De cop i volta, just després de tancar l’entrega del passat dijous, vaig sentir un gran desassossec interior, sense cap mena de dubte atribuïble a la meva autoexigència, una mosca fent cercles al voltant el meu cervell fins a donar amb la tecla correcta per a les investigacions.
Aquestes, com poden sospitar, s’enfocaven al carrer de Bofarull, o més aviat a resoldre les claus del seu itinerari complet durant, almenys, la primera meitat del segle XX. Per això mateix no vaig dubtar gaire en capbussar-me encara més hores entre hemeroteques i arxius, sorprenent-me per diversos motius, entre d’altres la copiosa numeració del carrer, iniciat al de València i acabat al del Clot, més o menys a l’alçada de l’actual Garcilaso, durant dècades Estevanez, o si així es vol, la carretera d’Horta a la Sagrera.
La darrera casa de Bofarull, si desconfiem d’un error a una nota, seria la del 349. El número 1 podria ubicar-se on ara mateix Enamorats clou la seva senda amb l’estàtua de l’Oca de Frederic Marès, tot creuant-se amb Rogent, una cantonada curiosa per relacionar-nos, com una beneïda fatalitat, cursos fluvials, perquè aquest passeig, avui un dels més sensacionals de tota Barcelona, segueix amb bastant fidelitat el descens del torrent del Bogatell des de les muntanyes del Guinardó.
Bofarull s’intueix en aquest trosset de València abans de la Meridiana a dos espais. Un és un accés intern a uns habitatges, obert per a tothom i freqüentat només pels més agosarats, com jo mateix, tafaner i curiós per allò de cobrir tots els forats des de la voluntat d’esbrinar els seus ets i uts. L’altre, és el carrer de l’Arc de Sant Sever, increïble per resistir la marea de l’Eixample, únic de totes totes a la seva espècie.
Segons un mapa de 1943, València ja havia reemplaçat a la via amb nom d’arxiver, programant-se la realització de Sibelius i la continuació de Bofarull a un sector rebatejat des de l’antigor del seu traçat. Just quan acaba aquesta recta ben arbrada, el Rec Comtal s’acomiadava del nostre protagonista i la Meridiana presentava les seves credencials a l’asfalt, més aviat lleus fins a mitjans dels anys cinquanta, quan les expropiacions segaren la puresa del camí de Barcelona a Sant Martí, o si es vol de Sant Martí a la Sagrera.
La col·lisió de dos mons i moltes zones es produeix a la plaça del Doctor Serrat; el seu proemi ocorregué el novembre de 1930, quan es descobrí una placa tot homenatjant al galè dels humils, dedicat als pobres de Sant Martí de Provençals i president del Foment Martinenc. El breu periodístic informava de la dedicatòria, amb actuació sardanista inclosa, a la particular unió de Bofarull, Gabriel i Galán, Meridiana i Internacional, com s’anomenà fins després de la Guerra Civil el carrer de Nació, i potser l’Ajuntament, tan despistat en tot el fet concernent al seu nomenclàtor, podria recuperar un nom tan preciós, no només per les reminiscències de germanor de tot el gènere humà, idea ben contraposada al canvi formulat pel Franquisme, benamat encara des del reduccionisme dels fanàtics d’una paraula tan prostituïda.
Malgrat això, un petit desviament, encara podem apreciar algunes restes agregades de Bofarull en aquesta sortida de Barcelona, si bé un altre planisferi, el mític parcel·lari de 1931, ja mostra la finca del número 155 integrada a la vella carretera de Granollers, tan determinada pel ferrocarril abans del seu gran salt automobilístic, meridià.
Bofarull reapareixia al seu angle amb Trinxant. Aquests metres desaparegueren amb les expropiacions de 1952 per a donar una volada gairebé omnipresent a la Meridiana. Des d’aleshores, el quilòmetre zero del carrer dels arxivers brollà tocant a Navas, on l’any 1915 tenim documentat un pontet per a evitar el Rec Comtal, molt més poderós un xic més enllà, per a ser mil·limètrics i sense esmena al punt que ens contempla immòbils des de fa dues setmanes. La seva convergència amb el torrent de la Guineu es produïa a Bofarull. El 1918, la Gaseta Municipal adverteix al veí Joan Solà de la urgència a construir un clavegueró per a les aigües residuals, perjudicials pel rierol, encara a l’aire lliure, d’aigua immaculada, lliure a mediocres influències, possibles perills per a infectar al líquid element tot malmetent a tothom dels voltants.
De Biscaia fins a 1942 Lope Vega, a Espronceda veiem la rambla de la Guineu, avui pervertida per culpa del nostre adorat carrer de Palència. Aquí, on tornarem per a narrar una història de fàbriques i postmodernitats dins de la millor tradició vàcua de la cultura comtal, al Bofarull del present li queda poca vida, morint a la vora de Felip II i Josep Estivill, molt menys glamurosos.
El pretèrit el desgranaré esmerçant-me d’aquí a no res, era un autèntic pou de sorpreses. Als seus números 231-233 es localitzava el refugi urbà 405, de plans força interessants. Com poden comprendre, no he tingut pas el privilegi de comprovar si en aquest subsòl es manté l’estructura protectora contra els bombardeigs feixistes. Tot i això, és ben temptador somniar que roman intacta.
Com en aquest interstici hi ha un hiatus, poc puc aportar. Al carrer d’Hondures, abans Fluvià, amb Josep Estivill donem amb una rèmora de Bofarull, un petit passatge miraculós, un encant perdut entre la duresa de la modernitat franquista i l’aposta democràtica per a desplaçar determinats espais d’art a la perifèria, com exhibeix la nau Ivanow. Pocs metres més amunt de la mateixa, ens rep el carrer Ciutat d’Elx, existent com a tal des de 1966, quan aniquilà tota la reverència deguda a Bofarull.
La ruta d’Enamorats/ Sant Sever/ Bofarull era molt coherent des de la lògica dels nostres ancestres, de la frontera de Sant Martí amb Barcelona fins a l’abraçada amb el limes de la Sagrera i acomiadar-se a Garcilaso. Malgrat això, encara hi ha una minúcia més a la nostra safata. A uns classificats de 1925 es lloga un estable al 313 de Bofarull, ben a prop de la imponent estació de mercaderies de la companyia Madrid-Saragossa-Alacant. La nova, anunciada des de fa dècades, potser acabarà amb el passatge dels Bofarull, una efemèride entre tanta Història, irrellevant si no fos per perpetuar la saga, massa oculta entre la malesa de ciment, tallada com sempre per a afavorir el trànsit i l’especulació.
