Ecologia abans que res?
Atrapada en el dilema del curt-llarg termini, l’Administració Autònoma ha estat prenent una sèrie de mesures militars, econòmiques i socials encarades tant a defensar-se dels atacs com a pal·liar les necessitats immediates, i alhora a assegurar que el projecte no col·lapsarà en els propers anys. Com equilibrar la despesa militar i la civil? És millor subsidiar ara els productes bàsics i augmentar sous o bé invertir en la rehabilitació d’infraestructures i sectors econòmics clau? En definitiva, quin és el criteri que permet balançar present i futur?
Part de la resposta rau en el camí cap a una societat ecològica. És important destacar que el paradigma de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES) no es pot classificar com un cas de socialisme a l’ús. Per bé que la propaganda que ens arriba parli de la Revolució de Rojava, les categories polítiques clàssiques no permeten emmotllar la diversitat i pluralitat d’aquest projecte sense caure fàcilment en enganys. Al NES no s’ha fet una reforma agrària en la qual s’hagin repartit totes les terres entre la pagesia, tampoc s’han col·lectivitzat els (pocs) mitjans de producció, ni s’ha volgut instaurar un Estat centralitzat. Reprenent a Öcalan: “No vaig definir la comunitat democràtica com l’igualitarisme d’una societat homogènia sinó com qualsevol tipus de comunitat que va des d’una persona fins a milions de persones (des de comunitats de dones fins a comunitats d’homes, des dels esports i les arts fins a la indústria, d’intel·lectuals a pastors, de tribus a corporacions, de famílies a nacions, de pobles a pobles, de local a global, qualsevol societat des de la societat de clans a la societat global) que porta les característiques de la societat moral i política. Vaig argumentar que una societat ecoindustrial seria una societat on la societat agrària de viles i la societat industrial urbana es nodreixen mútuament i consisteixen en comunitats ecoindustrials adaptades ecològicament” (3). El que es troba al Nord i l’Est de Síria és justament aquesta singular mescla de contradiccions econòmiques, sociològiques i polítiques que els efectes de la guerra només fan que exacerbar: des de les poblacions rurals de pagesos i ramaders vivint en cases d’adob fins a la moda de la cirurgia estètica i el menjar ràpid americà dels grans nuclis urbans; des de les ufanoses viles i complexos d’oci sostinguts pels ingressos de grans comerciants i treballadors d’ONG fins a la misèria, fam i treball infantil visible a les ciutats; de la societat tradicional de valors religiosos conservadors i normes estrictes a les educacions revolucionàries per l’alliberament de la dona i la democràcia directa; del racisme i xenofòbia entre diferents nacions i credos a l’autonomia de la nació democràtica i la fraternitat dels pobles. En definitiva, el repte és com transicionar del reducte de la societat natural que enfilava el camí del capitalisme monopolista del màxim benefici a una màxima pluralitat de comunitats democràtiques convivint amb la naturalesa (enmig d’un conflicte armat).
Per abordar aquests conceptes podem fixar-nos en dos grans àmbits: l’economia i la urbanització. Pel que fa a l’economia, des de l’Administració Autònoma, les comunes de veïns i la societat civil s’està impulsant l’anomenada economia social, posant l’accent en la creació de cooperatives (aquesta fórmula té similituds i diferències respecte de l’economia social i solidària tan present a Catalunya). La cooperativa és la unitat econòmica paradigmàtica on convergeixen democràcia i ecologia. Malgrat tenir molta més implantació a les regions de majoria kurda, les cooperatives de producció i consum s’han anat estenent lentament en els tres grans sectors econòmics: agricultura i ramaderia; mercat i comerç i indústria. Tot i que, com recull la sociòloga kurda Azize Aslan a partir de la seva investigació econòmica del NES, “no és fàcil determinar els límits de la producció industrial a l’economia social, o determinar la naturalesa i les condicions ecològiques de la producció en altres camps, com la producció agrícola. […] el fet que l’economia social es basi en les necessitats col·lectives i sigui definida per les dones, dona una veritable visió anticapitalista en portar els debats sobre l’ecologia molt més enllà de conceptes com el respecte a la natura o la producció orgànica. Aquesta perspectiva col·loca l’enfocament político-moral al centre de l’economia” (4). El fet que les cooperatives, que en el cas del NES no busquen esdevenir una empresa capitalista sinó que estan lligades a la voluntat i necessitats de la comuna de veïns, siguin petites unitats organitzatives en facilita el control i desenvolupament dins dels marges ecològics. Però el major repte apareix quan parlem d’estendre els projectes a gran escala, doncs l’activitat i l’impacte econòmic del sector cooperatiu, fins ara, ha estat ínfim. Això es deu, en gran part, al propi desenvolupament d’aquest particular sistema cooperativista: durant els primers cinc anys van aflorar centenars d’iniciatives cooperativistes, però amb el temps es van anar convertint en empreses capitalistes o bé “estatals” (connectades a l’AANES), deslligades de la participació i necessitats comunals, de manera que moltes van perdre el suport de l’AANES i es van dissoldre. Aquest darrer any, el Comitè de cooperatives de l’economia social s’ha centrat en redactar un nou estatut de la cooperativa per fomentar, aprenent dels errors passats, la creació de cooperatives (amb un ull posat en el sistema cooperativista català).
