El compromís, el vincle amb l’entorn i l’empatia són alguns dels ingredients que formen part de l’aprenentatge servei, juntament amb l’autocrítica i la revisió constant. D’això i d’altres elements tracta el llibre Pensar l’aprenentatge servei. Idees, teories i corrents (Graó), compost per 12 capítols de diferents autors i autores i coordinat per Xus Martín. En aquesta entrevista, Martín parla dels beneficis i dificultats de realitzar un bon ApS, defensa la importància d’establir xarxes amb les entitats socials i posa èmfasi en l’educació en valors, especialment en el moment actual: “Hi ha un auge d’algunes ideologies altament perilloses per a la convivència”.
Està prou reconegut l’aprenentatge servei en el món educatiu?
Està reconegut. Prou? Probablement no. L’aprenentatge servei ha tingut una trajectòria d’alts i baixos. Fa 20 anys que estem implementant i acompanyant les pràctiques d’ApS en diferents entorns: vam començar a l’escola, després ho vam portar al temps lliure, i ara hem treballat molt en els municipis. Des de 2015, el servei comunitari i el seu reconeixement per part del Departament d’Educació van suposar un impuls importantíssim. Què va passar? Que va arribar la pandèmia, i això va perjudicar greument el sector comunitari.
Creiem que el servei comunitari ha experimentat una davallada important i que ha quedat una mica residual en alguns centres. Això no vol dir que no existeixin experiències fantàstiques, ben cuidades en tots els aspectes, però en termes generals ha disminuït a tercer i quart d’ESO. En canvi, als municipis hi ha una presència més significativa. Però no està en el seu millor moment, per això llancem el manifest Salvem el servei comunitari, salvem-lo entre tots perquè no pot ser que una cosa que ha funcionat tan bé quedi reduïda a 10 hores per complir l’expedient.
Parlaves d’experiències fantàstiques. En podries destacar alguna?
Hi ha bones experiències a tot arreu, però destacaria el fet que l’escola ha de sortir, els infants han de sortir de l’escola. Hi ha un sistema de coordinació amb el Banc de Sang i Teixits per a la recollida de bosses, per exemple, que és importantíssim, i l’aprenentatge està molt garantit, perquè qui millor que els professionals del Banc de Sang per explicar tot el sistema del circuit de la sang? Aquest tàndem ha funcionat, i hi ha escoles que repeteixen any rere any.
Com funciona aquesta col·laboració entre l’entitat i l’escola?
El servei consisteix en què els nens i nenes es responsabilitzen de la campanya de recollida de sang. Són nens i nenes que encara no poden ser donants, per tant, tot gira entorn de publicitar i animar la gent del barri. Posem la furgoneta per a tothom qui passa. Hi ha una experiència gratificant: alguns nens, quan fan 18 anys, ja pensen en ser donants. No era l’objectiu, però no és un detall menor.
La primera funció és creure-s’ho. La segona és llençar-se a la piscina, tenir coratge. Tenim l’experiència que, qui ho ha provat, tendeix molt a repetir; és a dir, qui al principi tenia molta impressió per sortir de l’escola i, quan ho ha fet, s’ha adonat del que passa, té una tendència natural a tornar-ho a fer. Nosaltres recomanem a vegades començar per experiències més senzilles, perquè un aprenentatge servei pot complicar-se molt, i vincular-lo també a alguna matèria, a algun contingut acadèmic, perquè des d’aquí es comencen a blindar els aprenentatges.
Els docents moltes vegades són els millors professionals en matèries com educació ambiental. Això té dues direccions: a vegades és des de la pròpia assignatura que es pensa un servei, però d’altres és al revés, et ve la demanda d’un servei per part d’una entitat. Tot val. L’important és entrar a la roda.
Hi ha una ruptura amb la transmissió tradicional del coneixement, sense substituir una figura per una altra? Quines eines necessita un docent per liderar un projecte així?
En els primers anys vam fer formació per tot arreu: a escoles, a moviments, a associacions, a centres de formació… Això va baixar molt, en part per aquella creença que el servei comunitari, al final, són 10 hores. Avui dia és un mínim de 10 hores de servei, no són només 10 hores. En l’aprenentatge servei el docent ha de tenir alguna habilitat fins i tot per treballar amb altres professionals que no són de l’escola o per fer alguna gestió quan s’arriba a una entitat. Hi ha una cosa molt bonica, que és que en l’aprenentatge servei passen moltes més coses de les que el docent ha previst, i això crec que no és menor, perquè per molt ben dissenyada, preparada i pensada que estigui una activitat, l’activitat sempre sorprèn.
