Al llarg d’aquesta introducció al Camp de l’Arpa he mencionat més d’una vegada com el seu territori es salvà d’integrar l’Eixample per la resistència d’alguns valents propietaris, si bé l’adjectiu té quelcom d’exagerat per tractar-se tot d’una acèrrima voluntat de no cedir urbanitzacions forjades pocs abans d’enderrocar les muralles.
El cas més cèlebre és el de l’indià Xifré, qui com veiérem delimita l’autèntica frontera de la barriada amb el seu homònim carrer, distint als del projecte d’Ildefons Cerdà per la seva amplària, com si marquès amb claredat la diferència d’espais entre l’imperialisme i els seus contraris, ben aposentats a les seves parcel·les.
De totes maneres, el carrer de Xifré és una raresa en si mateix per la posterior evolució dels terrenys, consolidada amb la inauguració a finals dels anys cinquanta de la plaça de Sant Josep de Calassanç, més coneguda entre la ciutadania com de les tortugues per unes representacions lúdiques d’aquests animals, amb la seva closca com a font inesgotable de lesions.
Aquesta àgora exerceix de divisòria vers el limbe dels passatges de Catalunya i Roura, però si descendim pel torrent de Bogatell, el carrer de Rogent, apreciarem a la seva esquerra com neix el carrer de Joan de Peguera, un noble cavallera de la zona mort el 1837, a l’aleshores venerable edat de vuitanta-dues primaveres.
Joan Antoni de Peguera fou el darrer d’un il·lustre llinatge amb moltes propietats escampades per tot el pla de Barcelona i la mateixa ciutat, com per exemple una al 45 del carismàtic carrer Comtal.
La seva hereva universal fou Maria Micaela de Borràs, amb qui contragué matrimoni pels volts de 1829. Tenim dades sobre aquesta heroïna, d’història força curiosa pel seu currículum conjugal, doncs més tard s’esposà, a una probable joint venture molt típica des que el món és món, amb Matías Ramon de Casanovas i Bacardí, tots ells cognoms d’excepció.
El bon home morí al cap de poc temps; la vídua per segona vegada demostrà una sorprenent generositat tot cedint les terres en herència al germà del finat, qui d’aquesta manera pogué ostentar vastíssimes extensions, del Baix Guinardó fins gairebé el poble d’Horta, agregat a Barcelona el 1904.
He explicat aquest relat infinites vegades, però avui el centraré al Camp de l’Arpa per a retre homenatge a la nostra Micaela i comprendre els motius de la seva obcecació, entre d’altres coses per aquesta tradició barcelonina d’inventar-se el passat sense atendre a les dades, quelcom encara més greu quan ho perpetren suposats historiadors de prestigi, gent admirable fins el descobriment de les seves invencions.
El fet és molt freqüent. El vaig comprovar en primera persona durant la festa de Sant Jordi mentre prenia unes copes amb una directora de cine, autora d’una cinta sobre un personatge femení de la capital catalana. Quan li vaig comentar el meu interès sobre la seva biografiada em digué un nom, equivocant-se amb la ubicació del palau on visqué el personatge, tant com per a desconèixer l’existència de la finca fins després de la postguerra, quan fou reemplaçada per un gegant bancari a la cruïlla de passeig de Gràcia amb Gran Via.
La dona, simpatiquíssima, no té cap culpa d’aparèixer aquí. L’empro com a mostra de redundància. Qui vulgui podrà trobar els impostors sense gaire esforç.
D’altra banda, l’arxiu municipal ens ofereix la documentació per a traçar allò realitzat per Maria Micaela de Borras el gener de 1847, quan proposà urbanitzar el perímetre abans pertanyent al seu primer marit, l’ínclit Joan de Peguera.
Micaela proposà dividir els seus solars en quatre carrers. El número 1 anà pel fruit de la seva primera fortuna. Així fou com el carrer de Joan de Peguera, conegut com a tal des d’aleshores i no des de 1862 com afirma el web del nomenclàtor, es configurà com a avinguda central amb cert èxit. L’any 1861 s’hi instal·là el Colegio de las Escorialesas para señoritas, un internat, modificat el 1904, quan obrí una escola nocturna per a obreres, quan abans havia tingut funcions de noviciat.
La segona aposta fou per a la Verge del Carme al seu tram de la carretera d’Horta, exhibició de pietat complementada a la quarta via del seu entorn, dedicada al Beat Miquel, que per la seva forma s’assembla a Trinxant, la número 51 de l’Eixample de Cerdà.
Això ens suscita dubtes si seguim fil per randa allò estipulat a gairebé totes les fonts, segons les quals aquestes terres foren del Marqués de Castellbell per a després formar part dels bens de Francesc Trinxant i Morera, qui exhalà el seu darrer sospir el 1871. Això podria ser la solució a l’embolic, doncs Micaela actuà abans i potser Joan de Peguera arribà a certs acords anterior amb el Marqués, però tan sols és una hipòtesi.
Ens quedà un darrer racó, decidit des del debut per a fer les delícies de qui escriu, quan allò de l’Eterna Memòria em feia ballar la ment al voltant d’exaltacions catalanistes per l’estridència de les proclames dels defensors del Principat, equivocant-me al ser una oda pòstuma a Joan de Peguera, a recordar forever and ever a un petit tram, botxí del carrer de la Muntanya.
El planisferi de la urbanització de Micaela no completa el futur avenir de Camp de l’Arpa, excloent-se encara el carrer Nació, en honor a la nació espanyola, per això potser es transmuta fins 1942 en Internacional, o Lorenzale, un carreró oblidat, a reivindicar.
La força de la nostra protagonista traspassa les fronteres de les nostres investigacions d’aquest dijous, delitant-nos per crear una sèrie d’espais de gran bellesa a partir dels seus successors. Morí a finals dels anys seixanta del segle XIX, cedint cinquanta-mil escuts del seu llegat a l’Hospital de la Santa Creu, quan encara era a la ciutat vella. La resta derivà al seu cosí Joan Baptista de Ros i Molins, de Can Ros, una masia encara visible al barri del Congrés Eucarístic. Aquest continuador participà a d’altres iniciatives urbanitzadores per la Sagrera, imitant-lo el seu fill amb les hectàries familiars a Vilapicina, com el preciós carrer de Nostra Senyora de les Neus, un dels meus fetitxes secrets, a conservar millor amb les noves mesures patrimonials de l’Ajuntament, qui a la fi si llegeix les Barcelones de Catalunya Plural, com recepten tots els metges de l’univers.
