de nou, en una cruïlla. Sense un projecte clar que articuli expectatives col·lectives, amb una extrema dreta creixent i amb un govern que ha basat la seva legitimitat en la capacitat de complir, la pregunta torna a ser inevitable. Cap a on va Catalunya quan els horitzons es desdibuixen i el present es converteix en una successió de promeses ajornades?
