El barri el Turó de la Peira és una enorme indecència urbanística. Avui abans d’escriure les Barcelones, m’he donat una volta pel barri per a cercar de comprendre millor les seves entrades i sortides, un disbarat que potser s’ideà com a laberint o manicomi, prova irrefutable de com mai degué existir, però clar, tampoc es poden demanar miracles, més encara si la seva planificació l’ubicà, sense equipaments de cap mena, entre un parc i l’autopista gens dissimulat que és Fabra i Puig.
Els accessos, a més d’absurds, de les escales al mareig quan ens hi endinsem des de Sant Iscle, són un trencaclosques. Qui domini aquesta quadrícula des de la seva quotidianitat haurà adquirit uns superpoders d’orientació molt envejables. Confesso passejar pel barri diversos cops a la setmana i continua sorprenent-me com totes les seves portes tenen quelcom més aviat forçat, sobretot per com és d’escarpat el terreny i la poca vergonya del promotor Sanahuja.
Un altre despropòsit al Turó de la Peira és que, en essència, dos són els seus carrers horitzontals en paral·lel, diguem les avingudes per a caminar sense pensar el pendent o, almenys, no gaire. Es tracta de Cadí, fonamental per aquella fatídica matinada de novembre de 1990 amb l’aluminosi com a malson, i Travau; el nom d’aquest darrer és una picada d’ull, doncs, des del nomenclàtor, s’agermana amb el polígon de Can Peguera, on molts carrers remeten a localitats de la província de Girona.
Travau, com Cadí, té un recorregut sinuós i amb poca lògica. La primera va de Montserrat al parc del Turó de la Peira, com si fos un missatge dins d’una ampolla per la morfologia de tot aquest sense sentit. Cadí s’atura, agafant-li el relleu Vall d’Ordesa, de la que hauríem de parlar un dia en profunditat perquè és un dels paisatges més delirants de tota Barcelona.
Caminarem per Travau mitjançant una sèrie de fets per ordre cronològic. No apareixeré gaire perquè les notícies ja són prou eloqüents per si mateixes. El primer de maig de 1961, Sant Josep Artesà al calendari franquista, se celebrà a l’Institut Nacional de Previsió, a Gran Via amb Balmes, el lliurament dels premis provincials de natalitat.
El segon guardó, recompensat amb cinc-mil pessetes, correspongué al matrimoni format per Teodoro Molina i Maria Natividad Sánchez-Aroca, provinents de Rute, província de Còrdova. De 49 i 42 anys respectivament, vivien al 37 del carrer de Travau. Ell era obrer de la construcció. Tingueren 14 fills dels quals sobrevisqueren 11, en aquelles dates amb edats compreses entre 21 anys i 6 mesos de vida.
A les sis de la tarda del 24 d’abril de 1966 es resolgué un gran misteri, descrit per la premsa com un simpàtic acte a l’aparador de Derbi a la Fira de Mostres. La marca havia fet una pregunta. A quin circuit de velocitat, el 1966, Derbi superà a la marca i al pilot més ràpids del món en 50 cc?
L’afortunat guanyador d’un ciclomotor fou el veí del 36 del carrer de Travau, don Francisco Massip, qui respongué Alacant i així ho feu constar a la butlleta envers aquest regal caigut als marges, tot molt neorealista a l’espanyola quan els setanta eren més a la vora que no pas els seixanta, però és que això era el Turó de la Peira, un experiment sense cap afany caritatiu amb els seus habitants, els quals amb tota probabilitat es resignaren a disposar de quatre parets, corrompudes gairebé des del minut zero, el tall de la cinta.
L’11 d juliol de 1975 hi hagué una desgràcia al 34 de Travau quan Pedro Busquet Torrecasa, de 30 nys, volgué carregar a la cuina un encenedor amb una ampolla de gasolina. Part del contingut es vessà a les robes, fent-li cremades de tercer grau al cap, el tronc i a ambdues extremitats.
A pocs números de distància, concretament al 26, morí pel nadal de 1981 Margarita Olsina Boher, vídua de Lorenzo de Otero. El funeral tingué lloc el 27 de desembre a l’església de Nostra Senyora de Fàtima del carrer d’Aneto, discreta, com també ho són la mesquita Karam Ilahi al 18 del mateix carrer i l’església Evangèlica Baptista al 15 de Montmajor. Tota aquesta diversitat religiosa va de la mà amb la pluralitat de nacionalitats de la zona, amb més d’un 20% de població estrangera.
Com veuen, el nomenclàtor s’assembla a una broma de mal gust en aquestes rampes endimoniades. Si parlem de la mort d’aquesta ciutadana és perquè a la necrològica es menciona com a la seva família encara s’emprava especificar quina era la casa mortuòria, un costum gairebé extint en aquell instant històric. Si encara sobrevivia pot mostrar-nos com, malgrat les construccions modernes, els hàbits dels residents encara s’aferraven a un passat engolit temps enrere a la majoria de la Ciutat Comtal.
El 1993 es detectaren casos d’aluminosi a Travau, res anormal a tenor de com un elevadíssim percentatge de pisos del Turó de la Peira patien el mateix mal. Pel 2006 es produí un incendi al 63 del carrer estrella d’aquests paràgrafs. El balanç fou de quatre ferits per intoxicació de fum.
Estudio la Història de la Crònica negra des de fa anys i sé com la perifèria rep un tractament més aviat esbiaixat. El Turó de la Peira ha adquirit rellevància aquests darrers anys, abans i després de la Pandèmia, per assumptes com assassinats deguts a la violència de gènere i espectaculars tiroteigs. El 2008 el líder, d’una banda, d’allunatges fou detingut i una dècada més tard la policia capturà a dotze membres d’un grup desfermat i ple de prepotència. Robaven camions, traficaven amb drogues i tenien un infiltrat a una immobiliària que els hi proporcionava informació sobre pisos i locals buits, en general d’entitats bancàries.
Aquests tripijocs ben segur esdevingueren una magnífica passarel·la per a establir-hi ferrallers i col·lectius amb pocs mitjans. La precarietat del tot derivà, en molts sectors barcelonins, en incendis o conflictes veïnals, mai resolts per complet.
Travau també tindrà els seus relats més feliços. Així i tot, el progrés dels decennis vola a un cel ple de nuvolades entre la commiseració, l’endarreriment, el menyspreu des de la passivitat i la ingrata conseqüència de filar massa forts negres que podrien esmenar-se si es pensés més des de l’evidència de les dades i les rutines del dia a dia per a així treballar a la millora de tots aquells barris amb índexs de pobresa alarmants, on el Turó de la Peira i Can Peguera solen anar sempre al capdavant en aquest trist privilegi.