Jo ho veig cada dia a l’àmbit universitari: pots preparar molt bé una sessió sobre assetjament escolar per anar a un institut i, en tornar, pot ser que et diguin que no pensaven que els nois i noies s’obririen tant. Una activitat d’aprenentatge servei és molt més del que es prepara, i hem d’estar oberts i reconèixer tot el que no teníem previst.
També es tracta de liderar i acompanyar el treball en equip. El més habitual és que no sigui un repte personal, sinó sempre un treball en equip, entre iguals, i per tant, la dinàmica de l’aula passa per activitats de grup. És molt bonic quan anem a residències de gent gran. Si hi ha algú agraït a la vida, són els avis. Quan els nois i noies entren, tu com a docent perds tot el que havies preparat perquè amb els avis, les dinàmiques que s’estableixen funcionen soles.
La reflexió és una constant del procés?
La reflexió no pot ser l’avaluació de l’últim dia, encara que s’ha de fer també aquell dia, però la reflexió és present durant tot el procés: la reflexió sobre el perquè de la necessitat, a qui dóna resposta, com es prepara, quins aprenentatges hem adquirit, què hem sentit mentre passava tot això… Jo crec que hi ha un moment en què la informació ens arriba per la pell, no només pel cap, perquè el que està passant és real, no és només una programació o un projecte, és l’experiència dels nois i noies quan veuen que ells fan que passin coses, perquè s’adonen que quan surten d’un espai, aquell lloc ha quedat millor: quan han plantat arbres, creixen; quan han netejat un riu, aquell riu està més net; quan han anat a la residència, els avis estan més contents; quan els nois i noies d’una UEC fan el mobiliari del pati d’una escola, quan surten del pati, el pati està més bonic.
L’aprenentatge servei també té un risc, perquè si el fas malament… Això ho veiem en nois que assumeixen reptes, i ells mateixos ho diuen: “aprenem-ho bé perquè si em surt malament…”. Això té un efecte motivacional molt gran perquè ja no estem estudiant per aprovar un examen o per treure bones notes (que cal treure molt bones notes als exàmens), estem aprenent perquè el que fem queda, i si fem molt feble una campanya de recollida d’aliments i en recollim pocs, serà més feble, i aquests aliments són necessaris. Els nois s’interessen per com es fa una cosa perquè saben que després ho han d’implementar, no han d’esperar a l’examen per saber si han après.
No podem conformar-nos amb aprenentatges febles, fràgils, quan sabem que això té una potència importantíssima també en resultats acadèmics, perquè quan l’aprenentatge s’aplica té moltes més possibilitats d’haver-se integrat i no queda només en l’àmbit de l’explicació.
Hi ha contextos educatius anteriors que serveixin de referència de l’ApS?
L’aprenentatge servei connecta amb les pedagogies progressistes, com Freinet o Makarenko. Els projectes escolars amb l’entorn… No s’anomenava aprenentatge servei, però l’aprenentatge servei té molts pares; per desgràcia, té menys mares perquè no van quedar recollides. Al llibre també queda clar, té molta fonamentació.
El llibre tracta aspectes com la solidaritat, el compromís, l’empatia, els drets humans, la justícia global, la diversitat o la interculturalitat. Són conceptes que ja coneixem, però potser fins fa uns anys no s’havien plantejat en una formació, en aquesta forma d’aprenentatge-servei. Quin és l’objectiu del llibre?
L’aprenentatge-servei ha estat un tsunami tal que es justificava per si sol; és a dir, tothom que el practicava tenia una experiència enriquidora, els beneficis estaven justificats i jo crec que, inconscientment, vam pensar que no era necessària més fonamentació. Això és mig veritat i mig mentida perquè els primers anys sí que ens hi vam posar, però després ens vam centrar més a acompanyar pràctiques, implementar, veure els dinamismes, observar si hi eren tots els elements…
Les persones del llibre, totes som professores i professors universitaris, cadascú amb la seva especialitat i la seva experiència en aprenentatge-servei, i quan parlaves amb uns o altres, posaven accents diferents. Un, en la pedagogia del donar; un altre, en el tema de la cura… Era molt curiós com cadascú, des del seu àmbit, estava aprofundint molt i donant sentit, i teníem articles publicats en diferents llocs i vam donar a conèixer moltes experiències, però en revisar quina literatura hi ha sobre els aprenentatges, resulta que de teoria n’hi ha molt poca. Com era possible que professores i professors, la majoria de l’àmbit de Teoria de l’Educació, no haguéssim desenvolupat teoria de l’aprenentatge-servei?
