Escribir en España no es llorar, es beber,
es beber la rabia del que no se resigna
a morir en las esquinas, es beber y mal
decir, blasfemar contra España
contra este país sin dioses pero con
estatuas de dioses
Escribir en España es tener
hasta el borde en la sangre este alcohol de locura que ya
no justifica nada ni nadie, ninguna sombra
de las que allí había al principio.
Leopoldo María Panero
Errors
La sensació que Espanya produeix al més comú dels seus ciutadans pot ser d’apatia i amargor; dir-se espanyol i trobar alguna cosa positiva en això és com veure la llum en terra cremada: impossible. La dissort i el desemparament que històricament han patit els espanyols amb menys sort són grotescs. Les elits d’aquest país que no renuncien al seu passat franquista, sinó que l’enalteixen, ens impedeixen passar pàgina i poder construir millors temps per a aquest desgraciat indret.
Deia Deleuze que no hi ha pitjor cosa que estar atrapat en el somni d’un altre, i jo afegiria una altra, que és viure-hi sense saber-ho. Els espanyols vivim atrapats en una construcció nacional rància i tancada, que expulsa el diferent i insisteix en homogeneïtzar tot al voltant d’una idea d’Espanya buida i fosca.
Zizek diu, per la seva banda, que la funció de la ideologia no és oferir-nos un punt de fuga de la nostra realitat amb el qual poder evadir-nos de les dures condicions del món, sinó que serveix per a oferir-nos un relat de la realitat social existent com una fugida del món en què vivim, una mena de fals tancament d’algun nucli traumàtic de la nostra identitat, de la nostra vida. L’eslovè, d’aquesta manera, trenca amb el cercle viciós de la ideologia: hem d’assenyalar el problema “real” antagònic que es reprimeix per mitjà de la ideologia.
A Espanya, la ideologia hegemònica tan sols ens permetria veure i concebre un país construït en contra del seu poble i que amb prou feines segueix el transcurs de la resta de països occidentals, sortint més aviat mal parat dels reptes que se li plantegen, d’aquí la imatge d’endarreriment, ganduleria i picaresca que arrosseguem.
La dreta, com un vulgar Torquemada polític, s’abraça a un model de país que persegueix i anul·la qualsevol esperit de canvi al poble, al mateix temps que importa qualsevol idea estrangera que serveixi per ampliar l’actual agenda neoliberal, el que en altres temps fora el règim del general Franco alineant-se amb l’eix feixista europeu. En contrast, la dreta menysprea i menyscaba qualsevol cosa que provingui del poble d’aquí, més enllà de quatre expressions folklòriques, convenientment adulterades.
Les elits espanyoles odien Espanya i per a mantenir el seu poder han de buidar de bons actes i paraules qualsevol unió del que és espanyol amb el poble, d’una altra manera els seria impossible sostenir el seu regnat de terror. La dreta té un odi atàvic al que és espanyol i per això actuen com a espanyols de fulletó, es mouen com personatges en una escena de teatre i es relacionen amb els símbols que ens uneixen com si no entenguessin la seva càrrega simbòlica.
Les elits espanyoles odien Espanya i per a mantenir el seu poder han de buidar de bons actes i paraules qualsevol unió del que és espanyol amb el poble, d’una altra manera els seria impossible sostenir el seu regnat de terror
Per a ells, Espanya és un conjunt de significants buits amb els que només es pot estar a favor o en contra i sense matisos: la paella, els toros, el sol i la platja, els catalans, els bascos, la rojigualda, els republicans, la “Roja”, l’exèrcit, l’Imperi. És, en definitiva, una pàtria de cartró, feta de banalitats, la qual canta “yo soy español, español, español” amb un ple orgull boirós inconscient del seu nul fonament.
