A la Nabila li costa trobar les paraules per explicar com se sent en terra de ningú. “Només estic en contacte amb algunes famílies que estan esperant anar a Espanya a les quals no coneixia abans. Aquí no tinc ni família ni amics. Els meus fills i jo vivim sols, i no ens sentim segurs. El Pakistan no ha estat mai una opció per a mi, els meus fills encara tenen por, el meu fill té malsons; quan truquen a la porta, corren cap a mi i es posen darrere meu. Després m’abracen, els dic que tot està bé i que estan fora de perill”.
La Nabila Ghafoori va abandonar Kabul el 13 de gener, després de diversos mesos tancada a casa amb el petit Sohail i la petita Saima. Un conductor es va fer passar pel seu germà per portar-la fins a la frontera de Torkham, en un viatge pel qual van passar per diversos controls talibans i en el qual la van colpejar davant dels seus fills, tal com va relatar per telèfon a Catalunya Plural al gener quan va arribar a un lloc segur. Va obtenir cita amb l’ambaixada espanyola a Islamabad per al 16 de març, un dia per al qual es va estar preparant psicològicament, a més de recopilar tots els documents necessaris.
“El dia de l’entrevista estava molt nerviosa. Respirava profundament per controlar-me. Estava esperant aquest dia des del setembre del 2021 per seguir endavant i tenir una vida segura en un país segur. No estava sota el meu control, però aquest podia ser el dia en què s’anava a decidir el meu futur”. La Nabila va prendre fotos d’ella i els seus fills durant el camí. Es movia entre la incertesa i l’esperança, però pesava més l’optimisme. Els tres somreien. Era un dia important a partir del qual podien començar una nova vida, lluny d’homes armats i d’atropellaments de drets humans.
“La meva entrevista va durar gairebé dues hores, però aquest temps no va ser suficient per explicar els mals dies a què em vaig enfrontar a l’Afganistan. Recordo que mentre ho estava detallant, els meus fills em miraven amb ulls grans i amb moltes esperances”. La funcionària que la va atendre li va comentar que podia estar tranquil·la, i això va omplir la Nabila d’il·lusió i plans de futur en una ciutat, Barcelona, que no coneix, però de la qual n’ha sentit parlar raonablement bé.
La gran decepció
Fa pocs dies, la Nabila va obtenir la resposta de l’ambaixada: li han denegat l’entrada a Espanya a ella i als seus fills. Aquella mateixa setmana, va haver-hi 17 resolucions negatives i només una positiva de famílies afganeses a les quals acompanya l’organització People Help, que assessora persones que intenten fugir de l’Afganistan des que els talibans van prendre Kabul el 15 d’agost del 2021. Fins ara, la majoria de casos que coneix aquesta entitat havien estat positius.
Les expectatives de la Nabila es van veure frustrades. “Va ser una gran decepció. Estava molt esperançada, però lamentablement vaig rebre males notícies i aquest dia no vaig poder contenir les llàgrimes. El meu fill estava al corrent de tot, em netejava les llàgrimes i em tranquil·litzava. Només em va dir una cosa: ‘Si us plau, intenta trobar la manera, però no em portis de tornada a l’Afganistan’. Hi havia una família a la qual se li va aprovar la sol·licitud que no tenia fills, així que el meu fill va pensar que a Espanya no li agraden els nens i que per això ens l’havien denegada”.
Va vendre el seu anell de noces per comprar menjar
La Nabila fa mesos que intenta trobar una feina, però no és fàcil ser una dona sola, afganesa, migrant i mare al Pakistan. Va haver de vendre el seu anell de noces per comprar menjar, cosa que encara avui l’angoixa. “No deixaria la meva llar si no estigués amenaçada. Deixar la nostra pàtria i venir a un país veí és molt difícil, només els refugiats afganesos sabem a quants desafiaments ens enfrontem aquí”. I és que precisament el Pakistan és el país en el qual s’han format molts talibans.
“Em resulta extremadament difícil esperar dos o tres mesos més aquí. Veig un futur fosc, els meus pensaments són negatius, no hi ha paraules per expressar els meus sentiments, és molt dolorós”. Malgrat això, la Nabila continua parlant d’una “única esperança”: que el recurs de reposició presentat en l’ambaixada espanyola tingui un resultat, aquest cop, positiu.
“Mare, podrem anar a un país segur?”
Mentrestant, en Sohail i la Saima continuen preguntant sobre la seva possible vida a Espanya. La Nabila intenta explicar-los que és un lloc agradable per als nens, però en Sohail continua tenint dubtes: “La meva germana i jo som entremaliats, per això ens han dit que no podem anar. Jo els prometré que serem uns nens molt silenciosos, però que no ens portin de nou a l’Afganistan”, confessa a la seva mare.
En Sohail i la Saima volen saber moltes coses sobre Espanya, com quin tipus de policia hi ha, ja que identifiquen els policies amb els talibans, i la seva mare els diu que en altres països els agents són amables. Només hi ha una pregunta per a la qual la Nabila no té resposta: “Mare, podrem anar a un país segur?”.
Abans d’acabar l’entrevista a distància, la Nabila demana afegir una última cosa. “Si avui tothom està donant prioritat a Ucraïna i als ucraïnesos, no significa que tot vagi bé a l’Afganistan i amb els afganesos. Els refugiats són refugiats, estem sense llar, estem cansats de tanta guerra. Necessitem protecció, si us plau”.
Voluntat política
Segons les dades trimestrals del Ministeri de l’Interior, entre l’1 de gener i el 31 de març del 2022 el Govern espanyol va resoldre favorablement 619 propostes de protecció internacional de persones d’origen afganès, una dada que de moment no es pot contrastar amb el trimestre actual.
Mònica Moya, membre de People Help, afirma que “estem rebent denegacions de trasllat a Espanya de gairebé tots els casos de l’Afganistan, cosa que abans del conflicte d’Ucraïna no passava”. “Tenim una comunitat d’afganesos esperant algun tipus de solució, amb casos flagrants d’amenaces a periodistes, fiscals, dones soles i amb familiars assassinats, i no entenem el canvi de resposta en les sol·licituds”, afegeix, per la qual cosa l’organització ha sol·licitat formalment una entrevista amb el Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació.
La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) destaca que tan sols el 10,5 per cent de les resolucions de protecció internacional van ser favorables el 2021, enfront del 35 per cent de la mitjana europea. Així mateix, remarca que des del febrer del 2022, després de l’atac de Rússia a Ucraïna, més de 35.000 persones d’aquest país han obtingut la protecció temporal, un reconeixement especial que la Unió Europea ha activat per primera vegada en la seva història.
“És clar que quan hi ha voluntat política les coses es poden fer d’una altra manera. Esperem que aquesta mesura s’apliqui en cas necessari en altres emergències humanitàries provocades per conflictes o altres motius que provoquen grans desplaçaments forçosos”, reclama Paloma Favieres, advocada dels serveis jurídics de CEAR.
Catalunya Plural, 2024 
