El 23 d’agost va començar La Vuelta Ciclista a España. Des del primer dia, hi ha hagut polèmica i molta disconformitat amb la participació de l’equip Israel–Premier Tech en aquest esdeveniment esportiu. En les últimes etapes al nord d’Espanya, especialment a Euskadi, la tensió ha arribat al seu punt àlgid. Tant és així que moltes veus han apel·lat al clàssic lema que diu que no s’ha de barrejar política i esport. Encara més lluny va anar el director de La Vuelta, Javier Guillén, quan va afirmar: “Qualsevol reivindicació ens sembla legítima sempre que es canalitzi per vies pacífiques” i va declarar que “avui ha succeït un acte de violència”, després que una protesta envaís la carretera i obstaculitzés la marxa ciclista.
Francament, Javier Guillén podria tenir raó si analitzem la situació de manera totalment aïllada. És indubtable que La Vuelta està transcorrent amb moltes dificultats i inconvenients que suposen un perill per als corredors. Ara bé, podem realment fer això? Podem analitzar el que està passant només en termes esportius i de seguretat de l’esdeveniment?
En escoltar les paraules de Guillén, especialment en qualificar els fets com a “violència”, moltes persones de ben segur van sentir una punxada que els va arribar des del més profund del seu interior. Estem observant, dia rere dia, com massacrar la població civil a Gaza de múltiples maneres s’està convertint en una mena d’esport pervers, un exercici de tortura i sadisme que no s’atura. L’ocupació continua, les víctimes augmenten cada dia i el govern israelià no atén cap raó per frenar la seva ofensiva. Ni tan sols l’ajuda humanitària està garantida, i és sistemàticament torpedinada, convertint el proveïment més bàsic d’aliments i subministraments per a la subsistència en una altra arma de terror.
Davant d’aquesta brutal agressió constant, d’aquest exercici de la violència més descarnada, és difícil no sentir —com a mínim— indignació. Indignació i impotència. La impotència de tenir la sensació que no es pot fer res per evitar el que és, sense cap dubte, un horror.
És en aquest context que comença la participació de l’equip Israel–Premier Tech a La Vuelta. Aquest equip és dirigit per un afí de Netanyahu, està fortament vinculat a l’acció del govern israelià i, tot i que és finançat de manera privada, ningú no ha amagat que és un instrument de promoció d’Israel (i que això no sorprengui ningú —no recordem, potser, Eurovisió?). Encara que la majoria dels ciclistes de l’equip no són israelians, portar aquest mallot té un significat carregat de simbolisme que, per a moltes persones, avui dia és simplement insuportable.
De fet, el simbolisme de l’equip és quelcom que, com dic, ni tan sols Israel nega. Ans al contrari. El que sí que es discuteix és en què consisteix aquest simbolisme. Des del govern israelià es dirà que representa una reivindicació del poble jueu, o, si més no, així ho hauríem d’interpretar tenint en compte que qualsevol crítica a l’equip és qualificada automàticament d’antisemitisme (un argument, com sabem, absolutament nou i mai escoltat). En canvi, per a molts altres, aquest equip simbolitza l’orgull nacional en un moment en què la seva nació té ben poques coses de les quals sentir-se orgullosa. No pot haver-hi orgull mentre persisteixi una acció genocida, si més no.
Amb el pas dels dies, el mateix Guillén va instar l’equip Israel–Premier Tech a retirar-se de la competició per tal de preservar la seguretat de tots els participants. Fins i tot l’equip va optar per esborrar la paraula “Israel” de l’equipament ciclista, tot i que va insistir que en cap cas abandonaria la cursa.
Aquests gestos, tant per part de Guillén com de l’equip israelià, només demostren un interès perquè la prova esportiva es desenvolupi sense més contratemps, però no una comprensió real del que està succeint amb les protestes. Aquest interès és legítim i fins i tot desitjable, però en una circumstància com l’actual… centrar-se només en això és, com a mínim, un exercici de ceguesa, de cinisme o, encara pitjor, de pura maldat.
Els mitjans de comunicació han posat el focus en el fet que la reivindicació propalestina té com a objectiu últim la retirada de l’equip Israel–Premier Tech de la competició. I sí, certament la majoria dels manifestants advocarien per aquesta retirada. Però el punt clau no és si l’equip es retira o no, sinó fer entendre que no podem mirar cap a una altra banda quan s’està cometent un horror d’aquesta magnitud. No només són culpables els executors directes o els artífexs intel·lectuals de les accions més atroces, sinó també tots aquells que, com deia Hannah Arendt, permeten que aquestes brutalitats passin sense qüestionar-les, pensant que poden continuar amb les seves vides com si res no passés, com si l’horror es pogués compartimentar i tancar en una caixa mentre viuen amb normalitat.
En aquest cas, no parlem només de la banalitat del mal, sinó d’alguna cosa pitjor: la promoció i l’orgull. Un orgull, insisteixo, banyat de sang.
Així que no, senyor Guillén: una reivindicació no perd la seva legitimitat pel simple fet d’incórrer en una suposada “violència” (un terme, certament, més que qüestionable en aquest cas). Si estem parlant d’un genocidi, la protesta i la manifestació no poden consistir a quedar-se en un racó intentant no molestar. Pretendre continuar amb la vida com si res no passés, quan sabem perfectament què està succeint, no significa estimar l’esport i la competició, sinó menysprear la vida mateixa. Perquè el mínim que es pot fer és molestar una mica: les massacres, sempre, són incòmodes.
P.D.: Considero preferible no comentar les recents declaracions de la Sra. Ayuso sobre el que està passant a La Vuelta. Si algú no les ha escoltat, l’insto a buscar informació pel seu compte. Crec que no és admissible atendre aquí l’esperpent.
1 comentari
Aquest article em va impactar molt. Lúnic que pot dir és que és una veritat ben dura, però cal que la conegui. Però el que em va sorprendre més és que no diuen res de la Sra. Ayuso. Per què no lhan mencionat? És que no és admissible ignorar-ho tot.