Ha calat tant aquest relat que molta gent actua validant aquesta idea d’Espanya sense adonar-se del fracàs que suposa. Aquestes difuses idees d’allò espanyol com caspós, antiquat i atàvic, són les que branden els partits independentistes en el seu propi benefici i aprofitant la construcció reaccionària de la identitat espanyola. Els que lloen les idees independentistes que descriuen una Espanya que és poc més que la porta a l’infern, també solen abraçar certa ètica protestant en la qual els països del nord i el centre europeus s’han esforçat més i han treballat dur i per això tenen més èxit, respecte al sud catòlic i mandrós.
No s’adonen que perpetuen el mecanisme ideològic que ens impedeix avançar i deixar de ser allò que diuen que som. Aquest plantejament és pervers per partida doble: primer ens posen en una presó mental de la qual ens impedeixen sortir i després ens diuen que si no sortim és culpa nostra, retraient-nos aquests barrots i que aquests barrots ens defineixin.
Tot país té la seva guerra cultural, tota identitat sempre està en disputa, però depèn de la nostra opinió crítica permetre -o no- que les forces reaccionàries ens posin en una cotilla en què qualsevol moviment està prohibit. És l’actitud del masclista, que diu estimar molt la seva parella però l’únic que demostra, amb cada cop o insult, és el seu menyspreu. De la mateixa manera, els països amb elits dretanes i contràries a poble diuen ser molt patriotes i estimar molt el seu país, però actuen de forma oposada: fent qualsevol cosa per perjudicar una imatge més “sana” i lluminosa de país.
El període de la II República és àmpliament repudiat per totes les dretes del nostre país (nacionalistes, feixistes, neoliberals) perquè trenca amb la política secular del nostre país i imposa una altra, la del saber il·lustrat en contra del control de l’església catòlica i de les elits. Veient com va acabar aquell breu període, qualsevol canvi que millori les nostres vides i vagi en detriment de les esmentades elits sembla una postura revolucionària, no per les polítiques de l’esquerra, sinó per la nostra retrògrada dreta i els seus dirigents.
Machado, en Proverbios y cantares, de Campos de Castilla, resumeix molt bé el problema d’aquestes dues Espanyes, la de l’odi al pobre i la del progrés:
Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.
Aquest mal arriba fins als nostres dies. La dreta pàtria fa gala de la seva tradició nacionalcatòlica, hipòcrita i de falsa compassió. Partits com el PP de Casado i el VOX d’Abascal representen l’Espanya goyesca i carpetovetònica que pesava tant a la generació del 98. Una de les imatges més recents i més comentades va ser la d’Ayuso, de dol, plorant per gent a la que fins ara menyspreava, mostrant-se com una màrtir d’Espanya i com el far moral a seguir, en una missa oficiada en memòria a les víctimes del coronavirus a la Catedral de l’Almudena.
El PP o VOX representen l’Espanya goyesca. Una de les imatges més recents és la d’Ayuso, plorant per gent a la qual fins ara menyspreava, mostrant-se com una màrtir d’Espanya
Un quadre que resumeix la depravació de les nostres elits pàtries és la de Saturn devorant els seus fills, de Goya, que il·lustra les pulsions primàries de qualsevol estat: la guerra civil i una part de la nació acabant amb l’altra. Hem de recordar que a Espanya es va perdre una guerra i això ens va condemnar a estar atrapats en el somni i desig de la dreta. Ells van guanyar i la negror mai no va marxar.
La nostra dreta és cada vegada més recalcitrant, amb un discurs fosc que sempre ha format part dels botxins, els mateixos que fa quatre dies van retallar la sanitat, van tirar per terra el sistema educatiu, van promulgar lleis injustes, no van defensar drets constitucionals. En l’enèsim blanquejament de les seves atrocitats ara intenten passar com a víctimes, plorant per un poble que odien i menyspreen.
Solucions
Som les nostres formes, som el que fem i hem decidit abocar-nos al camí de la perdició. Ens vam dir a nosaltres mateixos que la Guerra Civil, els quaranta anys de dictadura, la Segona Guerra Mundial, no tornarien a passar mai i, no obstant això, tot s’està alineant perquè torni a repetir-se. Quan en el transcurs d’una civilització que donàvem per sòlida i estable s’evapora i només hi ha la descomposició de les institucions que componen el nostre món, una crisi moral galopant i una elit política i econòmica que viu a costa del seu poble, les coses no poden anar bé. Un núvol negre plana sobre nosaltres.
