El mes de desembre de 2022, en el marc d’una presentació de ‘A la sobirania per l’esquerra’, ens van preguntar per les possibilitats d’èxit electoral de la plataforma Sumar –impulsada per la vicepresidenta Yolanda Díaz-. Aquesta qüestió era de plena actualitat precisament perquè El País havia fet pública una enquesta que li atorgava fins a 62 escons en cas d’arrossegar tot l’espai a l’esquerra del Partit Socialista. Una enquesta que partia amb una condició que, més de cinc mesos després, no s’ha completat definitivament. Sempre és curiós observar quan l’establishment pren partit. I en aquest cas, sembla que alguns prefereixen Díaz a Iglesias. Començant pels seus socis d’Izquierda Unida, els seus excompanys de Más País o els seus aliats catalans dels Comuns.
La meva resposta a aquella pregunta va ser irònica, donat el context. Si encara no sabem qui suma, com albirar si tindrà èxit electoral? Quina garantia hi ha que aquest projecte tingui un cert èxit a Galícia, Catalunya o el País Basc, si a gran part d’aquests territoris les coalicions impulsades per Podem han acabat desfent-se, escindint-se, barallant-se o, simplement, perdent suport electoral gradualment? El cert és que l’assalt als cels de Podem ha generat una ressaca de la que, inevitablement, Yolanda Díaz forma part.
Sumar parteix d’una diagnosi que trobo encertada: un cop cremada l’etapa d’Iglesias al capdavant de Podem, potser val la pena assajar noves fórmules organitzaves per airejar l’espai polític i evitar que els socialistes acabin per promoure el vot útil davant la dreta i la ultradreta. Ara bé, allò que sobre el paper podria funcionar, sembla obviar que el context polític i social és ben diferent del que va permetre l’eclosió de Podemos l’any 2014. No només no hi ha hagut un 15M que servís com a oxigen i argumentari del moviment, sinó que els darrers anys aquesta esquerra –ara amb un cert rebranding– ha liderat Ministeris i alcaldies del més alt nivell. I certament, malgrat alguns avenços, la seva etapa d’expansió no s’ha caracteritzat per un canvi socialment tangible. Dit d’una altra manera, Sumar ja ha governat abans fins i tot de constituir-se com a eina política. I la seva experiència de govern és, com a mínim, qüestionable. Sobretot si agafem com a exemple la reforma laboral de Díaz, Ciudadanos i la CEOE.
Hi ha altre un element interessant, a més de l’experiència de govern, que és el lideratge. Si bé Yolanda descarrega el pes de l’organització partidària en els seus aliats (amb Garzón, Colau i Errejón encantats), reserva per a ella mateixa el protagonisme únic d’aquell que es creu imprescindible. Cal recordar, però, que Díaz és una política sense massa escrúpols, tal i com acredita el seu pas pel Partit Comunista, el seu rol a les confluències gallegues i la seva interacció amb el partit de Pablo Iglesias. A la interna, Yolanda només juga al seu favor. No suma. Més aviat, tot el contrari.
Sovint quan es parla de la unitat de l’esquerra, algunes persones parlen d’un concepte que ens és ben familiar, el de front ampli. Frente Amplio, en castellà, com la principal formació d’esquerres de l’Uruguai. He de dir, que la repetició d’aquesta idea s’evoca, a casa nostra, per a condicionar l’acció política de tercers. En canvi, l’experiència uruguaiana implica organització interna, cultura política compartida i la consciència comuna de que fora de les parets del Front Ampli fa molt de fred. Els darrers dies hem constatat que Sumar no és un front ampli perquè només s’organitza a major glòria de la candidata i per a obligar a Podem a integrar-se.
També és cert, però, que la experiència de Podemos com a força que aspira a governar ha arribat a la seva fi. El nou artefacte impulsat per la vicepresidenta és un exemple de la seva ressaca, ja que encapsula tots els vicis i els problemes interns que s’han viscut al si de les confluències de Podem durant la darrera dècada. La configuració d’aquesta plataforma és un Vistalegre sense democràcia interna i davant dels mitjans de comunicació.
Des de la llunyania, però, jo li desitjo sort a Yolanda Díaz. Segur que podrà aprendre del Frente Amplio uruguaià, que en comptes de fer servir llenguatge de Mister Wonderful, insisteix amb la idea d’apropar el seu projecte polític a més gent –mentre parla de política productiva o de bon govern-. Deia Mujica al congrés del Movimiento de Participación Popular fa unes setmanes que ells són un moviment que no obliga la gent a passar per un catecisme perquè han de convocar la pluralitat, però destacant que “no hi ha un superheroi en aquesta construcció”, referint-se al Front Ampli.
Potser, en clau espanyola, no cal ni catecisme de Podem ni el paper de superheroïna que pretén jugar la vicepresidenta Díaz.
