Vivim en una època en què creences estigmatitzadores i excloents s’estenen sense pudor a través de les xarxes socials. Darrere d’aquesta defensa, impulsada per col·lectius i personalitats clarament d’extrema dreta, sovint actuen mecanismes psicològics invisibles. Un d’ells és la coneguda dissonància cognitiva, que es veu reforçada per una estratègia sociològica anomenada reducció a la unitat. Comprendre com funcionen aquests mecanismes és essencial per entendre per què els discursos simplistes i excloents tenen tant de poder i com podem fer-los front.
La dissonància cognitiva és aquella tensió interna que sentim quan mantenim dues idees contradictòries al mateix temps. És una mena de malestar mental que ens empeny a buscar coherència, moltes vegades reduint la complexitat de la realitat amb tal de restablir l’harmonia entre el que pensem i el que observem. Aquesta tensió s’intensifica quan les nostres creences més profundes xoquen amb realitats externes que les qüestionen.
És en aquest punt on apareix la denominada reducció a la unitat, un mecanisme que l’extrema dreta maneja amb habilitat: consisteix en simplificar la realitat fins a presentar-la com un relat únic, on el propi es converteix en sinònim del de tots. L’estratègia exigeix ignorar la diversitat i esborrar els matisos, construint una visió uniforme i aparentment indiscutible. Amb això s’aconsegueix que el conflicte intern es dissolgui, perquè tot queda reduït a una única explicació possible. La simplificació ofereix alleujament, tot i que al mateix temps esborra la complexitat necessària per comprendre els problemes socials.
Quan dues idees antagòniques, una propera i una externa, s’enfronten dins de la ment, la reacció sol ser el rebuig al diferent. La dissonància cognitiva apareix com a resposta a aquesta confrontació. Per neutralitzar-la, la reducció a la unitat ofereix un atall: promet una versió de la realitat sense fissures, una explicació totalitzant en què no hi ha lloc pel matís. El resultat és un missatge emocionalment molt resistent, perquè qui l’adopta sent que ha recuperat la tranquil·litat. El discurs es formula en termes senzills i excloents: “si no penses com jo, no ets dels nostres”. I aquesta radicalitat es difon amb rapidesa en entorns on es premia la claredat aparent sobre la complexitat real.
Les xarxes socials amplifiquen aquest fenomen de manera extraordinària. Funcionen com a cambres d’eco en què proliferen comunitats que es reforcen mútuament, reproduint sense qüestionament les seves mateixes creences. Si un missatge obté molts “m’agrada”, es converteix en prova tàcita de la seva validesa. La coherència emocional pesa més que l’evidència racional. És aquí on la reducció a la unitat es mostra més eficaç, perquè cada clic reforça la il·lusió d’estar en el cert i elimina la incomoditat que genera la dissonància. No és casual que bona part dels discursos xenòfobs i racistes circulin i s’afiançin precisament en aquest tipus de plataformes.
El perill d’aquest mecanisme és enorme. La reducció a la unitat genera comunitats cohesionades, però ho fa a costa d’excloure qualsevol que no encaixi en el seu relat. L’aparent desaparició de la dissonància cognitiva no és una solució real, sinó una trampa que evita afrontar la complexitat dels problemes. Així, el debat públic s’empobreix i l’espai polític es polaritza. La dissonància es converteix en un recurs: en lloc de provocar reflexió, es transforma en combustible per aferrar-se encara més a la simplicitat del relat únic.
Tanmateix, existeixen formes de resistir a aquest procés. La primera és confrontar els discursos simplistes amb arguments sòlids, sense caure en el silenci ni en la resignació. La segona és diversificar les fonts d’informació i exposar-se deliberadament a diferents perspectives, per no caure en la trampa de les bombolles digitals. La tercera és fomentar el pensament crític, que obliga a fer preguntes, a desconfiar de les respostes massa fàcils i a reconèixer la complexitat com a part inseparable de la vida social.
La dissonància cognitiva i la reducció a la unitat són, en realitat, dues cares de la mateixa moneda: una tensió psicològica i una estratègia per neutralitzar-la. Quan s’empren per sostenir discursos excloents, la societat sencera paga el preu en forma d’intolerància, simplificació i violència simbòlica. Però quan es reconeixen i es desemmascaren, poden convertir-se en oportunitat per construir comunitats més obertes i heterogènies. Apostar per la crítica intel·ligent, per la pluralitat d’idees i pel diàleg no és només una estratègia política, sinó també una necessitat social.
Al final, el que està en joc és la capacitat de conviure en la diferència sense reduir-la a un relat únic. La lluita contra la simplificació no es guanya negant la incomoditat, sinó aprenent a viure-hi. En aquesta tensió, incòmoda però fecunda, resideix la possibilitat de societats més democràtiques, més lliures i on l’extrema dreta i els seus discursos han tornat a amagar-se al baül de la història.
Catalunya Plural, 2024 
