Em prenc la llicència de girar de l’inrevés el títol de l’obra fonamental d’Adam Smith mentre miro d’aclarir una mica certs estats d’ànim que han tornat a l’escena pública arran de la mort de Fèlix Millet, el saquejador del Palau de la Música Catalana. Un silenci espès sobrevola el cel de la ciutat dels prodigis i les mirades es fan esquives quan s’observa que el delinqüent era el darrer de la saga que va encarnar les ànsies de regeneració del catalanisme mitjançant l’emocionalitat musical. Era, certament, “un dels nostres” però ara fes-li un nus a la cua.
Els qui han volgut veure Catalunya com assimilada a la Sicília de l’“omertà” es refereixen a certs silencis eloqüents com a demostratius d’una complicitat entre malfactors que es presenten en públic com a pròcers. La “deixa” dels ancestres de Jordi Pujol o els “missals” amb els que traficava la seva esposa via banca andorrana serien mostres d’aquest mal estil sorgit de la impunitat. Segons Millet, les decisions a Catalunya serien preses per un reducte de 400 patricis que farien i desfarien les grans decisions en benefici propi. Ell, per descomptat, seria un d’ells i formaria part d’una elit econòmica, social i potser cultural. Tot i això, un no dubta de l’existència d’aquesta elit però sí que hi pertanyin personatges com Fèlix Millet.
Al capdavall, el que ha anat fent aquest home ha estat distreure diners, trafiquejar amb certes quantitats importants i contribuir a la finançament il·legal d’un partit, Convergència i Unió, i eixugar el deute d’un altre, el partit independentista d’Àngel Colom i Pilar Rahola. I ho va fer en espoliar fraudulentament el Palau de la Música Catalana, institució que havia representat el somni d’una Catalunya “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” i que ha acabat per ser víctima d’un dels portabanderes d’aquesta il·lusió. Fluix balanç per a certa mena de prohom dels qui, quan el cas Banca Catalana, havia de ser dels que donessin lliçons de moral als altres.
És de mal gust fer llenya de l’arbre no ja caigut sinó difunt. Però un creu que cal aclarir certes coses. En primer lloc, i contra el que creu molta gent de bona fe que és d’esquerres, això no és “la burgesia catalana”. Com a proletari de mena que un hom és, servidor pensa que els burgesos són gent, o hauria d’ésser-ho, capaç de tirar endavant negocis productius, de fer fructificar inversions, innovació tècnica i enginy en gestió per a oferir als seus accionistes beneficis econòmics i, si és possible, beneficis socials a la col·lectivitat. Però Millet i els seus iguals o semblants són uns burgesos estranys: en lloc d’aconseguir diner el fan perdre (vegeu l’altra estafa milletiana de Renda Catalana) i no només no produeixen res del que el cos social pugui beneficiar-se’n –inclòs l’interès privat— sinó que representen l’acció burgesa justament a l’inrevés: en lloc de fer-te guanyar diners te’ls prenen.
Si considerem amb certa atenció el que, per exemple, ha arribat a realitzar Jordi Pujol, màxima figura institucional i històrica del nacionalisme, el que trobem és esfereïdor: tots els negocis i empreses que ha tirat endavant han estat un fracàs, han anat malament i han acabat en desastre. No només Banca Catalana sinó les iniciatives destinades a crear un teixit cultural diguem-ne avançat. Les aventures en premsa, per exemple, no van deixar canya dreta. Va agafar El Correo Catalán, el diari dels cotoners catalanistes postcarlins, que era un periòdic que va arribar a ser molt popular, i el va dur, d’un nivell de vendes molt destacable per a l’època, al tancament. Amb la mort d’El Correo Catalán va desaparèixer tota una escola de periodisme que conjuminava la informació metropolitana amb la visió d’una Catalunya comarcal optimista davant el futur: Huertas Clavería, Rafael Pradas, Jaume Fabre, Antoni Morera Falcó, Wifred Espina i un director, Andreu Rosselló Pàmies, que poc abans de morir s’apropava subreptíciament a l’antic edifici del diari i, des d’una cantonada, plorava. Pujol es va fer també amb el setmanari Destino, quan Josep Vergès l’havia convertit en una revista cultural de referència sota la direcció de Néstor Luján. El va posar en mans de Baltasar Porcel i d’un grupet que intentava promoure una alternativa mal anomenada anarquista a l’imperant sindicalisme confederal de classe mentre Pujol, entre bambolines, començava a acomiadar i represaliar a periodistes que considerava hostils: el prestigi d’aquella revista que feia catalanisme en castellà es va perdre pel desguàs de la pica. Va haver-hi més, com ara la trontollada de la Gran Enciclopèdia Catalana per la incapacitat pujoliana de gestionar un conflicte laboral amb els seus redactors, que va acabar igualment en mal final, o l’experiment del diari El Observador, un intent de fer igualment catalanisme en castellà amb un diari que competís amb La Vanguardia i que es va empassar importantíssimes aportacions econòmiques facilitades per Lluís Prenafeta, mà dreta del president, que van acabar en no res. No esmentarem altres afers menors però no ens oblidarem de l’atrabiliària gestió de diverses llicències de ràdio privada afavorides pel poder pujolista i semipagades per diversos capitals comarcals. Per cert que la col·lecció d’art i les donacions populars aportats en els inicis del diari Avui, que havia de ser de tothom, aneu a saber.
Cal notar que l’èxit de TV3 i Catalunya Ràdio va ser motivat perquè la seva estructura empresarial, tècnica i estratègica va ser realitzada a partir del diner públic, sense l’aportació d’aquests capitalistes inversos (un intent primigeni de creació d’una televisió anomenada Televisió Catalana va acabar en estafa). El supercapità del nacionalisme fou, així doncs, un fracàs en totes les iniciatives comunicacionals i culturals que es va proposar. És curiós veure que l’anihilament de la premsa catalana i catalanista que havia d’haver succeït al model informatiu franquista va ser causat, precisament, pel catalanisme polític hegemònic: estranys burgesos a l’inrevés.
Aquest capitalisme de treure en lloc de posar i perdre en lloc de guanyar sembla haver estat el paradigma del pujolisme en acció. Fèlix Millet no va fer altra cosa que seguir el camí que una generació i un sector de la seva classe social van emprendre com a expressió de la seva hegemonia: profit particular fraudulent i incapacitat de producció de riquesa i innovació. No és estrany que l’opció de l’independentisme com a salt endavant qualitatiu del nacionalisme hagi dut amb ell aquesta particular combinació d’incompetència, inaptesa i absència de sentit estratègic. L’única cosa que els Millet van ser capaços d’aportar a la seva classe social va ser l’instint de rapinya i la submissió de l’interès general al profit particular. Tot un exemple de burgesia inversa incapaç d’exercir cap altra cosa que un capitalisme al revés.
