“La memòria és selectiva, de la resta se’n diu oblit”, repeteix Tania Pleitez des d’una cadira on dirigeix el taller titulat ‘Cos-text: històries i llenguatges encarnats’. La frase explica l’exercici mental dels éssers humans que travessen experiències en què el propi cos és el suport dels relats.
Els que han recorregut el camí de la migració, exiliats o refugiats, guarden relats incòmodes que són comptats en un context on la narració és la protagonista. Per això la memòria és important, perquè és la font per compartir les vivències, com ho fa un grup de llatinoamericans que es reuneixen setmanalment a l’espai “En Paraules” , un projecte que busca transformar les seves històries en textos literaris a través de la investigació i l’escriptura creativa, guiats per docents de gran trajectòria.
L’ambient de la reunió és molt íntim i sensibilitzador. Així com sorgeixen rialles, poden sorgir llàgrimes, però també buits emocionals a explicar alternativament experiències sobre discriminació, violència psicològica i física, identitats encara no resoltes, entre d’altres fenòmens que no han estat oblidats pels membres del grup … Es pregunten, és possible oblidar?
La resposta pot estar en el camí irreverent de personatges llatinoamericans que van travessar experiències similars a les seves. La imatge de Victòria Santa Cruz, de sobte, apareix projectada a la paret, i de seguida el seu càntic poemari deixa a més d’un amb les ganes d’aplaudir. “Em van titllar negra”, explica aquesta artista peruana en una performance gravada en 1978, qui per mitjà de les seves obres revalorava la raça afroamericana, malgrat les contrarietats que va patir des de la seva infantesa en ser tractada com algú “diferent”.
La memòria li va impedir que aquell període de la seva infància hagi estat oblidat, i fos més aviat revaloritzat anys més tard:
“(…) Al fin comprendí AL FIN
Ya no retrocedo AL FIN
Y avanzo segura AL FIN (…)
Mitjançant el vídeo es demostra com el cos motivava un relat que després la memòria el va convertir en una denúncia magistral que ha transcendit el temps i l’espai geogràfic.
Exemples com el de Santa Cruz es repeteixen diàriament en diferents matisos i escenaris, des de situacions molt properes desenvolupades en els propis cercles socials, fins a aspectes supra estatals com les polítiques migratòries que no emparen correctament als que fugen d’una crisi. Maria Ríos així ho sosté. Ella és coordinadora del projecte al costat del seu company Diego Salazar (tots dos colombians), i explica que ‘En Paraules’ sorgeix com a resposta al problema a Espanya sobre les resolucions a peticions de protecció internacional sol·licitades per llatinoamericans”.
Com cap país de Llatinoamèrica no ha estat declarat en conflicte per l’Organització de Nacions Unides (ONU), hi ha immigrants de la regió “que no obtenen una atenció personalitzada de l’Estat, o un estudi profund de cada cas on les institucions puguin considerar la crisi i la vulneració dels drets humans que han provocat el seu desplaçament”, declara un dels assistents al taller, que prefereix no divulgar el seu nom. Ell és salvadorenc i manté una sol·licitud d’asil polític sense resolució. Els seus companys a la sala són veneçolans, hondurenys, mexicans, xilens, uruguaians, colombians.
En alguns d’aquests països, la situació és de risc per als seus habitants, com a Hondures, on hi ha pandillas que extorsionen, trafiquen, assassinen. Altres territoris no donen les garanties bàsiques de benestar, com és el cas de Veneçuela. “Sempre hi ha un motiu que ens obliga a sortir, però si la situació canviés per bé, tornaríem”, afegeix el participant, que s’ha convertit en les últimes setmanes a autor de composicions literàries. Una d’elles es titula `Paradojas del destino´:
No me mires como si no fuera nadie
No me mires como el otro
Mírame como un regalo
Mírame como una información de muchas cosas fantásticas
Y de lugares hermosos que tú desconoces
Explótame de esa forma
Enriquece tus conocimientos
Enriquece tú los míos
Hablemos de cultura
Hablemos de costumbres, tradiciones y comida
Hablemos de diferentes formas de vida.
¿Sabes? Yo también siento el frío, también el calor
Siento el hambre, también la sed.
Siento tristeza, también soledad.
Que l’estat espanyol acull eficaçment a immigrants que fugen del perill, és qüestionat pel grup, fins al punt de sostenir que la majoria dels governs són part d’un sistema que discrimina als que no compleixen amb les característiques extremes de violència … “un motlle que és producte de la deshumanització “, comentaven a l’uníson a meitat de l’esdeveniment.
És moment del recés, un instant per intercanviar abraçades, salutacions. També per aprofundir alguna que altra declaració esmentada en la primera part del taller.
A la tornada, Tanya, qui dirigeix la trobada, proposa la lectura de “Carretera sense bou”, un conte de l’escriptora Claudia Hernández que fa al·legoria a la violència en territori salvadorenc. El seu personatge principal és víctima d’un abús pels que estan en avantatge sobre el primer, a qui imposen, fins i tot, una mutilació per assemblar-se a un animal.
Literàriament el text és més sever del que es pugui interpretar: “Si hagués sabut que es tracta d’un ésser humà, no hauríem detingut a l’automòbil. Ni tan sols hauríem disminuït la velocitat. Però ens van enganyar els nostres ulls, que van veure una silueta animal a la vora del camí que, de lluny, semblava un bou alguna cosa flac, però bonic, que mirava l’eternitat sense companyia des d’una corba de la carretera … ”
-Per què l’autora va escollir un bou com a al·legoria per al seu conte? pregunta Tanya al seu públic.
A Llatinoamèrica, un bou és utilitzat especialment com un animal de càrrega, lent i passible, al qual l’humà controla per les seves activitats de feina agrícola. Això ho fa comparable a les societats dominades pel poder polític, econòmic, territorial, van concordar en l’anàlisi. La realitat del món es podria comparar amb aquest conte, però també amb altres i de diferents gèneres com la poesia, molt pronunciada a l’escenari d”En Paraules”. Els simbolismes abunden i no passen desapercebuts en l’anàlisi. Més aviat, són posats en pràctica pels participants que comparteixen més que experiències, també l’afecte a les lletres.
Un cop finalitzat el cronograma de tallers, consignat per a juny, el col·lectiu preveu realitzar una posada en escena a partir d’un guió que reunirà les obres treballades pels seus integrants. Però abans, hi haurà esdeveniments públics entorn del fenomen migratori llatinoamericà actual.
Alguns recentment experimenten la literatura, però donen el millor de si per deixar empremtes en aquesta iniciativa que porta menys d’un any, i que busca transcendir com a organització d’escriptors al voltant del tema de l’exili.
Catalunya Plural, 2024 
