Quan començo una nova sèrie de les Barcelones, en aquest cas al limbe de limbes que són els segons Indians, solc obsessionar-me mentre passejo en una successió de detalls per a perfilar millor els voltants, clau fonamental per a comprendre l’entorn i el context.
Aquí la primera apreciació correspondria a un precedent gairebé immediat a les nostres caminades. Els Indians dels Subirats i altres petits propietaris mai pogué aspirar a sobrepassar les fronteres de la urbanització de Can Berdura perquè estava envoltat de terratinents amb molta importància en aquells marges entre camins, rieres i torrents.
Vam veure com Salvador Riera era un dels més poderosos en unió amb els seus germans. Des de la finca del clan, propera al cor de Sant Martí, havien avançat pel Camp de l’Arpa, copsat un sector essencial del Guinardó i adquirit a finals del segle XIX la masia de Can Sabadell, pista d’enlairament pels segons Indians, amb la vista posada envers Acàcies i una cantonada de molts quirats, més tard cruïlla entre Garcilaso, passeig de Maragall i Ramón Albó, qui en aquest angle hi tenia la seva torre d’estiueig, doncs a la Guia Selecta de 1908 figura com a resident al primer primera del carrer dels Arcs.
Albó, polític de dilatada trajectòria i molt prestigi als cercles catalanistes conservadors, era un terme mig entre els pròcers arribistes dels Indians i les famílies hegemòniques d’aquesta perifèria a mig camí entre Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar. Degué adquirir parcel·les sabent de treure’n profit en breu. Al 168 de passeig Maragall, una pantalla al seu futur homònim carrer, encarregà un bloc de pisos a Domènec Boada Piera, un arquitecte amb molta fortuna al Guinardó, com mostren obres de notable valor al carrer de Renaixença i al de Vinyals.
El seu veí d’aquesta construcció de 1903 fou el 170, a nom de Francisco Mascaró i rubricada per la mateixa firma. D’aquesta manera, almenys des d’allò metafòric, s’ajuntaven dues tipologies de riquesa a un lloc determinant del mateix radi, físic i d’acció.
El començament dels segons Indians és una bomba on conflueixen o són a punt de fer-ho moltes il·lustres vies dels afores. Entre elles, podem mencionar la reformulació de la carretera d’Horta que és passeig Maragall, Garcilaso, la ronda del Guinardó, el debut del camí de Sant Iscle als Quinze i l’avinguda de la Verge de Montserrat, una espècie de centre neuràlgic del sector superior del Guinardó, on al seu interstici cap a la Font Castellana destaca com a mite contemporani el nen de la rutlla, base del parc aconseguit gràcies a les argúcies de Salvador Riera.
Riera no era l’únic acumulador del Guinardó. Un dels seus més grans rivals, i sospitem còmplice a més d’una, fou Francisco Mascaró, germà de pietoses docents, amb escola pròpia per a senyoretes, i amant de tot allò vistós, no en va feu construir a la cantonada de Verge de Montserrat, aleshores Dos Rius, amb Garriga i Roca un castell com a sensacional mansió-mirador per a que ningú oblidés el seu ascendent en aquell turó i alentorns, amb tota probabilitat a les seves mans fins a la confluència dels Quinze, com testimoniaria el llarg carrer al seu nom des de la plaça de la Font Catalana fins a passeig de Maragall.
El castell de Mascaró passà a millor vida després de la Guerra Civil, configurant-se tot un barri a la seva magnitud, peculiar per com és d’enrevessada la seva morfologia, condicionada per encaixar amb les anteriors mentre lluita amb la orografia. En canvi, la immortalitat del seu amo no admetia dubtes per la seva avidesa a l’hora de rendibilitzar tants i tants metres quadrats.
En això, com comprendran, era idèntic a Riera, qui no obstant arribà més tard a l’àrea on nasqueren els segons Indians.
Les concomitàncies no acabaven pas aquí. Aquesta prodigalitat de gotes d’aigua bessones no té gaire misteri perquè és d’una Humanitat puríssima basada en saber llegir l’oportunitat i caçar-la al vol. Els rius de l’especulació als límits entre Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals s’agitaren a la fi dels Vuit-Cents per les Reals Agregacions, concretades el 1897.
Riera, com vàrem veure, feu el seu negoci del segle amb el Guinardó, mentre Mascaró, amb més ma i experiència junt als altres reis d’aquells camps, aconseguí el seu des de 1894, quan amb d’altres eminències del masos de la rodalia presentà a l’Ajuntament d’Horta el projecte de sol·licitud d’un tramvia entre el Portal Nou de Barcelona i el poble, només annexionat el 1904.
Aquesta conquesta no hagués sigut possible sense la petició dels rails empresa per Mascaró, Comas d’Argemir, Alexandre Bacardí i Pere Fargas. Comas d’Argemir dominava una considerable extensió amb rovell de l’ou a la masia de Torre Llobeta, mentre Bacardí ja havia urbanitzat molt del seu sòl a no res del centre d’Horta, com Fargas, qui somnià en una ciutat jardí a les muntanyes circumdants.
Aquest quartet desplegà tots els seus ingenis per a enrobustir la seva hegemonia i consolidar tot l’assumpte del tramvia mitjançant una molt modera intel·ligència. La legislació contemplava l’agregació de municipis situats a sis quilòmetres de distància i el transport elèctric l’escurçaria, a més de refundar una via com la carretera d’Horta, reconvertida en l’enorme pol d’atracció anomenat passeig de Maragall, irresistible des de la seva Alba junt a Freser.
El pòquer d’asos activà un ecosistema per a lucrar-se amb la urbanització dels voltants. El tramvia tingué molt predicament en aquells confins dels segons Indians, impedits al seu avenç cap a Fabra i Puig a Ramón Albó per les cotxeres dels Quinze, record del preu del bitllet tramviari, augmentant-se la tarifa a les successives parades envers Horta.
Imagino a Riera al seu Mas Viladomat, preocupat pel progrés del seu Guinardó i amb una mirada de reüll a tot allò succeït a la vora del seu Mas Sabadell. Tota aquesta germinació de transformacions facilità la seva jugada de 1908. Efectuar-la abans hagués sigut una gosadia per manca de companyia, en aquell instant prodigiosa fins i tot per com s’anunciaven les cases barates per a treballadors als nounats carrers de Prats i Roquer i Mascaró, noms amb significat en aquesta equació.
A Riera, amb anhels imperials des d’una mentalitat pagesa, tot li quadrava, doncs a l’altre limes dels segons Indians hi tenia la carretera d’Horta a Sant Martí com a óptim topall des d’on assaltar altres fites amb els seus tentacles. Allò executat pels altres tan sols podia donar-li benefici a la seva trilogia de carrers, ben resguardada pel creixement del territori i el llinatge dels seus jerarques.
