Ha arribat l’hora de moure’s de tots els eixos d’aquestes setmanes i endinsar-nos a Vilapicina pel seu homònim carrer. Serà el nostre protagonista d’avui a mode d’introducció, doncs si el caminem comprovarem sense gaire dificultat determinades premisses, essencials per a comprendre’l.

En primer lloc convé recordar com la seva extensió original ara es veu truncada per incomprensions del present. Si l’agafem de manera ideal, sortiríem just darrera del pont que enllaça Can Basté amb el santuari, seguir pel carrer de Pere d’Artés i continuar fins a trepitjar-lo en la seva configuració actual. Si així ho fem haurem caminat el seu ADN, força malmès a la contemporaneïtat.

En aquest sentit, no parlem tan sols de la prossecució de Fabra i Puig, si bé la seva crescuda, més enllà del nucli antic de Vilapicina, condicionà a partir dels anys seixanta el seu carrer central, omplint-lo al seu tram inicial, fins aleshores més aviat un seguit de camps en sintonia amb el predomini ruralddels alentorns, amb l’excepció d’un petit tros.

El carrer de Vilapicina, entre blocs de pisos i viles antigues. | Jordi Corominas

L’arribada definitiva de l’urbanisme de Porcioles comportà vàries modificacions de pes. Així, de sobte brollaren blocs arreu, sobretot al cantó muntanya, on amb anterioritat només destacava la masia de Can Gaig. Aquesta finca rural té aspecte, a falta de profunditzar en la seva història nascuda al segle XVII, d’haver sigut un eix del barri per la seva situació al planisferi. La seva demolició, en consonància amb l’ampliació de Fabra i Puig, implicà el sorgiment del carrer Teide amb el de Das, un dels connectors del carrer de Vilapicina amb l’actual avinguda hegemònica. Teide i Das remeten a muntanyes, com si així es remarqués més la duresa de l’orografia envers el turó de la Peira i la urbanització de Roman Sanahuja.

Abans d’aquest instant, els enllaços cap amunt no tenien ni cap ni peus, doncs no existien barreres de cap tipus. En canvi, sí hi havia carreronets per a accedir a la vella estructura d’aquesta barriada del Sant Andreu previ a les Agregacions de 1897. Ho comprovem amb els carrers de Santa Matilde i Arnau.

El carrer de Vilapicina amb el de Santa Matilde. | Jordi Corominas

El dedicat a la santa va de Serrano al carrer de Vilapicina, i té una altra funció en el joc de la morfologia interna, doncs el seu teixit obre la porta a Mare de Déu de les Neus. Aquesta via, fins l’any 1929 dita de Tàrrega, és una paral·lela secundària al nostre objecte d’estudi.

Segons les fonts, degué forjar-se durant la segona meitat del segle XIX, quan ja la imaginaven com a guest star entre dues reines, doncs les seves vivendes es beneficien de les aigües de la riera d’Horta, com prova la supervivència d’horts al nostre segle. Mare de Déu de les Neus també s’engalta amb Arnau, així batejada per Arnau Vidal, l’home que al molt llunyà segle XI cedí les seves terres a la Seu de Barcelona, així com l’aleshores església de Vilapicina, ara santuari. Abans d’Arnau, figura al nomenclàtor com passatge de Sant Jeroni.

Confluència del carrer Mare de Déu de Les Neus amb el carrer d’Arnau. | Jordi Corominas

El nostre heroi d’aquest paràgrafs té una altra particularitat. Mor quan comença el d’Espiell. A un mapa de 1929 la seva confluència es designa com a plaça de Sant Jeroni. A priori, aquesta mutació nomina, de Vilapicina a Espiell, és un xic estranya, però si s’aprecien les alineacions deixa de ser-ho, amb l’afegit de comprovar com el de Vilapicina no es clou en aquesta conjunció, perquè segueix en un viratge raríssim fins morir a la riera d’Horta, el carrer de Cartellà, aficionat fins no fa gaire a inundar-se amb relativa facilitat.

Quina seria la causa d’aquesta disfunció que fa del carrer de Vilapicina, una ela amb un pal molt curt? Potser la resposta radiqui en una masia innominada que, a finals dels vuitanta, es pensà destinar a acollida d’infants. Seria aquesta relíquia tan omesa un annex de Can Gaig?

Podria ser. En tot aquest carrer només resisteix una filera de casetes amb aspecte de ser anteriors a l’embranzida immobiliària dels anys seixanta. És força probable que les reformessin just fa un segle, durant els anys vint del nou-cents. A partir d’elles descobrim com la numeració del carrer de Vilapicina es modificà a una data inconcreta. Ho detectem en un dels seus edificis més notables, on s’alternen, pel record, el 59 i el 117.

El carrer de Vilapicina, la masia també ho és, des del carrer d’Espiell. | Jordi Corominas

Aquesta casa oculta un relat fascinant, una altra picada d’ull a la proverbial tranquil·litat de l’entorn. Ella i totes les seves veïnes potser foren la punta de llança per a treballadors o responsables al creixement de Can Gaig, al cap i a la fi el factor decisiu, doncs els seus propietaris tingueren el seu paper quan tocà parcel·lar aquests dominis, si bé, per exemple, amb Maré de Déu de les Neus s’apunta, almenys com a fundació, a les iniciatives de Micaela Borràs de Peguera Casanovas, la vídua més generosa haguda i per haver a la perifèria de la ciutat comtal.

Una altra de les característiques del carrer de Vilapicina s’ha difuminat per l’efecte estètic i la velocitat del present. La seva forma obeeix a la dels camins antics. La seva direcció primordial és envers Horta. Des del seu quilòmetre zero convergeix amb Amílcar, artèria cap a altures diverses i línia recta oscil·lant i de relleu a la senda envers el Guinardó i els camps que abans foren de Sant Martí de Provençals.

En blau marí el carrer de Vilapicina; en blau fosc, Fabra i Puig. Lila és la riera d’Horta; verd Amílcar; taronja, Mare de Déu de les Neus; rosa és Arnau, groc Santa Matilde i vermell, Serrano.

Els documents periodístics no es prodiguen gaire amb els ets i uts del nostre ídol d’aquest dijous. Als anys seixanta i setanta la pau atragué a molts poca-soltes de sèrie Z, feliços a altes hores de la matinada entre robatoris i cotxes cremats, per a desgràcia dels veïns, els quals una vegada xifraren el preu del delicte en més d’un milió de pessetes.

Un dia de cada dia els vianants em miren de reüll per la meva obsessió de fotografiar els angles del carrer per a entendre’l. En un mapa de 1903 es distingeix una obertura envers la resta de Vilapicina, la tercera amb Santa Matilde i Arnau. Potser fou un error del delineant, quelcom típics amb els marges, o desaparegué quan la plaça de Santa Eulàlia assumí la seva forma d’ara. Tot i així, les meves passejades no han sigut pas en va, i només lamento no disposar d’una màquina del temps per a expressar-vos millor les meves percepcions, que de manera imperativa condueixen els meus peus fins a la fràgil fortalesa de casetes decimonòniques, on en una d’elles, la nostra estimada 59-117, dos metges ens reben per a conferir-nos esperances per a poder reconstruir les petites vides d’aquesta minúscula meravella tan aïllada i silenciosa.

Share.
Leave A Reply