En què consisteix la catalanitat? Les cultures, comunitats o nacions que no estan correspostes amb un Estat-Nació han tingut sempre el hàndicap d’haver d’anar més enllà del substrat legal-documental per a explicar la seva diferència. L’idioma sol ser el millor eix vertebrador per a defensar aquests casos encara que no sempre és estrictament necessari: una història, costums, gastronomia o ritus comuns poden ser més que suficients per a parlar d’una identitat nacional/sociopolítica comuna i diferenciada de la resta.
No obstant això, si bé l’idioma, la història o els costums poden definir una determinada identitat, no s’ha d’oblidar una cosa crucial. Tots aquests aspectes estan en continu moviment, es van transformant amb el temps. I això és així perquè, al cap i a la fi, totes aquestes variables tenen darrere a persones que interactuen amb aquest concepte identitari en una retroalimentació constant. És a dir, la identitat no és estanca, malament que els pugui pesar a molts a vegades…
Així, reprenent la pregunta inicial, en què consisteix la catalanitat? Per descomptat, l’idioma català serà un factor clau per a entendre aquesta catalanitat. Així com alguns altres aspectes. No obstant això, fa falta que m’agradi el pa amb tomàquet o que defensi la seva excel·lència culinària per a ser català? O potser basta que sàpiga que és una icona cculinàriade la gastronomia catalana per a aprehendre la catalanitat? I amb les sardanes? I la Sagrada Família? Fins a quin punt m’haig d’involucrar en els tòtems comunament acceptats de la catalanitat per a ser català?
Hi haurà qui dirà que estic complicant molt les coses. Al cap i a la fi, encara sense Estat, Catalunya té una acotació geogràfica determinada, n’hi ha prou amb néixer en el territori per a ser català, independentment de qualsevol altra variable. Però, és això així?
D’una banda, l’emergència, cada vegada més omnipresent, dels discursos xenòfobs d’ultradreta tracten d’inocular la sospita davant els nascuts aquí, però que procedeixen de famílies migrants (els asprament denominats com a migrants de “segona generació”, com si la condició migrant quedés marcada a foc). En aquest sentit, l’acotació a l’àmbit geogràfic no sembla suficient si el color de la pell, la religió o, de forma molt més general i imprecisa, els “costums” no corresponen amb l’expectativa del que significa ser català (vaga dir, desgraciadament, que això val igual per a gairebé qualsevol identitat nacional).
D’aquesta manera, s’observa que la temptació identitària tendeix a l’essencialisme. Com si els conceptes anessin previs a les persones que els contenen, com si anessin elles les que s’haurien d’adaptar a un ideal de catalanitat per a ser reconegudes i acceptades. Però en quins aspectes es concreta aquest ideal? Des de quantes generacions fa falta ser català? Es pot ser català però no catòlic culturalment? Es pot ser català i no apreciar els calçots?
D’altra banda, fa falta néixer a Catalunya per a ser català? És més català aquell que va néixer aquí i va passar tota la seva vida fora que el que va néixer en una altra part , però va construir la seva vida aquí? Davant aquest dilema identitari, el gran Pepe Rubianes responia amb mestratge afirmant que era un actor galaicocatalán: “Galaic perquè vaig néixer a Galícia, encara que gairebé mai he viscut allí, i català perquè sempre he viscut a Catalunya, encara que mai vaig néixer aquí”.
Per tant, tal vegada no m’estava complicant tant amb la meva digressió identitària. Al cap i a la fi, el concepte geogràfic s’antulla també com a incomplet. De ffet,conté una doble perversitat: és un criteri insuficient per a qui volen excloure als que no consideren propis, i també és imprecís o ambigu a l’hora de comprendre qui queda dins o fora per als que no es vulguin deixar arrossegar per aquesta lògica de la sospita essencialista.
Llavors, si l’essencialisme s’observa com nítidament excloent i l’acotació geogràfica pot ser ambigua o enganyosa, en què consisteix la catalanitat? Potser seria millor renunciar a una terminologia que només pot constrènyer? Al meu mode de veure, no. No sols no fa falta renunciar a les caracteritzacions nacionals o culturals, sinó que clarament aquestes persisteixen per més raons que les anteriorment descrites. Els conceptes no s’anteposen a les persones, però ordenen aspectes i característiques de la vida d’aquestes. És a dir, ser català continua sent alguna cosa. Significa alguna cosa. El què? Al bot, estimo que té molt més a veure amb un sentiment de pertinença que amb una identitat forta. Si Catalunya continua sent un concepte viu és perquè hi ha sang que recorre les venes cap a la matriu conceptual perquè així sigui. La sang de les persones que es crien, viuen, es relacionen, treballen i, en general, fan les seves vides a Catalunya.
El crucial no és on es neixi, ni els cognoms, l’onomàstica o l’heràldica de la teva família, no. L’important a cada moment està en qui posen la seva energia en forma de vida. Qui pot ser més català que aquell que fa que Catalunya sigui una actualitat present i no un objecte d’arqueologia?
Sí, el “risc” és que la identitat muti, però… Potser pensaves que les identitats eren estanques? Fins i tot l’ideal essencialista de la catalanitat, com qualsevol altra identitat nacional, és una construcció que deriva de moltes transformacions històriques i socials (la caiguda de Roma, diferents invasions, etc.). No s’ha de tenir por al moviment, perquè aquest no és una opció: és intrínsec a la vida, també a la vida de les societats. El “perill” del qual ens adverteixen els moviments xenòfobs és que la identitat canviï. Però si per a evitar que això succeeixi hem d’ignorar, menysprear o apartar a qui ara li donen vida, quin sentit té la fetitxització identitària? En qualsevol cas, jo estaré a favor de la vitalitat i no del rigor mortis.
Catalunya Plural, 2024 
