El Sindicat de Llogateres obre una secció sindical per cobrir els municipis del Montserratí: Olesa, Esparreguera, Abrera, Collbató, Sant Esteve Sesrovires i Martorell, entre d’altres. Començarà la seva activitat el proper dimarts 14 d’octubre a les 19h al C/Pau Casals, núm. 41-47, a la cooperativa d’habitatge La Xicoira, a Olesa de Montserrat. En aquesta primera assemblea s’assessorarà sobre com evitar el cobrament d’honoraris il·legals, aconseguir el retorn de les fiances, confrontar el racisme immobiliari i protegir-se davant desnonaments i la negativa de propietaris a renovar els contractes de lloguer. Sens dubte, sempre és una bona notícia l’ampliació de les xarxes de defensa popular a l’interior de Catalunya, en aquest cas sobre una temàtica tan fonamental com és l’habitatge.
Perquè quan parlem d’habitatge, parlem del vincle amb el territori, que teixeix barris i possibilita planificar projectes de vida. Per això mateix, la batalla per l’habitatge assequible s’està convertint, a escala europea, en la lluita per la democràcia. El Freedom Party a Irlanda, el Front National a França o les marxes antirefugiats d’Alemanya intenten consolidar un discurs de l’escassetat: afirmen falsament que no hi ha habitatges per a tothom i, per tant, que les persones migrants han de ser expulsades. A l’Estat espanyol, VOX està implementant aquesta estratègia, tot i que les dades científiques desmenteixen les seves afirmacions. Precisament l’Institut Nacional d’Estadística assenyala que hi ha 3,8 milions d’habitatges buits. Tot el contrari: el problema és l’acaparament de l’habitatge per part de grans rendistes, bancs i fons financers, que tendeixen a apujar els preus per sobre de la capacitat adquisitiva de la ciutadania.
Tanmateix, la prioritat de l’extrema dreta mai és el rigor. El que forces com VOX busquen és imposar un estat emocional de ràbia, canalitzant-lo cap als més vulnerables i cap a les institucions democràtiques; per ocupar aquestes últimes i desmantellar-les des de dins. Fa pocs mesos, el Montserratí va ser escenari de protestes per part de grups reaccionaris. A Olesa de Montserrat van fer una concentració per un grup de ciutadans que havien impagat lloguers d’habitatges públics de l’Agència d’Habitatge de Catalunya (AHC), controlada per la Generalitat. Tanmateix, la concentració va ser davant de l’Ajuntament, que no tenia cap vincle amb els desnonaments i fins i tot s’havia ofert a obrir un canal de mediació amb la Generalitat.
Però per a VOX l’objectiu tampoc era protegir aquestes famílies, sinó utilitzar-les com a ariet contra una institució municipal, mentre a les xarxes socials els seus seguidors afirmaven que la manca d’habitatges públics es deu al fet que s’adjudiquen a famílies procedents del Magrib: un gest que fusiona el tacticisme racista i immobiliari. El més absurd de la concentració va ser que un conegut promotor immobiliari, polític de Ciutadans, va intentar entrar a l’Ajuntament per protagonitzar un escratxe. És a dir, forces reaccionàries que han bloquejat al Congrés dels Diputats qualsevol proposta per protegir el dret a l’habitatge i augmentar el nombre d’habitatges públics pressionaven una institució local que no estava desnonant. Ridícul.
Siguem conseqüents. L’extrema dreta no vol solucions, busca enemics. No li interessa ni la veritat ni les persones que afirma defensar. La seva estratègia és sembrar l’odi, desviar l’atenció i obrir-se pas enmig del caos fins a ocupar el poder. I si per això han d’enfrontar pobres contra pobres, ho faran, enarborant discursos patriòtics buits. Per això el sindicalisme d’habitatge no és un complement: és una necessitat històrica. No n’hi ha prou amb guanyar a Barcelona o als grans nuclis urbans. La batalla es decideix també a cada comarca, a cada municipi.
Cal organitzar-se des de baix, barri a barri, carrer a carrer, acompanyant aquells que pateixen la violència immobiliària i transformant la seva desesperació en força col·lectiva. És hora de recuperar una consciència de classe treballadora des d’espais que no només denunciïn, sinó que protegeixin en la pràctica el dret a l’habitatge. Només així podem transformar el problema individual en reivindicació política. Perquè davant d’un mercat que ens condemna a l’angoixa, i davant d’aquells que pretenen utilitzar aquest patiment per destruir la democràcia, el sindicalisme d’habitatge és la nostra millor defensa i la nostra major esperança. Garanteix sostre, convivència i futur. Força Sindicat!