L’altra cara de la política econòmica de l’Administració Autònoma és la industrialització generalitzada de la producció. Abans del 2011, la indústria del NES era relativament petita, tret de l’estratègicament localitzada a la regió de Manbij. Les fàbriques, que van ser en gran part malmeses per la guerra, estan trigant a ressorgir. Avui dia, les fàbriques locals continuen essent majoritàriament petits i mitjans tallers que produeixen tèxtils, sabó, pintura, productes enllaunats i alimentaris, així com tota mena de productes d’acer d’escala variable. Hi ha molts motius per a l’estancament del sector, entre els quals el fet que el capital local prefereix invertir en empreses més segures com ara la immobiliària. Com a resultat, tret dels projectes promoguts per la pròpia AANES, hi ha poca inversió en el sector industrial. L’aixecament de les sancions Cèsar per al comerç amb el NES per part dels Estats Units el maig del 2022 ha tingut poc o cap efecte en l’economia local. I és que, malgrat l’absència de sancions per al comerç amb la majoria del territori del NES, Turquia, el Govern Regional del Kurdistan (GRK) d’Iraq i el règim sirià continuen imposant insalvables embargaments periòdics. Aquest obstacle, de nou, suposa una oportunitat per desplegar, des d’un bon començament, una economia en consonància amb les necessitats ecològica i social. Així, salta a la vista la diferència dels estàndards en condicions laborals i de respecte del medi ambient en aquelles fàbriques i projectes empresarials privats i aquells que reben el suport de la Comissió d’Economia i Agricultura i de la Comissió d’Afers Socials i Treball de l’Administració Autònoma. Els salaris, la higiene, els EPIs (Equip de Protecció Individual), el producte final, la gestió de residus, entre d’altres factors, tot i encarir el cost productiu parcialment subsidiat, demostren externament i interna que una altra indústria és possible. Malauradament, és innegable que la regió està lluny de poder presumir d’haver desenvolupat una ecoindústria a l’alçada de les expectatives i, en especial, de les necessitats.
Quan es parla d’indústria, especialment en el marc de l’ecologia, és necessari connectar-la amb la generació d’electricitat. Com s’ha mencionat anteriorment, l’energia pública al NES (aquella que proporciona l’Administració Autònoma) prové de dues centrals hidroelèctriques i de l’estació de gas de Suwaidiyah. Però aquesta electricitat només arriba en intervals reduïts d’unes poques hores de manera imprevisible, tant a l’àmbit domèstic, com a la resta de sectors. En aquest sentit, els generadors del barri per a les llars i els generadors privats per als comerços i tallers són un mal necessari. L’AANES preveu inaugurar enguany la primera central elèctrica combinada de gas i dièsel per abastir la gran ciutat d’Heseke. Per contra, no existeix a tot el Nord i l’Est de Síria cap projecte de central solar a gran escala per subministrar la xarxa pública, només a nivell domèstic i en explotacions agrícoles. Sense dubtar dels beneficis generals d’una major disponibilitat d’electricitat, des de la Iniciativa Trenes verdes es pregunten quan l’Administració Autònoma apostarà decididament per energies netes: “Hem de tenir una estratègia clara: aquest és el punt final de la utilització del petroli, hem de donar suport a les energies netes per fer que el 2030, 2040, 2050 es deixi d’utilitzar el petroli. Perquè una Administració construïda sobre el paradigma de la llibertat, la democràcia i l’ecologia pugui dir al món que ja no utilitza més petroli. Però l’AANES no pensa d’aquesta manera, no hi veu la diferència”. El balanç entre polítiques públiques de curt i llarg termini és, al final, producte de la mentalitat del governants.