Per canviar aquesta deriva hauríem de ser capaços de mirar la bèstia als ulls i veure què hem fet malament, i han estat moltes coses. Les Sturmabteilung -les temudes SA alemanyes dels anys trenta, els gossos de presa nacionalsocialistes- no van aparèixer de la nit al dia. Els gossos de presa del fascio actual són aquestes hordes que no només copen la xarxa amb el seu proselitisme de l’odi al diferent -i a qualsevol que es creui en el seu camí-, sinó que atempten contra la llibertat d’expressió i són capaços d’utilitzar els mitjans més rastrers i immorals per aconseguir el seu propòsit.
Els gossos de presa del fascio actual són aquestes hordes que no només copen la xarxa amb el seu proselitisme de l’odi al diferent, sinó que atempten contra la llibertat d’expressió i són capaços d’utilitzar els mitjans més rastrers i immorals per aconseguir el seu propòsit
Som les nostres formes, la humanitat sencera es basa en una sèrie de regles, codis de conducta, moral i, des de fa uns segles, una sèrie de lleis a través de les constitucions que més o menys reflecteixen la voluntat popular i que constitueixen el pacte social pel qual els Estats segueixen endavant. A Europa, aquest pacte social, posterior a la Segona Guerra Mundial, amb un “capitalisme social” i una forta defensa dels treballadors, fa temps que va arribar a la seva fi. Fa quaranta anys el neoliberalisme va començar a enderrocar qualsevol indici de socialdemocràcia, una voladura meditada, planificada i controlada de l’Estat per part de la revolució neoconservadora.
En una imatge molt goyesca i tenebrosa, com la de l’esmentat Saturn devorant els seus fills, és el propi Estat -dirigit ja pel neoliberalisme- que, per al seu funcionament i espoli sistemàtic, necessita disposar d’Sturmabteilung, de partits feixistes i d’aquesta nova i vella extrema dreta. Lluny d’haver introduït reformes que facilitessin la governança plural, fa dècades que els estats han facilitat que la ineptitud i la ideologia neoliberal penetrés totes les institucions. Més tard, un cop podrides les arrels, van començar a liquidar el mateix Estat des de dins.
Karl Polanyi, en La gran transformació, -llibre que va escriure després de la destrossa que va suposar la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust i el nazisme- arriba a les següents tesis: del cor del liberalisme va sorgir el nazisme perquè, tot i que el liberalisme s’omplia la boca amb la paraula llibertat, en realitat la tractava com un fetitxe; el nazisme, assedegat de poder, és la renúncia a aquesta llibertat. Polanyi afirma que, perquè existeixi la llibertat, són necessàries aquestes restriccions a les que anomenem lleis. Parlar de llibertat sense exercir el control del poder és naïf, però parlar de poder sense llibertat no només és renunciar a la democràcia, també és avançar cap al feixisme.
Les nostres societats estan claudicant davant l’erosió de les nostres llibertats perquè els Estats són febles i no saben, no poden i no volen fer complir les nostres limitades constitucions i garantir els drets en elles continguts. En aquest context d’ensorrament de l’Estat sorgeixen els monstres que tant dolor ens han causat. Pot ser que la història no es repeteixi, però rima.
L’Estat no pot permetre aquest tipus de setges a la llibertat d’expressió i opinió i, si ho fa, animarà aquests funestos personatges i partits a decidir l’agenda política de les nostres febles democràcies. Aquesta serà la fi. Hem, més que mai, d’assenyalar els mecanismes ideològics que col·laboren amb la histèria col·lectiva i la ceguesa d’un poble a què sistemàticament se li ataca i sembla que no sagna -encara que l’hemorràgia existeix, és interna i pot ser que quan la destapem sigui massa tard.
Ho permetrem? Ja han creuat el Rubicó.
