Auge i caiguda dels pares fundadors a Garcilaso

El funeral de Carmen Escoté Esqué, vídua de Francisco Subirats Font, simbolitzà el relleu d’una època a una altra a la frontera dels Indians. La finada havia mort al 170 de Garcilaso. Des de feia temps no devia anar gaire bé de salut, preparant-se pel darrer sospir. És tan sols una hipòtesi, però a finals dels cinquanta varis anuncis de premsa cercaven de vendre un immoble amb magatzem i cinc dormitoris.

Degué ser fred aquell matí de reis de 1960. La salma mortuòria avançà pel carrer Garcilaso, en realitat els seus dominis per ser la darrera supervivent de l’estirp dels fundadors. El seu destí abans d’acompanyar al seu marit al cementiri de Montjuic era l’església de Pius X, a la plaça del Congrés Eucarístic, centre de l’homònim barri on abans només hi havia camp, mentre ara representava una modernitat recent, revolucionària a l’espai i camí de ser una anècdota oblidada malgrat la seva transcendència. 

Subirats i Escoté tingueren tres fills, fruit d’un amor entre persones de distintes edats. Segons Martín Checa, Pancho sí treballà a Cuba, on perdé a la seva esposa durant un part. La seva tornada a la Barceloneta és l’inici de la seva minúscula llegenda, derivada cap als Indians perquè a principis del segle XX comprà parcel·les a Garcilaso amb els seus amics Diego Frau, amb qui compartia professió a la Borsa, i Josep Trius Tous, tots ells nous rics del mar a la muntanya.

La filla de Subirats i Escoté es casà amb Diego Frau, ja mort durant les exèquies de la seva sogra. La seva torre al 40 de Francesc Tàrrega començava a ser un record llunyà, substituïda per un bloc des del meu punt de vista molt menystingut malgrat el seu valor, no només limítrof, sino del triomf d’una arquitectura, la del Congrés, com a metàfora davant el sobtat envelliment dels fràgils Indians.

Segons Checa, Trius i Frau foren els que animaren a Carmen Escoté a l’adquisició d’unes terres a la carretera d’Horta a la Sagrera. Hem mencionat vàries vegades com s’inaugurà el 1867, reforçant-se com a nucli de comunicació a partir de 1883 amb l’estrena d’una línia de tramvia entre el poble a tocar de la muntanya i el barri de Sant Martí de Provençals.

Aquesta empenta a la vídua, una vila amb nom femení sempre és una novel·la pendent, consolidà la preponderància a la urbanització d’un tram de la futura Garcilaso, el comprés entre Manigua i Puerto Príncipe. Josep Trius Tous, el darrera del triumvirat, disposava de dues finques al 217 i al 199, aquest darrer davant la vivenda dels Frau, contigua a la imaginària Villa Carmen, concebuda per a passar alguna que altra temporada; Escoté Esqué no deixa la Barceloneta almenys fins als anys vint de la passada centúria, quelcom imitat per Diego Frau, qui el 1921 encara efectuava millores a la seva casa del carrer de Balboa.

Els Frau, els Trius i el clan de Carmen Escoté protagonitzaren un període optimista del carrer d’Estévanez, ideal pel cap de setmana i les vacances estiuenques. Aleshores, els confins de la carreta d’Horta a la Sagrera en aquest punt es traçaven amb prestància. El seu rumb vers passeig de Maragall, una altra via copsada per allò tramviari, culminava junt a la masia de Can Sabadell i els laboratoris del Doctor Ferrán. Des d’allà, la trilogia de cognoms pioners gaudia d’uns metres d’imperi, d’altra banda molt representatius de com una zona determinada dels Indians manifestava el seu poder mitjançant el tipus de construccions, en aparença més ostentoses per tots el forats al seu voltant.

Així fou, posem vora els anys trenta, com advingué l’esplendor d’Estévanez amb Francesc Tàrrega, aquesta amb diversos exemples de viles o una refundació de les masies d’antuvi amb Ca la Gallinaire. La única amenaça per a la supremacia derivava de la intel·ligència de certes indústries, alternatives d’un endemà a les portes, com la més tardana Roselson de Manel Roselló o la Hispano ICO, ubicada entre els números 56 i 58 de Puerto Príncipe, especialitzada en la fabricació de xeringues i agulles hipodèrmiques, a un no res de Villa Carmen.

El 2020 s’eliminà qualsevol rastre visual de la vídua amb l’oferta d’apartaments al 170 de Garcilaso. Abans de la pandèmia es derruí un immoble de varis pisos amb característiques inherents als anys quaranta, quan Escoté Esqué volgué fer negoci, adaptant-se a l’època i a un context, el del primer decenni de la postguerra, on als Indians s’edificaren molts blocs per a la classe treballadora, dignes per no acaparar les alçades. 

Abans del seu decés, Carmen es veié sacsejada per dues ruptures més de la forma tradicional de la seva Garcilaso, mutada per dues reformes de pes. El juliol de 1959 el Congrés obtingué una estació del metro Transversal Alt, de la Sagrera a Vilapicina. La denominació no és pas cap tonteria. Els Indians no tenien cap mena d’identitat, però és que a més a més, aquesta descarada declaració de victòria franquista a la perifèria es conjugà amb l’establiment d’una boca del subterrani a poques passes de la finca d’Escoté Esqué, penalitzada i en perill de ser expropiada.

Aquesta calamitat es propulsava, sense ser duta a terme, per la flamant obertura del carrer de Felip II, llançat des de Virrei Amat fins a continuar-se a Bac de Roda, després d’un segon tros gairebé d’anonimat un cop deixa enrere la Meridiana. D’aquesta a Virrei Amat, Felip II és l’èxit de generar un tot des del res. Les vivendes del Congrés Eucarístic, emmarcades per la seva magna avinguda, humil per trobar-se al marge i prepotent pel fet de liquidar un ordre antic, estructurat a la sobirana, indiscutible i apartada rectitud de Garcilaso.

Resulta trist i curiós analitzar una fotografia aèria de 1956 del feu del triumvirat. Els seus palaus de fortuna, sempre units, encara evoquen un instant congelat del seu paradís allunyat de la Història. La seva irrupció, ben filada amb un contundent cicle migratori, omplí molts buits, erigits per a major gloria d’altres models per a lucrar-se, solvent i enèrgica, no com la senectut dels seus antecessors. Els hereus de Trius seguiren als altres i vengueren els seus dominis a immobiliàries a mitjans dels seixanta. Allò primigeni s’havia desfigurat fins a ser irrecognoscible, excepte per l’horitzó de Garcilaso des del carrer de Manigua, una serp plena de giravolts i cua fidel a com fou el carrer.