La urbanització és un altre del grans àmbits en el qual l’AANES, així com altres entitats polítiques i de la societat civil, s’està esforçant per introduir un criteri ecològic, a la vegada que social. S’ha de tenir en compte que moltes poblacions, especialment les grans ciutat, han quedat afectades pels combats o, en el millor dels casos, han vist com es produïa un creixement massiu i descontrolat dels assentaments a partir de l’arribada de milers de desplaçats interns. La infraestructura està malmesa, és insuficient o directament inexistent. Així, tractar la qüestió del desenvolupament urbà és una necessitat inajornable. Encara més, davant l’augment de nous esquelets de formigó alçats mensualment en ciutats com Raqqa, Tabqa, Manbij, Qamishlo o Derik, que poden acabar, o no necessàriament, en blocs de pisos. I és que, com s’ha mencionat abans, el sector de la construcció té molta importància al NES. En un territori sense entitats bancàries i una inflació exorbitada, invertir en totxo els estalvis, o bé els diners que els familiars envien des d’Europa sembla una opció assenyada. D’altra banda, hi ha molts sectors econòmics, i especialment importants comerciants, que es beneficien del sector de la construcció, un motor econòmic que dona feina precària a milers de treballadors. La introducció de plans urbanístics, o el simple treball de supervisió de llicències d’obra i compliment de les regulacions és una tasca titànica i infradotada de recursos públics. A les rodalies, la població rural es va reduint progressivament, ja sigui per motius econòmics o bé directament per buscar l’estil de vida més confortable i liberal de la ciutat. I amb això, els serveis públics i oportunitats laborals també acaben esdevenint insostenibles.
La concentració d’activitats econòmiques del sector primari en l’àmbit rural i el sector secundari i terciari als nuclis urbans és un patró que continua reproduint-se. Malgrat que hi ha iniciatives cooperativistes que busquen crear pols econòmics diversificats en cada població, sigui un poble o una ciutat, l’especialització econòmica segueix marcant el desenvolupament de la infraestructura pública i els serveis que se’n deriven. Aquesta dinàmica fa que les ciutats tinguin un impacte ecològic superior, quant a necessitats de matèries primeres i béns de consum, però especialment per la gestió dels residus, mentre que els pobles i viles s’han mantingut més harmoniosos amb les capacitats mediambientals pròpies de l’entorn en el qual se situen.
Els paisatges de pobles de cases de fang o tova que encara romanen escampats pel NES recorden que no cal anar molt lluny per trobar respostes. “Tenim la nostra cultura, les nostres mares, els nostres pobles, d’ells aprenem. [Com a Administració Autònoma] ens hem desplaçat per les ciutats, després hem anat a l’estranger per aprendre. Allà ens van dir: primer, no s’han de llençar les coses; segon, s’ha de reutilitzar; i tercer, s’ha de tenir consciència d’allò que es gasta. Però això ja és el que vaig aprendre de la meva mare a casa. […] Així, hem de tornar a l’antiguitat, allunyar-nos de la ciutat. Al poble viuen la seva vida de manera natural, defensen el seu entorn, tenen els animals, no hi ha excés de residus, planten arbres, necessiten menys coses, hi ha una millor situació, no malgasten electricitat”, reconeix Berivan Omar. La tensió entre poble i ciutat es viu al NES com una lluita titànica entre dos models de vida oposats. I els pobles fins ara l’estan perdent.
