En el llibre VIII de La República de Plató la veu de Sòcrates ens convida, irònicament, a tractar “el més bell règim polític i de l’home més bell, que són la tirania i el tirà” (562a). Del tirà ens adverteix que com a “prova la sang” no es deté, sinó que intensifica la seva activitat, acusa injustificadament, mata i, en general, degrada el règim polític convertint-lo en una tirania sotmesa al seu capritx. Per descomptat, el tirà es torna necessàriament bel·licós perquè requereix enemics per a mantenir-se en la seva posició i, per tant, la guerra es torna ineludible i desitjable per a ell. A més, el tirà no suporta a qui són savis, nobles, valents o, en general, a tots aquells que li puguin fer front o contrarestar d’algun mode. I sí, aquest text va ser escrit aproximadament fa 2500 anys.
Fa ja un temps que s’ha escrit molt, jo clarament l’he fet, sobre la violació sistemàtica del Dret Internacional per part dels EUA comandats per Donald Trump. Amb freqüència se sol acusar d’una sort de bonisme a qui defensen que s’ha de garantir el Dret Internacional i des d’aquesta crítica s’advoca pel realisme/pragmatisme més cru. D’aquesta manera, es diu que si s’estima que un règim és despòtic, cruel i no respectuós amb els drets fonamentals, s’ha d’intervenir ipso facto. En principi, aquest plantejament sona assenyat o, almenys, clar i diàfan. No obstant això, el problema d’aquest enfocament ja no sols és el reduccionisme que s’empra sinó, qui fa de jutge aquí?
A propòsit de llocs com l’Aràbia Saudita, per posar un exemple, es tenen sospites de falta de garanties legals i, també, de poc respecte pels drets fonamentals. No obstant això, els EUA no sol posar el focus d’atenció en aquest punt. D’altra banda, gairebé a un nivell ja caricaturesc, la idea que es té Corea del Nord dista molt de la d’un paradís democràtic i de les llibertats. No obstant això, les tensions entre els EUA i aquest país semblen ja cosa del passat (veurem fins quan).
Què tenen en comú l’Aràbia Saudita i Corea del Nord? El fonamental no està en el seu caràcter no-democràtic, sinó en el fet que els EUA no es planteja de moment atacar-los. En el primer cas, perquè l’Aràbia Saudita és un aliat i soci comercial de primer ordre. En el segon, perquè Corea del Nord té un clar poder de dissuasió nuclear que convé no atiar. És a dir, per molt diferents raons, aquests dos països no estan en el radar dels EUA.
Els exemples de l’Aràbia Saudita i Corea del Nord són només un parell de mostres que deixen a les clares alguna cosa: no és la falta de democràcia o la falta de respecte als drets fonamentals el que mou l’actuació imperialista. Encara amb això, un podria pensar que en favor del pragmatisme polític més pur es pot sostenir que, encara que seria desitjable també una intervenció a l’Aràbia Saudita i a Corea del Nord, això no lleva que si s’està fent alguna cosa a l’Iran d’algun mode s’està reduint la quantitat de “mal” en el món… Aquest argument, malgrat una certa ingenuïtat, pot fins i tot semblar encara més assenyat… Però seguim davant el mateix problema, qui i per què és el jutge?
El problema de la falta de respecte al Dret Internacional no és que estigui fallant l’utopisme idealista que se suposa que ho sostenia. El veritablement greu és que si se’ns convenç que el desitjable és envair i atacar aquest o aquell país perquè els EUA així ho ha decidit estem comprant un marc en el qual la força militar i els interessos estratègics dicten el destí de les nacions sobre la base del xantatge i la imposició. Així, d’igual mode que avui s’han trobat raons per a atacar l’Iran, i ahir es van trobar per a atacar Veneçuela, què impedeix que demà pugui ser atacada, per exemple, Espanya? Que ningú es preocupi per la justificació, perquè aquesta sempre s’és a temps de fabricar. Per preparació discursiva no serà (ni tampoc faltaran mai agraïts que la comprin).
Davant aquesta tessitura, que el govern d’Espanya hagi optat per negar-se a sotmetre’s al capritx de l’administració de Trump potser no posa al país en “el costat correcte de la Història”, però per descomptat que no col·loca en aquest lloc a qui defensen agressions imperialistes sense voler veure els paral·lelismes amb temps no tan llunyans (vegeu justament el meu article sobre El Cas Chamberlain).
Davant aquesta situació, el líder de l’oposició, Alberto Nuñez Feijóo, ha sortit prest a dir que Espanya s’equivoca en la seva negativa a l’administració nord-americana perquè “per davant del Dret Internacional estan els drets humans”. El que sembla oblidar el líder del PP és que els drets humans formen part integral del respecte al Dret Internacional, que sense l’un no hi ha l’altre i que, precisament en la mesura en la qual no s’està respectant el Dret Internacional, els drets humans estan quedant en un segon pla, com ho mostra tristament Gaza, per exemple. Perquè el que està en joc és si li lliurarem la tutela de decidir el que està bé fer a cada moment de manera exclusiva al senyor Trump i la seva moral, per molt que els EUA sigui “el far de la llibertat” per a algunes veus.
En definitiva, no. Defensar el Dret Internacional no és utopista, bonista o il·lús. És la invocació a un principi imperfecte, sí, però també és una manera de repetir-nos una vegada i una altra, qui i per què és el jutge? Si no ens preguntem això, i, sobretot, si no sabem què respondre davant tan gran aberrant pregunta, estem abocats llavors a preguntar-nos, qui serà el següent?
