Hi hauria moltes formes de començar aquest article d’urgència. Una seria situar-nos mitja hora abans de la notícia bomba. La magistrada del jutjat contenciós administratiu número 5 de Barcelona ha estimat un recurs interposat per Barcelona Oberta. El dictamen obliga, a l’espera d’una previsible apel·lació, a retornar la súper illa de l’Eixample al seu estat previ, doncs la seva aprovació, rubricada a la comissió de govern municipal del 26 de maig de 2002, fou per via ordinària, quan, al canviar la funció de Consell de Cent, hauria d’haver-se executat mitjançant una Modificació del Pla General Metropolità de 1976.
Això darrer, el PGM, és un conflicte etern a la Ciutat Comtal. Com qui escriu s’ha ficat de ple en mil lluites, també ha vist com l’Ajuntament anterior s’omplia la boca amb l’ús de la carta modificadora si li venia de gust, no així a d’altres llocs, on l’excusa era no poder aplicar-lo.
Mitja hora abans de la sentència, Janet Sanz, regidora al seu quart mandat i ostentadora d’una de les vicepresidències de la Diputació, llençava un dels seus missatges “Amélie” a les xarxes per la primera collita del gran llegat urbanístic dels consistoris capitanejats pels Comuns entre 2015 i 2023.
Si ens cenyim a la vessant jurídica, si bé doctors té l’església per a aprofundir en la matèria, l’error fa ferum de supèrbia dels governants, els quals, d’altra banda i com hem mencionat, no tenien gaire problema en emprar el recurs del MPGM. Un exemple recent i molt il·lustratiu, de 2022, és el segon a la zona del 22@. Aquest sector primer es va centrar en la renovació de les seves àrees industrials, adaptant-les a l’economia del nostre segle. El segon aposta per convertir-lo, potser després de comprovar les seves mancances, en més inclusiu i sostenible pels seus habitants.
La súper illa de Consell de Cent, així com els seus enllaços de la rodalia, com el carrer Girona, és l’única que l’autor d’aquesta columna no ha criticat, doncs si quelcom ja és gentrificat no fa tant de mal en aquest sentit com als barris, on per ara no s’ha donat amb una solució per a impedir-ho.
La nostra època és un infern d’immediatesa. A la crisis de l'”autoridad” (Arpa) la magistrada Natalia Velilla parla de com la vella autorictas es desconsidera amb plaer infantil, fins a comportar un auge de la celebritas. La majoria valora més les opinions de personatges populars abans que la dels experts.
Quan ha esclatat el dictamen, les xarxes, que representen un percentatge ínfim de la població, han fet sonar les trompetes de l’apocalipsi o han entonat -semblava oblidat- l’habitual culpa de Colau, a qui, junt amb el seu equip, sí podríem acusar de negligència a l’hora de legislar com és degut, i no passa res per dir-ho. El llenguatge judicial és precís i aquí afegeix l’absència d’alternatives a allò executat quan es tirà endavant el projecte, ambicionat des de la primera legislatura dels morats.
La tessitura, des de la meva humil opinió, radica en una lluita repetida amb martelleig en aquestes mateixes pàgines: la del Model de ciutat. Barcelona es refundà el 1992, i els hereus de Maragall apostaren per pervertir el seu testament urbà fins abraçar el manà neocon, quelcom paroxístic durant els anys de l’Alcalde Trias, entre 2011 i 2015.
Els Comuns no són defensors de BCN, però mai han escoltat a Barcelona. Volien, ho comentàrem no fa gaire amb el tema de la García Márquez, els seus trossos d’eterna memòria i plantar la pica a l’Eixample fou atrevit, d’això no hi ha cap mena de dubte.
Els veïns recolzaren el pla. La formació no guanyà a la quadrícula de Cerdà. Tot i així, augmentà el seu percentatge fins el 25%, res estrany perquè el seu calador de vots pertany als radical chic, els quals prefereixen cartolines a certeses. Si aquests són al centre és una festa. Si són a la perifèria dóna igual. Això també és comunicació política. És una mica com amb els crims, que si passen als marges només brillen si denigren o transmeten una moralitat normativa.
Barcelona Oberta, la denunciant, es defineix com a unió d’eixos comercials i turístics de la capital catalana. Això és pura BCN, és a dir, voler ampliar l’aeroport quan no hi ha més lloc i privilegiar el vehicle privat quan el canvi climàtic és un malson que, ara mateix, tots patim.
BCN vol una ciutat pels altres, no pels seus habitants. Els Comuns, no m’importa repetir-ho, tampoc són exactament els més grans acòlits de Barcelona. Potser ara podrien ser-ho més, per a això poden servir les expiacions electorals, des de l’oposició.