Amb tot, aquest escenari sembla quedar lluny de la visió d’Öcalan segons la qual “Les ecocomunitats formades per la creació d’unitats agrícoles a escala ecològica són també la base de la modernitat rural. El poble, almenys el poble modern, podria recuperar la seva existència com a ecocomunitat en forma d’unitats econòmiques a escala ecològicament sòlida. També es podrien formar ecocomunitats similars a les ciutats. En l’urbanisme, una economia d’orientació ecològica formarà part del conjunt”. (5) Enfront l’aparent irreversibilitat de la dinàmica urbana, s’han començat a donar algunes passes. Per a una planificació adequada de les necessitats, i també per prevenir possibles bombolles immobiliàries, el passat mes de gener de 2023 va tenir lloc el primer Fòrum d’enginyeria tècnica del Nord i l’Est de Síria, amb el lema “Per al desenvolupament urbà de pobles i ciutats ecològics“. Amb participació de les tres universitats públiques de l’AANES i el Comitè de Medi Ambient, es perseguia l’objectiu de discutir els problemes que pateixen les municipalitats per mantenir l’ordre urbà i el control del sector de la construcció, així com mantenir l’herència cultural i urbana dels pobles del Nord i l’Est de Síria. Si bé va marcar una fita important, és difícil fer balanç dels primers sis mesos posteriors a la conferència, perquè la burocràcia que s’ha desenvolupat dins de l’Administració Autònoma requereix terminis llargs per obtenir respostes. També cal destacar l’esforç creixent de les municipalitats de l’AANES per construir espais verds als nuclis urbans. La qualitat de l’aire i la inversió tèrmica de les ciutat degudes al trànsit rodat i, especialment, als milers de generadors dièsel, és una problemàtica incòmoda a tots nivells, doncs davant la gairebé inexistent xarxa de transport i energia públics no és possible prescindir del vehicle i generadors privats. El passat mes d’abril es va inaugurar a la ciutat de Heseke el parc més gran del NES, de 17 hectàrees, amb diversos espais polivalents. Però encara queda molt camí per fer, perquè la planificació urbanística del règim sirià no preveia ciutats habitables i sostenibles per al NES, sinó ciutats dures per a la massa treballadora (especialment si aquesta era kurda).
Quan la societat té l’expectativa que l’AANES vetllarà per tots els serveis i benestar social, inajornables en circumstàncies de guerra, la implantació de mesures amb impacte no immediat tenen un alt cost econòmic, material i polític. La inversió en la generació d’energies netes, gestió de residus, reforestació, aprofitament d’aigües i mobilitat, entre d’altres, consumirien bona part del pressupost que ara es destina a subsidiar productes bàsics i la seva producció, ampliar la plantilla i millorar les condicions de treball del empleats de l’Administració Autònoma, però especialment a la despesa en defensa militar i seguretat. El desenvolupament de grans infraestructures civils i la industrialització es converteixen, sovint, en grans anuncis mediàtics de realització lenta. Són la inversió i la legislació coactiva per part de l’AANES, destinades a construir des de dalt una economia i model urbà ecològics, la solució? És l’AANES l’encarregada de resoldre el dilema del curt-llarg termini? Aquí és on l’ecologia social entra en joc: no ha de ser l’administració pública, sinó la pròpia societat organitzada democràticament, qui vagi configurant una infraestructura organitzativa i material que s’allunyi del capitalisme monopolístic i del màxim benefici. Potser una lliçó que podem extreure del Nord i l’Est de Síria és que tapar forats, donar petits exemples i sobreviure conjuntament per així anar aprenent pel camí ja constitueix, en sí mateix, una societat ecològica.
Moralitat i gestió de residus
Un dels grans reptes pendents per corregir el balanç ecològic de la vida humana amb l’entorn natural és la gestió dels residus. Qualsevol persona que passegi per una ciutat del NES observarà la quantitat de deixalles que romanen per tot arreu durant dies, mesos o fins i tot anys. En una societat que en menys d’un segle, fins i tot en unes poques dècades, ha passat de produir i consumir productes d’origen natural (que després eren reaprofitats per al bestiar o directament es decomposaven) a l’abundància de productes plàstics i la producció industrial, l’abocament de tota mena de residus ha tingut un impacte mediambiental acumulatiu enorme. El modus vivendi de les gents del NES s’ha transformat a passes massa agegantades. Com explica Berivan Omar: “Molt abans de la revolució, la situació era bona. Les persones no necessitaven tantes coses. Però especialment en els darrers quatre anys [la gestió de residus] s’ha convertit en una problemàtica perillosa. La utilització dels plàstics, el menjar per emportar i els productes alimentaris importats de Turquia, del Kurdistan d’Iraq i de l’Iran són un problema. Abans, a les cases es produïen i es consumien gairebé tots els productes. Però des del començament de la revolució fins a aquests darrers tres anys han canviat moltes coses: els atacs, la vida ràpida, els models de vida estrangers, el capitalisme. Queden poques persones que puguin cuinar el seu propi menjar, tots és ràpid i consumista. Hi ha l’efecte de la guerra, de l’estrès, de la pobresa; han tornat i són visibles. Ens hem de posar a treballar en això. S’han de posar límits, especialment a les ciutats”.