Jo crec que el llibre és un procés molt natural, no ens vam ajuntar per pensar la teoria. Com a coordinadora, quan parlaves amb uns i altres per estructurar el capítol, veies que això ja estava fet. Tornant al que deia al principi, l’erupció de l’aprenentatge-servei va ser brillant, però a mesura que això decau, sí que cal explicar el com i el perquè, i què és un aprenentatge-servei, i que n’hi ha alguns de molt intensos, però també n’hi ha d’altres de molt fluixos, i no podem conformar-nos amb això. Sempre hi haurà, com en una classe de matemàtiques, un dia que sigui més fluid que un altre, però hi ha una davallada del servei comunitari i ens hem d’implicar tots: el Departament, les facultats, els mitjans, les direccions dels centres, els municipis…
Cal aprofitar més el paper de les entitats?
Si els municipis fan un mapa de totes les entitats que tenen, poden ser de gran ajuda perquè els centres busquin entitats col·laboradores, perquè no coneixen totes les entitats ni saben a quines portes han de trucar, i hi ha municipis que ho estan fent molt bé. Els serveis han de ser de la comunitat, i la comunitat són les entitats de la comunitat.
Parleu de justícia global. Si és global, ha d’incloure institucions, centres educatius, centres…
La justícia global ha estat un procés molt bonic. Al principi, les entitats i les ONG del tercer sector entenien que havien d’explicar als nois la seva organització. El descobriment és que els nois moltes vegades també poden col·laborar en realitzar la feina. Ha estat un procés en què tots hem hagut de canviar el xip.
Els mestres ja no fan només un paper de transmissió, sinó que fan servir més eines; existeix aquesta idea de l’educació transformadora i, qui s’ho creu, li canvia el món. Si l’objectiu és transformar alguna cosa que va malament, no es pot fer sense contacte amb allò que consideres que va malament.
Després, hi ha el tema de la sensibilitat moral. Nosaltres som d’educació en valors. La sensibilitat moral no es desenvolupa fent classe, ni la solidaritat, ni la cura. No es desenvolupa així, ni adoctrinant ningú. La sensibilitat moral es desenvolupa en contacte amb les necessitats de l’altre, i aquestes necessitats poden ser mediambientals, de persones grans, però tenim molts reptes com a humanitat.
No podem pensar que ho faran els nens el dia de demà, és que ho han de fer avui, són ciutadans i ciutadanes ara, no quan siguin grans. I això sí transforma l’educació. Els estem transmetent el llegat que han d’intervenir, que han de canviar alguna cosa, i la resposta que ens donen és molt gratificant per a ells.
Se senten útils?
Veuen que formen part del canvi, de la transformació. Quan l’educació és transformadora, a tots ens toca alguna cosa. També, quan un descobreix la riquesa, està més motivat. Quan un municipi veu com funciona una iniciativa d’un institut, busca més instituts i més capacitació.
Es teixeixen xarxes…
Sí, és una de les conseqüències: la xarxa social. Davant d’aquest individualisme i aquesta competitivitat, cal preparar-se, crear xarxa i cooperacions amb l’entorn. Jo crec que hem de donar l’oportunitat a tothom de mostrar la seva millor versió, i l’aprenentatge servei ens ajuda a què cada nen, cada nena, cada jove, doni la millor versió de si mateix.
La sensibilitat moral es desenvolupa en contacte amb les necessitats de l’altre
L’aprenentatge servei és una metodologia molt real de pedagogia inclusiva perquè part de la jugada consisteix a ajudar a descobrir als nois que tenen moltes coses a aportar. Els companys i companyes que treballen en projectes més marginals i no dins dels processos ordinaris ho corroboren: han vist canvis positius en nois que semblaven desnonats. Això és un deure moral dels educadors i les educadores: donar a l’altre l’oportunitat de descobrir-se com una persona que pot donar, de descobrir-se com una persona amb dignitat. Qui pensa que no té res a aportar, és molt difícil que se senti digne. En el moment que s’adona que pot aportar, que funciona, que als altres els va bé, ja no cal parlar d’autoestima, ja la tenen.
Com pot ajudar l’aprenentatge servei i l’educació en valors a fer front als discursos d’odi de l’extrema dreta?