Barcelona Oberta té entre els seus membres les següents empreses i col·lectius: El Corte Inglés, Diagonal Mar, Diagonal Boulevard, Associació Front Marítim Barceloneta, Barna Centre, Eix Sagrada Família, L’Illa, Amics de la Rambla, Westfield Glòries, Born Comerç, Porxos del Port o Pelai Centre i Rodalies. Cap d’elles desenvolupa la seva activitat comercial a Consell de Cent. Com escric d’urgència, llenço la hipòtesi d’una ira desbocada per com l’Ajuntament no escolta gaire les seves peticions, però la cosa no va d’això. Grans empreses volen imposar el seu Model de ciutat com gran autopista de consum i no deuen llegir gaire d’urbanisme.
Aquests darrers mesos, a Roma, hi ha un intens debat al voltant del tramvia. Els contraris no es cansen de proclamar el seu perjudici pel comerç, una mentida com una casa de pagès. S’ha demostrat com aquest tipus de transport, per ser menys lesiu a nivell de pol·lució, l’afavoreix i el mateix passa amb les vies pacificades.
Els denunciants, des d’una certa ridiculesa, podrien erigir-se en sacrosants defensors de la quadrícula de Cerdà, doncs, com és comprensible, Consell de Cent es feu pel trànsit quan aquest no existia. L’enginyer, un dels catalans més maltractats perquè era massa genial, i això no es tolera a la nostra mentalitat provinciana, estengué vies amples i fins i tot deixà escrita la possibilitat de locomotores individuals, d’acord. No obstant, les ciutats es transformen, tant que el francès Julien Gracq, adaptant a Baudelaire, digué allò que el cor d’una ciutat batega més ràpid que el cor d’un mortal.
Els canvis d’aquests anys no són en absolut negatius. Només s’han realitzat amb espectacular precipitació, gairebé com si volguessin batre el rècord dels cent metres llisos i ningú al comandament contemplés els detalls dels projectes, la seva incidència més enllà dels llocs on es copsen.
En aquest litigi ningú es preocupa per Barcelona, només dels seus interessos des de l’aparador. A l’agost, Janet Sanz penjà una altra de les seves sensacionals piulades, aquest cop explicant-nos com la temperatura del sòl de Consell de Cent és divuit graus menor a la del carrer Aragó, normal si atenem que aquesta és la Gran Via porciolista.
En aquell instant el seu pensament em resultà una entrega més del seu clàssic populisme triomfal. Avui podem llegir-lo des del calfred de pensar en un retorn al passat.
Les mesures sostenibles, medi ambientals o com vulguem batejar-les, amb tant ús grotesc les han desfigurat, no són ni d’esquerres ni de dretes, perquè es centren en el bé comú. Espanya ocupa el podi de la vergonya pel desmantellament efectuat per VOX i el PP de carrils bici i altres infraestructures.
Si la súper illa de Consell de Cent desaparegués, assistiríem a una infinitud d’ensorraments. Costà 52 milions d’euros, i ni tan sols vull imaginar el gast pressupostari de fer tabula rasa, al que sumaríem l’opció de practicar la mateixa remoció a d’altres eixos verds, com el de Pi i Margall.
Aquí la darrera paraula la té Collboni, qui no veu amb bons ulls l’annex peatonal d’urbanisme estratègic de Pelai, perquè prefereix dedicar-lo a la càrrega i descàrrega.
En aquesta situació, el seu rol em recorda molt a allò anunciat per Pi i Margall quan fou president de la República l’any 1873: una cosa és anhelar reformes quan no manes. Altre ben distinta, verificar la utopia de realitzar-les un cop ets a la cúspide. Presentarà recurs? S’accelerarà la composició d’un consistori d’esquerres amb ERC i Comuns?
Si l’alcalde fos al banc dels opositors potser estaria d’acord amb tot aquest merder d’impressió. Ara té l’oportunitat de mostrar-se com un mandatari amb força per anar més enllà del curt termini i posar a la balança els beneficis del llegat dels seus antecessors, que també és el seu, doncs al cap i a la fi fou primer tinent d’alcalde fins poc abans de les eleccions de maig.
Acabo. He escrit i meditat a la velocitat de la llum. Demano disculpes si em deixo quelcom al tinter. Barcelona es juga un Model. El de 1992 caducà fa temps i és un mort que no sabem com redreçar dins del sepulcre. Davant l’envit, Barcelona Oberta amenaça amb anar a per la Laietana, tan sols ens queda confiar en una caiguda del cavall de tots els regidors envers l’assumpció d’una virtut política poc amada al present: l’amplitud de mires.
PS: Mentre traduïa l’article ha arribat la notícia que l’Ajuntament presenta recurs. Serveixi l’article com una reflexió dins i més enllà d’aquest assumpte tan desagradable.
Catalunya Plural, 2024 