És necessari mencionar que després de 11 anys d’iniciada la Revolució de Rojava, al NES encara no existeix un sistema públic de reciclatge. Les escombraries dels pobles i les ciutats són recollides pel camió municipal i transportades als afores, on s’incineren conjuntament. Només alguns petits negocis de reciclatge privats reaprofiten els plàstics a les grans ciutats. El maig de 2021, PAX informava d’almenys 21 abocadors repartits pel NES. L’ONG advertia que “a causa de la mala gestió i la manca de recursos, els abocadors de residus sovint es troben a prop de zones residencials o campaments de desplaçats interns […]. En un intent de reduir la quantitat d’escombraries, molts d’aquests llocs cremen els residus per eliminar-los. A causa de la proximitat d’aquests llocs a campaments i zones residencials, la contaminació afecta negativament les persones que hi viuen, que han de fer front als perillosos fums i l’escorrentia produïts per aquests incendis a l’aire lliure. A més, els llocs de residus sòlids serveixen com a font d’ingressos per a dones i nens i s’utilitzen per a l’alimentació del bestiar”. L’Administració Autònoma va inaugurar fa gairebé dos mesos la primera gran planta de reciclatge de cartró de tot el NES, i la regió de Manbij compta amb una planta de reciclatge de plàstic per a la producció de bosses. També a nivell de les comunes s’han començat a organitzar contenidors de recollida de restes orgàniques. Però aquestes són iniciatives incipients i gairebé anecdòtiques, per a un territori en el qual el Programa d’avaluació de les necessitats humanitàries de les Nacions Unides (HNAP) calcula que hi viuen 2.840.000 persones.
Davant d’això, la pròpia iniciativa civil ja fa temps que s’organitza per pal·liar els efectes més visibles, amb campanyes constants de conscienciació i recollida d’escombraries. Per exemple, al poble de Derna Qulinga, a la regió de Jazira, el passat mes de maig es va fer una crida per netejar un dels pocs espais arbrats de la regió, que també té una font natural. Tot i l’arribada d’alguns voluntaris de les ciutats properes, els habitants del poble van acabar decidint que no deixarien entrar cap més foraster per fer el popular pícnic del divendres. “Estem encantats que la gent vingui al nostre poble, però després no recullen res i tot queda ben brut. Ja n’estem farts, això s’ha acabat”, explica Fatma Salim, mentre ofereix una ampolla d’aigua fresca als voluntaris. “A partir de demà ja no entrarà cap foraster al poble. Que se’n vagin a casa seva a menjar i embrutar”. No han arribat notícies d’enfrontaments, però els vilatans estaven convençuts de la mesura i justícia de la seva reivindicació. També des de la Iniciativa Trenzas verdes remarquen el paper de la societat civil per empènyer cap a una societat ecològica: “Fa dos anys, quan la Iniciativa Trenzas verdes va constituir-se, no hi havia altres institucions o iniciatives civils que treballessin exclusivament sobre l’ecologia. Després de constituir-nos i començar a treballar, hem inclòs la societat en els nostres treballs: les comunes, els consells, els estudiants, professors, les forces armades, no queda persona que no haguem inclòs en els nostres projectes. També fem la nostra propaganda. I ara es veu l’efecte general que ha tingut en la societat. Des de l’Administració Autònoma ens han dit que abans l’ecologia havia caigut en vuitè lloc a l’agenda, i ara, amb la Iniciativa Trenzas verdes, ha tornat al capdavant. Aquest ha estat l’efecte. No només sobre l’AANES, també a les institucions de la societat civil, que han començat els seus projectes ecològics. Poc a poc, hem fet un grup que està enfeinat amb els projectes ecològics. En poc temps, començarem les converses per crear la Federació d’ecologistes del Nord i l’Est de Síria”, celebra el portaveu de l’associació Zîwer Shexo.
