De debò algú pot creure que un pla europeu resoldrà la crisi d’habitatge copiïnt i enganxant el que ja hem vist durant dècades? La Comissió Europea ha presentat el Pla Europeu d’Habitatge Assequible com un gest històric: per primera vegada reconeix que l’habitatge és un dret fonamental, admet que la crisi és estructural i que milions de persones pateixen les conseqüències d’un sistema que les deixa al marge. Però quan un examina les mesures concretes, el que queda és un pla que parla de solucions sense atrevir-se a tocar el cor del problema, convertint-se en un copiar i enganxar del model que ens ha portat fins aquí.
Mirem a Espanya, que funciona com un mirall del que passa a tota Europa. Els preus de l’habitatge han pujat un 72% en l’última dècada, mentre que els salaris gairebé no s’han mogut. A ciutats com Barcelona o Madrid, el lloguer pot absorbir fins al 74% del salari mitjà. Els desnonaments continuen sent una amenaça constant: més de 32.000 famílies van ser desnonades el 2025, segons dades del Consell General del Poder Judicial, malgrat una moratòria que ara mateix està en risc per interessos partidistes en defensa dels especuladors.
Joves, famílies monoparentals, persones grans, estudiants i col·lectius vulnerables s’enfronten a un mercat que no està dissenyat per protegir-los, sinó per maximitzar la rendibilitat de bancs i fons d’inversió. Des del 2008, fons internacionals com Blackstone, Cerberus o Lone Star han comprat centenars de milers d’habitatges, consolidant un mercat on el dret a un habitatge depèn més de la capacitat de pagament que de la necessitat social. Com podem parlar de dret a l’habitatge quan el sistema prioritza la rendibilitat per sobre de la vida de les persones?
El pla europeu proposa augmentar l’oferta d’habitatges, mobilitzar fins a 375.000 milions d’euros d’inversió pública i privada, regular els lloguers turístics i activar habitatges buits. Són mesures superficials si no s’acompanyen de límits vinculants a l’especulació, prohibicions reals a l’acumulació massiva d’habitatge i proteccions efectives davant pujades abusives de lloguer i desnonaments. La denominada “salvaguarda anti-especulativa” limita l’assequibilitat a només 20 anys. Vint anys de garantia davant dècades de crisi i financiarització no són més que un pegat temporal.
Tot i que el pla parla de renovar i reutilitzar habitatges buits, no estableix mecanismes clars perquè aquestes accions es tradueixin en llars accessibles i dignes. A Espanya, segons l’INE, més de 3 milions d’habitatges estan buits, molts en mans de grans tenidors, mentre milers de famílies viuen en condicions precàries. La fiscalitat sobre propietats buides i la regulació de la inversió privada sonen bé, però sense criteris vinculants els grans inversors podran captar fons públics sota el pretext de l’assequibilitat. Una bona manera de blanquejar fons i augmentar beneficis.
La crisi no és només econòmica: també és sanitària. Un de cada set europeus viu en condicions deficients: humitat, mala ventilació, calefacció insuficient o exposició a contaminants. Són 70 milions de persones la salut de les quals es veu afectada directament per la seva llar. A Espanya, la pobresa energètica afecta més de 3,5 milions de llars, que han de decidir entre escalfar la casa o alimentar els fills. El pla europeu no ofereix estratègies clares per garantir habitatges saludables, combatre aquestes desigualtats, prevenir malalties, lluitar contra la pobresa energètica ni assegurar un desenvolupament urbà sostenible que compleixi els objectius climàtics de la UE.
El Pla Europeu reflecteix la contradicció central de la política d’habitatge: reconeix que l’habitatge és un dret, però manté intacte el model que permet tractar les llars com a actius financers. Mentre l’habitatge continuï sent mercaderia, l’accés seguirà depenent de la capacitat de pagament i no de la necessitat real de les persones. El mercat no garanteix drets: garanteix rendibilitat, i quan ambdós entren en conflicte, la història demostra que la rendibilitat sempre preval.
Construir més habitatges no resol el problema si el model continua sent el mateix. Sense un parc públic robust, sense límits clars a l’especulació i sense mesures que prioritzin el dret a un habitatge per sobre dels beneficis financers, la crisi persistirà. Espanya és un exemple: fons internacionals com Blackstone, Cerberus o Lone Star controlen barris sencers, deixant el veïnat que queda en precarietat i sense comunitat. El pla ignora una dimensió crucial: l’habitatge com a element de justícia social i cohesió. Les persones grans, famílies monoparentals, joves, estudiants, migrants i col·lectius LGBTIQ+ són els més afectats pel sistema. Reconèixer la seva vulnerabilitat és un avanç simbòlic, però les mesures concretes són insuficients. Sense normes vinculants que garanteixin accessibilitat, sostenibilitat i qualitat, els drets continuaran subordinats als beneficis dels promotors i propietaris.
Europa reconeix la crisi, però no té la valentia d’enfrontar-se a qui l’ha provocada. Copiar i enganxar solucions del passat no canvia la realitat. L’habitatge no és un luxe: és la base de la vida, de la dignitat i de la possibilitat de construir un projecte vital.
I aleshores, què fem? Seguim mirant com l’habitatge es converteix en un privilegi de qui el pot pagar o comencem a reclamar, organitzar-nos i lluitar col·lectivament pel dret que ens correspon a tots? Els drets no es concedeixen des de dalt. Es conquereixen des de l’organització, la solidaritat i la pressió social.