Com a mínim, a resistir. És cert que hi ha moments en què sembla més necessari, i jo crec que ara n’és un. No ens podem conformar a ser insensibles al que li passa a l’altre, estem veient imatges que, si ens les haguessin explicat fa deu anys, no les hauríem cregut. Però també dins dels instituts, entre els joves del nostre país, hi ha un auge d’algunes ideologies altament perilloses per a la convivència. Té sentit incrementar els esforços en temes d’educació en valors i generar pràctiques que posin les persones en contacte amb les necessitats de l’entorn. Quan un noi o una noia intervé en un entorn en què la necessitat és molt evident, no en surt igual.
Té sentit incrementar els esforços en temes d’educació en valors i generar pràctiques que posin les persones en contacte amb les necessitats de l’entorn.
Els aprenentatges s’han de fer, i s’han de fer bé, i en un moment com l’actual jo crec, i molta gent ho creu, que té sentit iniciar processos de Màster de Ciutadania i Valors, ampliar aquestes assignatures, potenciar les tutories… És cert que després vindran els resultats PISA i caldrà escoltar-los, però això ha de suplir les necessitats que tenim a l’entorn? Els nens han de sentir que alguna cosa han de fer i que poden fer-la, i no tant això de “fagis el que fagis no servirà de res”.
La història ha demostrat que no és així, que estem en canvi constant…
Exacte. S’ha demostrat que el que passava pot deixar de passar; o que el que no passava, pot passar. No és cert que no es pugui fer res, però amb el discurs no n’hi ha prou; és a dir, la crítica i la indignació no són suficients. L’aprenentatge servei hi ha fet alguna aportació, l’aprenentatge servei és passar a l’acció. Per això, animem que tothom s’afegeixi a la roda, tenim aprenentatges molt potents que volem implementar, tenim moltes experiències positives de l’alumnat. Hi ha adolescents que, un cop acabat, ens pregunten si poden tornar a visitar els avis. També veig aquesta part positiva en l’alumnat universitari. I hi ha molt desenvolupament de competències a l’hora de resoldre imprevistos, perquè un aprenentatge servei és un repte continu.
Pel que fa a les pantalles i el debat sobre el mòbil i l’adolescència, com es pot aprofitar l’ApS per fer un bon ús dels mòbils?
El tema dels mòbils és un univers a part. És cert que pot haver-hi un mal ús, però és un aparell que forma part de la vida de tothom. Durant la pandèmia, hi va haver alguns companys i companyes que van fer aprenentatge servei precisament utilitzant aquesta eina, perquè tothom era a casa. Per tant, els mòbils els podem considerar un enemic o un aliat, com podríem parlar de la intel·ligència artificial. Hem de ser creatius per saber jugar amb aquestes eines a favor de la formació dels nois i noies, i ara no entro a restringir o no el seu ús. Parlo també del professorat i de nosaltres mateixos: no ens podem negar al 100% que això entri quan és una eina que hi és present, i els mateixos nois poden donar respostes. Aquest és un tema que s’ha d’abordar, i ja hi ha docents que ho estan fent i ho estan fent bé, però encara ens queda camí per recórrer.
El món digital avança a una velocitat imparable.
Sí, tinc companys i companyes que en saben molt més que jo. I això és un tema important en l’aprenentatge servei: que tothom hi suma. Hi ha una distribució de la feina: tu que ets molt bo en això, un altre en un altre tema… Hi ha una experiència sobre arreglar bicicletes: pràcticament ningú en sabia, però després un es va encarregar de buscar el material, un altre de la relació amb els nois… Així funciona la vida, amb equips interdisciplinaris, i això l’aprenentatge servei ho té de manera gairebé natural, innata, i és molt bonic veure com els nois s’organitzen de manera espontània i se sent: “Tu en això ets molt bo”, o un que diu “A mi això em costa molt” i li responen “Si vols, t’ajudo”. Això és posar la cooperació al centre de l’educació, no l’individualisme, sinó el “tothom hi suma”, perquè en l’aprenentatge servei tothom hi suma.
Perquè això funcioni, ens necessitem tots i totes; no és una cosa que pugui fer només el Departament amb una normativa, o les direccions dels centres, o un docent, perquè una de les característiques de l’aprenentatge servei és la sostenibilitat, i perquè la gent s’hi enganxi i el projecte sigui sostenible, tots tenim una responsabilitat: municipis, universitats, Departament, i com més siguem, més responsabilitats haurem d’assumir.
Catalunya Plural, 2024 
