Abans de seguir amb aquesta petita sèrie sobre la casa Delfí Sabadell de la Meridiana volia confessar la meva absoluta fascinació per les reaccions suscitades per la seva introducció, en absolut polèmica, tan sols primmirada per posar els punts al seu lloc, rectificar errors passats, petits pecats de joventut investigadora, i mostra com es treballen les Barcelones, des del rigor de les dades contrastables, única manera vàlida per a realitzar una pedagogia urbana útil per la memòria de tota la ciutadania.
D’altra banda, aquest racó de Barcelona només podia oferir sorpreses, perquè la mateixa finca és conseqüència, com totes, d’un moment històric molt concret. Per a comprendre’l, convé profunditzar un xic més a la història del seu propietari, sens dubte el nom més important de la família com testifiquen els documents.
Delfí Sabadell s’instal·là al vell Sant Martí de Provençals fins a fer-se un habitant respectat per la seva fàbrica i activitat social, coronada l’any 1933 amb la presidència de l’Orfeó Martinenc; la seva seu, pocs fets solen ser casuals, s’ubica on tingué el seu negoci.
Els seus orígens radiquen a Horta, a un dels seus carrers més particulars, el de Chapí, unió de la part nova i vella del poble agregat a Barcelona el 1904. Delfí i els seus germans cresqueren al número 94. Del seu pare, Juan Sabadell Bosch, poc en sabem. Degué néixer a la dècada dels quaranta del Vuit-Cents, es casà amb Carme Serra Riera i visqué, com a mínim, fins a la fi dels anys vint de la passada centúria, quan els seus fills ja havien traslladat el seu centre d’operacions al Clot, on el 1921 Jaime Sabadell Sierra transformà un estable de l’angost carrer de Flandes en habitatge, pioner, ho dic amb crua ironia, en allò de canviar l’ús d’un comerç per a augmentar el parc immobiliari i així aportar un granet de sorra més a la dissolució d’una cultura.
En el seu cas, el viratge era d’un món rural a un altre d’industrial, el del seu germà Delfí. L’única referència sobre la seva professió corresponia fins ara a un petit text al blog de Valentí Pons, citant-lo com a empresari de bombes per a sabons i lleixius. La meva recerca a l’hemeroteca ha sigut molt pacient, amb els anuncis breus com a catapulta. En aquests, Delfí Sabadell Serra demana comprar maquinària, llogar la seva torreta a Montmeló, amb tota probabilitat rubricada per Ramon Puig i Gairalt des de la seva indubtable similitud amb la casa del 18 del carrer de Bruc de l’Hospitalet de Llobregat, i oferir els seus servis mitjançant un llenguatge bastant macarrònic, gairebé un catanyol avant la lettre: “Fabricats de teixits, tints i roba usada. Les demandes exigeixen visual en els articles acabats. Això s’aconsegueix dotant-se de maquinària, preferentment d’hidro-extractors construïts en sèries i en rodets de boles, fabricats a la constructora econòmica de Delfí Sabadell”.
La nota, data el dimarts 26 de febrer de 1924, és reveladora. Segons l’Enciclopèdia Catalana, els hidroextractors serveixen per a escórrer, centrifugar i succionar. El seu ús industrial a una regió amb predomini tèxtil degué reportar beneficis al nostre protagonista, qui mai es cansa d’aportar-nos un altre tipus de detalls a les seves contribucions. Entre elles, destaca com concebia geogràficament el seu habitat per a facilitar la feina a tots aquells interessats als seus requadres. Emmarca el seu taller a la vora de la rambleta del Clot, un petit passeig desaparegut amb la bestial reforma de la Meridiana durant la primera postguerra. Per a contactar amb ell, l’adreça era la de l’immoble de triple façana dels nostres desvetllaments, encara denominat el 1923 com a Hotel Niu Català, i això em fa pensar si tota la decoració amb simbologies nacionals pogués deure’s a generar atractiu per a una hipotètica clientela, si bé això xocaria, fins a cert punt, amb el fet de tenir Delfí el seu apartament al primer primera, on visqué i morí.
De totes maneres, el nom sol fer la cosa, i això del Niu Català sempre estigué present a l’imaginari de Delfí, almenys abans del conflicte fratricida de 1936. L’atractiu de l’edifici es complementava amb una coronació bastant prescindible, fins al punt que en l’actualitat ningú sense coneixements pot ni tan sols intuir la seva pretèrita existència, liquidada cap als anys seixanta i contraproduent en cert sentit per a corroborar encara més l’autoria d’aquesta joia.
L’atribució de la casa Sabadell a Josep Masdeu Puigdemasa només la veig possible des de la comparació amb un bloc de 1927, la casa Joan Sellarés al 44 de Dega Bahí, un carrer afectat i mostra de com poden mutar els Ajuntaments, però tots són igual de cretins pel que fa al despropòsit de l’imperialisme de l’Eixample. Degà Bahí trenca Provença i això mai acabà d’agradar. El seu espai oculta passatges perduts, estretors cancel·lades i molta bellesa d’antuvi, a conservar per a reforçar la seva malparada identitat.
La Casa Sellarés és remarcable per la seva doble façana amb balcons marronosos, de fons decoratiu molt heterodox fins i tot a la seva representació de la Verge, protectora de les alçades,
Les solucions empleades, dels balcons a la simplicitat d’una monocromia trencada a partir de recursos poc convencionals, podrien suggerir-nos un vincle amb la casa Sabadell, desmentit des d’una atenta observació de la seva obra i la de Puig Gairalt al llarg d’aquest període. Masdéu Puigdemasa es mogué per totes les latituds de la capital catalana, regalant-nos un repertori notable. Des d’un vessant sentimental reconec adorar la casa Eloi Detouche del carrer de Romans, així com la d’Anita Rodés a Vallcarca, cèlebre entre els passejants per la seva fornícula buida, conseqüència d’erigir-la el 1909, any de la Setmana Tràgica.
A la dècada de 1910, Masdéu Puigdemasa deixà la seva empremta amb la Vila Consol de Vallvidrera, la casa Agustí Trilla del carrer Berga de Gràcia i Can Sala, una de les mansions més impressionants del carrer Campoamor, on el 1920 reincidí amb la casa Julià.
Cap d’elles s’assembla a la casa Sabadell. És o no és del geni Ramon Puig i Gairalt? Ho afirmo sense vacil·lar, però hauré de desenvolupar-ho més. Aquest arquitecte, amb un llegat increïble a L’Hospitalet de Llobregat, és un dels grans revolucionaris catalans, com tants d’altres arraconats a un angle dels manuals per no adherir-se a les normes i teixir un camí propi, transgressor des del seu debut, marcat pel seu pas per Viena, interval capital d’un itinerari en perpetua evolució tot perseguint un estil dissonant amb el Modernisme, al que qualificà de provocador de desorientació si Catalunya volia adquirir un lèxic únic, quelcom més possible des dels seus postulats amb el Noucentisme de la Mancomunitat, vigent quan planificà l’encàrrec de Delfí Sabadell Serra.
Catalunya Plural, 2024 
