A una mapa de 1915, una pista més per a reconstruir el passat del barri del Indians, tan sols figura el carrer de Matanzas. La resta de la zona encara sembla verge, una apreciació inexacta, com gairebé tot allò relacionat amb els orígens moderns d’aquest territori barceloní de gènesi ofegada per sobredosi de tòpics.
Una torre sobresurt a Francesc Tàrrega amb Pinar del Río. Per a molts, quelcom discutible si s’analitza, té estil colonial; a partir d’això, junt amb d’altres elements, la construcció ha adquirit vitola de símbol, sobretot, des del meu punt de vista, per haver sobreviscut a la massacre de demolicions al llarg del darrer segle, claus per a comprendre la formació d’aquesta barriada i la seva configuració sociològica.
La finca, amb tocs noucentistes escampats a la seva façana, fou un encàrrec de José Racionero Torres a l’arquitecte Ferran Tarragó, home de vida i trajectòria envoltades pel misteri, apartat de la capital per voluntat pròpia des de 1929, residint a Tordera fins a la seva mort.
Abans, contribuí al repertori comtal amb aquest immoble i l’Escola Nausica del carrer Muntaner, parella insuficient per calibrar-lo; almenys, aquesta feina pot ajudar-nos a comprendre a Racionero Torres, significatiu per una altra sèrie de dades, valiós per a determinar com es forjaren els Indians, sense repatriats de les Antilles malgrat la mitologia per a aglutinar a una comunitat sense relat.
Pels volts de 1914 el carrer de Francesc Tàrrega es denominava Cuba. Els artífexs de la quadrícula dels Indians volgueren tot el nomenclàtor amb aroma caribeny. Amb el temps, dues de les seves puntes es desmarcaren de tanta illa. Al guitarrista s’uní el poeta Boscà, més tard reemplaçat per Olesa, junt a Jordi de Sant Jordi, abans dedicat a L’Havana.
Aquell fatídic per a Europa amb la Primera Guerra Mundial fou transcendental per a Racionero Torres. Aquest empresari, resident al 34 del gracienc carrer de Verdi, havia sol·licitat el 1908 permís per a elevar un bloc de vivendes al número 32 del carrer Aragó, tan sols rubricat sis anys després per Adolf Florensa, futur responsable municipal durant el Franquisme i uns dels pares de reinventar el barri gòtic, una faula per a visitants en ple casc antic.
Racionero Torres volgué prosperar a base de gastar poc a latituds encara mig assilvestrades als límits urbans. Aquell mateix 1914 aprofità com d’ermes eren les velles parcel·les de Can Berdura per a regalar-se una petita mansió modernista al 14 de Francesc Tàrrega, ensorrada a la fi dels anys cinquanta per a consolidar el tarannà industrial de la mansana.
L’adéu d’aquesta vila, desconeguda per a la gran majoria, és un obstacle per a destriar millor els començaments del barri. Racionero Torrs, qui també tingué propietats al carrer de Pinar del Río, degué acumular solars, empoderant-se en aquest sector encara en bolquers, fins esdevenir el 1921 tresorer de l’Associació de veïns, batejada com de Can Berdura fins a la seva extinció l’inevitable 1939.
El nostre protagonista no es comprometia amb firmes caríssimes perquè preferia joves promeses, cas de Florensa, o professionals sense tarifes prohibitives, com al seu somni del doble 14, plasmat per Ricard Giralt i Fèlix Hernández, aleshores arquitecte municipal de Sòria.
El mateix succeí amb Villa Jazmines. Ferran Tarragó no era pas una primera espasa. Els seus dissenys, els pocs conservats, solen ser força convencionals. Aquí l’excepció és coronar el conjunt amb un mirador, gairebé de fortalesa. A l’actualitat, la funció d’aquesta perla amagada a una perifèria sense gaire curiosos es la d’exitosa cocteleria, des de 1987 a càrrec de Cecilia Clavell, a qui des d’aquí agraïm el seu art al seu ofici i el mèrit d’haver salvat a aquest emblema d’una més que probable destrucció.
Clavell optà per pintar la vila d rosa, color idoni i proverbial per a endolcir-la en una certa vessant de conte de fades, despullant-la de la seva pretèrita autoritat. Ignoro el seu cromatisme anterior, però l’aspecte genuí de la Jazmines degué ser el d’un fortí per a recloure’s i defensar a ultrança la privacitat.
Això podria corroborar-se si sabéssim un xic més de Racionero Torres. Algunes fonts, sense afinar en les seves afirmacions, comenten les dificultats econòmiques de la seva família. Al mancar de més informacions, la imaginació vola lliure amb moltes novel·les a les neurones. La Història, per desgràcia sense nanses en aquesta tessel·la, ens brinda una cronologia de les activitats en aquest recinte rosat. A principis dels anys cinquanta albergà la Escuela Práctica, succeïda al cap de poc per l’Acadèmia Ferton, referencial al barri i perfecta per a la seva llavor pels jardins, avui en dia fantàstics amb la seva terrassa.
La ubicació d’aquestes tasques educatives on Racionero Torres mostra com fou de precària l’escolarització als marges de Barcelona durant tot el Franquisme, així com l’actuació de les renascudes associacions veïnals. Els Indians, ho hem dibuixat alguna vegada durant aquesta sèrie, tenen un segon tram amunt del carrer Manigua, fonent-se amb passeig Maragall a les hectàrees abans copsades pels laboratoris del doctor Jaume Ferran i Clua, preteses pels Ajuntaments de la Dictadura per a prosseguir amb el seu deliri de densificació poblacional mitjançant l’amuntegament de la ciutadania dels suburbis a gratacels de tercera, ambició frustrada en el que ens concerneix perquè el primer Consistori democràtic preferí complir les voluntats testamentàries del metge per així donar als alentorns una escola com Déu mana.
La fundació de la Ferran i Clua buidà de noiets la Villa Jazmines, omplint-la d’adults amb un plus noctàmbul. La permuta exhibia l’energia de Barcelona en aquells primers vuitanta, on fins i tot l’extraradi podia ser un destí preuat per a la festa, com al nostre segle, fugida de tots aquells odiadors de l’homologació del parc temàtic, els seus locals clònics sens queixa. Aquesta unificació de tot allò acollit dins dels nostres murs fa més peremptòria la urgència de protegir allò diferent amb copes, llibres i qualsevol arma sense mort al nostre abast.