La responsabilitat d’aquestes problemàtiques, compartida entre l’individu i les estructures socials, enfronta un difícil repte de canvi de mentalitat, doncs les gents del Nord i l’Est de Síria han viscut els darrers 60 anys sota un sistema estatal totalitari: “Abans de la revolució hi havia escombraries, però no per tot arreu, no a aquest nivell. Hi havia llum, no hi havia generadors ni fum, l’Estat s’encarregava de la recollida d’escombraries, els barris no estaven tan bruts com ara. Torno a repetir que va ser tirania de l’Estat, del govern sirià. Però el país no estava tant brut”, comenta el Shadi, encarregat del generador del barri. “En general, la gent ja no entén la diferència. La conscienciació ha disminuït. Això no està relacionat amb la moral, sinó amb l’Estat, hi ha hagut 12 anys de guerra. Les tasques de neteja de la ciutat corresponen a l’autoritat. És cosa de la municipalitat, de l’Administració Autònoma. L’AANES ha de complir les seves funcions i obres. Tot el que són capaços de fer ho fan, però han de fer més. Haurien de netejar els barris, de millorar les infraestructures (el clavegueram, les línies elèctriques als carrers). Haurien de fer la seva feina pel bé dels civils. Molts civils, la gent, haurien d’estar més còmodes en aquest sentit. Volem tenir la nostra ciutat com les ciutats del Kurdistan d’Iraq, com les d’Egipte, com les d’Europa. Com a societat, volem comoditat: en relació a la guerra i en relació a la neteja de l’entorn”. La mentalitat estatal dicta que la neteja, els serveis públics, en definitiva allò bo i dolent, és causa i conseqüència de l’Estat. Però, amb l’Administració Autònoma declarant-se partidària d’un sistema democràtic antiestatalista, la transició social camina lentament.
“Una societat ecològica requereix una transformació moral. L’antimoralitat del capitalisme només es pot superar amb un enfocament ecològic. La relació entre moral i consciència exigeix una espiritualitat empàtica i simpàtica. Això, però, només té sentit si està equipat amb un enfocament ecològic sòlid”, recorda Öcalan, de qui l’Administració Autònoma ha pres el paradigma filosòfic sobre el qual desplega la seva acció de govern. Centres públics de l’AANES, entitats polítiques i de la societat civil s’afanyen així a treballar la consciència de la gent, assenyalant la inextricable relació entre societat i medi natural. Seria fal·laç afirmar que durant el règim sirià no hi havia moralitat, però l’actitud i actuació social estaven més basades en un compliment estricte de la legislació per por al punitivisme il·limitat de l’autoritat. Infringir qualsevol norma, per exemple abocar la brossa quan o allà on no toca, era motiu suficientment per ser visitat per la policia secreta del règim. Ara, amb una legislació a cavall entre les antigues lleis del règim i les noves de l’AANES, així com un sistema policial i judicial que encara no s’han consolidat, la moralitat i consciència ciutadana són més importants que mai.
Preguntada directament per la responsabilitat municipal davant de la gestió dels residus, la vice co-presidenta del Consell d’administracions regionals i medi ambient de la regió de Jazira, Berivan Omar, recorda que al gener del 2022 es va ratificar la Llei de protecció mediambiental (núm. 13) per a tot el Nord i l’Est de Síria, a més de l’existència d’altres lleis complementàries. “Existeixen les lleis municipals, sobre la neteja i molts altres aspectes. També durant el règim n’hi havia, però els objectius eren diferents. Segons la llei, les coses estan clares, però l’aplicació ja és més difícil. Si ara multem les persones, aquestes no acceptaran. Està bé que hi hagi lleis, i que les persones no les transgredeixin. Però es tracta de castigar aquella persona que llença la brossa, o bé s’ha de fer que aprengui? L’aprenentatge és difícil. Si es pregunta pels carrers diran que “fins que no hi hagi llei, aquesta dinàmica continuarà”, però per què? Doncs perquè sí que hi ha lleis, però en el seu compliment ens trobem amb problemes. La municipalitat no pot ser excessivament dura, per això, ara, a les comunes hi ha una comissió per a l’ordenança de neteja. Aquesta és una gran ciutat [Qamishlo] i la municipalitat no sap qui ha llençat o no la brossa, però sí les comunes. Aquest comitè ajudarà a la implementació de l’ordenança, tot i que aixecarà malestar”. De nou, les autoritats de l’AANES recorden que el benestar de la societat i el seu entorn natural dependrà de l’èxit de la hibridació entre democràcia de base i ecologia.
