Per a molts, la llengua i el discurs que s’hi vertebra és només una eina comunicativa que serveix per transmetre un missatge x a un receptor y. Com si haguéssim desenvolupat el llenguatge per dir-li a l’altre que ens fa mal el cap, i que aquest altre pugui saber en tot moment a què m’estic referint. Però, ho sap? ho vol saber? ho pot saber? Des d’aquesta òptica, sí. Així, si la llengua només és una eina comunicativa, seria desitjable un monolingüisme global, seria pràctic i funcional (encara que difícil d’aconseguir, com admetria qualsevol). No obstant, una llengua no és només això: és més, amb prou feines és això. Una llengua és un món, una configuració simbòlica on una cultura s’exhibeix a través d’unes paraules, una sintaxi, una gramàtica, etc. Però encara hi ha més, una llengua desenvolupa sempre un discurs, i els discursos no són només autoreferencials, perquè les paraules no són innòcues, els significats perforen el seu original enclavament lingüístic i se’ns endinsen fins al moll de l’os. És a dir: el discurs té efectes materials, canvia les expectatives, transforma la realitat. Això ho va veure molt bé fa ja força temps Michel Foucault. Tot i això, sembla que és una cosa que s’oblida sovint.
Durant la tarda-nit d’aquest 23-J, tot eren cares llargues als coneguts i reconeguts rostres de l’esquerra. A les tertúlies polítiques ja s’exigia per avançat una petició de disculpes al president Pedro Sánchez per creure que era possible evitar la majoria conservadora: no demanar perdó ja es prenia com una falta de respecte davant la veritat revelada, davant d’aquest oracle de Delfos que són (eren?) els sondejos. A peu d’urna la cosa ja pintava força pitjor que en els sondejos previs: tot el que no fos abandonar La Moncloa aquella mateixa nit, seria considerat una gran desconsideració per part del president socialista. Com no correspondria la realitat amb la idea que teníem? L’estadística és una ciència, i la ciència té alguna cosa a veure amb la veritat, oi?
Les enquestes sobre la intenció de vot es tendeixen a prendre com un reflex molt fidel ja no de l’opinió pública, sinó d’una veritat que hi subjau: el destí és manifest i, per tant, ineludible. Tot i això, i si les enquestes s’acaben semblant al vot no perquè reflecteixen la intenció del votant sinó perquè la performen? És a dir, potser els sondejos tenen efectes materials que es tradueixen en què el votant acaba replicant el sondeig, no fos cas que ningú que estigui darrere d’aquests estudis es pugui enfadar. No voldríem molestar a ningú.
De vegades, però, algú no acaba de completar la feina, i li acaba faltant algun detall, alguna cosa se li acaba escapant, i al final… El vot discrepa del sondeig. Quina calamitat! Aleshores, ens acabem despertant del somni de la raó en què crèiem que, efectivament, els sondejos electorals eren un oracle infal·lible i ens adonem que el procés electoral es decideix el dia de la votació i a les urnes. Al final, no exigim a ningú que ens demani perdó i, si potser ho acabem fent, li ho exigim a la nostra raó, per ser fal·lible, per no ser prou matemàtica i transparent, què dimonis és això de no poder saber per endavant què desitgem?
En qualsevol cas, que ningú es preocupi, perquè se seguirà intentant, se seguirà recorrent a l’oracle però, un cop ja estem advertits, potser podem recordar la diferència entre reflectir i performar: perquè, efectivament, hi ha materialitat en els sondejos, ens va el cos i la vida en veure’l.
Catalunya Plural, 2024 
