Tot fa pensar que el ple d’investidura es farà el pròxim dimarts 30 de gener. De moment tenim un únic candidat proposat, Carles Puigdemont, qui per una majoria de catalans és el president legítim. De fet ho és perquè va ser destituït pel govern central en aplicació d’un article de la Constitució, el 155, que no preveu cap destitució, usurpació del poder ni pràcticament res de tot el que està passant. A l’empara d’aquest article constitucional el govern del PP podria haver convocat eleccions sense destituir ningú mentre els tribunals feien la seva feina, sense forçar el codi penal. Però som on som i han de buscar una sortida.
El viatge de Puigdemont a Copenhaguen responia probablement a una provocació, això sembla, però la decisió del jutge Llarena, del Tribunal Suprem, la podríem emmarcar en aquest seguit d’actuacions estrambòtiques que, a ulls dels profans en el món del dret, semblen no conduir enlloc més que a auto protegir el procés judicial o, pitjor, a evitar situacions polítiques que no vol el govern central. Si Puigdemont volia que el detinguessin a la capital danesa, com diu el jutge Llarena, ho té molt fàcil perquè només ha de tornar de Brussel·les. Quan entri a Espanya la policia el detindrà i el posarà a la presó. No hem de descartar que ho faci, abans o coincidint amb el debat d’investidura. I si no torna? Doncs caldrà veure que passa en el debat d’investidura, si es fa la votació telemàtica i si el govern porta la votació al Tribunal Constitucional.
Tot això ja són massa futuribles per unes actuacions polítiques que ens van sorprenent dia rere dia. Ara per ara no sembla que la hipòtesi de noves eleccions estigui a sobre la taula. El més probable és que en unes noves eleccions el mapa no es mogués gaire perquè tots els actors polítics es limiten a intentar mantenir les posicions aconseguides. Excepte el PP que, certament, hi té poca cosa a perdre. A més, les eleccions sempre són com un meló sense obrir i ja se sap que malgrat que el bon aspecte de vegades quan s’obre, decep.
Vist ara ens podríem preguntar si Puigdemont i la resta d’exiliats i empresonats es podien presentar a les eleccions, perquè no estan condemnats per cap tribunal i per tant regeix la presumpció d’innocència, perquè ara no poden ocupar càrrecs? És que en el cas d’optar a un càrrec deixa de regir aquest principi? En puritat democràtica i parlamentària si s’han pogut presentar a les eleccions i si han estat els escollits pel poble, han de poder accedir als càrrecs pels quals han estat escollits. Una altra cosa és que si un dia, esperem que sigui aviat, hi ha una sentencia, potser han de deixar aquests càrrecs.
Però també tenen una altra opció, renunciar als escons i deixar pas a altres candidats, deixar que corri la llista. De fet això és el que ha passat en l’elecció del president del Parlament, Roger Torrent. És d’ERC, per tant de la majoria més nombrosa a la cambra, i ha accedit al càrrec després que Carme Forcadell rebutges repetir, però no està pendent de cap procés judicial. Tot i que el president del govern, Mariano Rajoy, s’ha negat a rebre’l, cosa que no augura res de bo, ell té la legitimitat i alhora no té res pendent amb la justícia. No el reben perquè ha designat Puigdemont candidat a la investidura com a president però, és que en podria haver nomenat a un altre? Ell no decideix això, ell ha d’escoltar les propostes dels grups i veure qui té més garanties de sortir elegit pel ple de la cambra.
Sembla com si el govern central s’hagi adonat ara que això del procés va de debò, que té molts seguidors i per tant consideren que hi han de fer front de totes les formes possible. Bé, de totes menys una. No sembla que estiguin disposats a fer cap proposta. No hi estan perquè no poden, la majoria de comunitats autònomes s’hi oposarien, les governades pel PP i les del PSOE. És molt il·lustrativa la conversa que va tenir sobre això qui l’any 2012 era secretari de presidència de la Generalitat, i amic personal d’Artur Mas, Jordi Vilajoana i Mariano Rajoy al Palau de la Generalitat. Els dos es van conèixer quan Rajoy era cap de l’oposició i Vilajoana vicepresident del congrés i van establir una relació força propera, ja que els seus despatxos eren l’un al costat de l’altre. Durant aquesta visita a la Generalitat, Vilajoana li va dir a Rajoy: “que conste que yo soy independentista pero tengo que decirte que si aceptas el pacto fiscal i reconoces a Catalunya como nación, esto lo pares”. Resposta de Rajoy: “Si hago esto, me matan”.
Algun dia, esperem que sigui aviat, se’ls haurà d’acudir que la seva obligació és aportar solucions als problemes, no afegir-ne de nous. Per tant han de passar de les paraules als fet i iniciar un diàleg polític sense tabús.
Catalunya Plural, 2024 