Quan ecologia i democràcia conflueixen
Amb una superfície de 49.300 km2 (Catalunya en té 32.113), el NES és una de les zones més afavorides de la regió en termes de recursos naturals (aigua, gas, petroli, grans extensions de camps fèrtils). També en termes socials i culturals, les regions del NES engloben una àmplia gamma de grups ètnics i religiosos. Algunes comunitats viuen a la zona des de fa mil·lennis, mentre que moltes altres s’hi han establert més recentment. Les regions de majoria kurda es concentren al Nord, les de majoria àrab al Sud. La composició ètnica varia d’una ciutat i poble a l’altre, amb minories d’armenis i turcmans, així com petites comunitats de siris-assiris, yazidis, circassians (descendents de musulmans caucàsics) i txetxens, repartides irregularment. Tota aquesta riquesa natural i social està essent posada a prova pels atroços enfrontaments armats i, ara, per la fase de desgast de la guerra civil siriana. Construir una societat ecològica, basada en la democràcia directa i la igualtat de gènere en aquestes circumstàncies pot semblar tan difícil com adequada.
Una anàlisi de la situació ecològica dels territoris del Nord i l’Est de Síria mostra la inajornable necessitat de prendre mesures que reverteixin la destrucció del medi ambient a causa de la guerra i el mateix capitalisme de màxim benefici que es va anar assentant amb el règim del Partit Baath. Tanmateix, les mesures ecològiques per se només apunten a l’efecte, i no a la causa del problema, si no van lligades a la democratització de la societat. L’establiment d’estructures socials participatives, com les comunes de veïns i les cooperatives han estat fins ara la punta de llança del programa de govern de l’AANES. Però també la industrialització del sectors econòmics i la planificació urbanística, de manera que es creïn nuclis econòmics tant a les ciutats com als pobles, que garanteixin un equilibri entre les necessitats humanes i mediambientals, així com dins de la societat en general. En paral·lel, centres educatius de l’AANES, entitats polítiques i de la societat civil també s’afanyen a treballar sobre la consciència de la gent, assenyalant la inextricable relació entre la humanitat i la naturalesa en el marc d’una societat política i moral. Si bé aquest és el programa, no es pot dir que s’hagi implementat fins ara amb els resultats esperats. La pobresa i les desigualtats econòmiques, l’emigració constant cap a Europa i la desafecció política evidencien que la Revolució de Rojava no és el paradís a la Terra. La guerra que assetja el projecte de l’Administració Autònoma des de fa 12 anys imposa una sèrie de prioritats inalienables, incrementant de manera dramàtica la dicotomia curt-llarg termini.
Tampoc es pot obviar l’enorme influència que, en aquests temps de privacions i manca d’oportunitats, ha despertat el model de vida occidental, especialment entre el jovent. El benestar opulent d’Europa, basat en un consum material per sobre de les pròpies capacitats naturals, no només afecta el propi medi ambient d’Europa, sinó que és completament insostenible per al Nord i l’Est de Síria. Els models de vida tradicionals i ecològics d’aquesta regió estan essent oblidats i enderrocats ràpidament per enormes blocs de formigó carregats d’aparells d’aire condicionat, els cotxes SUV i el menjar ràpid per emportar. La idolatria d’Occident està dissolent lentament els llaços socials comunitaris que la guerra no havia aconseguit destruir.
L’oportunitat que ens ofereix, doncs, el paradigma de l’ecologia social que s’està aplicant al Nord i l’Est de Síria és la d’avaluar, per contrast, el procés que estem vivint a Catalunya i Espanya i, en general, en el món occidental, per corregir la relació tòxica que tenim amb el nostre planeta. És la transició ecològica basada en el capitalisme verd i emmarcada en l’agenda 2030 un paradigma que realment equilibra el balanç entre societat i medi natural? Més important i tot: amb aquestes mesures ecologistes s’amplia la democràcia o simplement es mantenen els beneficis? Quina és la societat moral i política que estem construint? El cas del NES ens respon que, fins i tot enmig de la guerra, la construcció d’una societat ecològica (i, per tant, democràtica) és impostergable.
[3] Abdullah Öcalan, «The Sociology of Freedom», p.376
[4]Azize Aslan, “Economía anticapitalista en Rojava”, p. 215
[5] Abdullah Öcalan, «The Sociology of Freedom», p.254
[6]Abdullah Öcalan, “Beyond the state, power, and violence”, p.205
