Parlar té els seus riscos: pots dir més del que vols o no saber què estàs dient. El llenguatge dels humans, éssers parlants per definició, no és equiparable –i, per tant no delegable– al del xat GTP4, aquell que sembla que aviat parlarà per tots i totes. A diferència de la IA, els humans inventem coses que no eren al nostre arxiu i encara que –com els passa als xatbots conversacionals– no puguin comprendre-les d’entrada, sí que tenen explicació i podem, fins i tot, anar a veure un psicoanalista per tractar de saber-ne alguna cosa més.
Una activista feminista i secretària d’estat es lamenta que bona part de les dones espanyoles prefereixin la penetració abans que l’autoestimulació. Però se li escapa una paraula sorprenent: “autopenetració”. Semblaria un error, però també podem llegir aquest lapsus com un intent inconscient de trobar una fórmula que doni satisfacció a tots dos desitjos. GTP4 no ho hauria pogut millorar.
El líder de l’oposició, apressat per la seva responsabilitat d’assolir el poder i amb voluntat d’acontentar tots els seus possibles votants, desafia la lògica inclusiva amb la seva “Tots els espanyols som catalans amb independència d’on visquem”. Tampoc la IA no hauria imaginat aquesta opció.
Una exvicepresidenta de dretes –i sospitosa de corrupció– disposada a “saquejar el país cap endavant” i un portaveu parlamentari nacionalista ‘celebra’ la seva ”transparència zero amb la corrupció”.
El president del Govern, en el seu afany regeneracionista, no va dubtar a prometre “reforçar les portes giratòries”, mecanisme habitual dels favors polítics, com a generós destí dels polítics caiguts. El lapsus mostra com el que es treu per la porta entra per la finestra, en un retorn de tot allò reprimit.
Parlar inclou la sorpresa –de vegades alegre i de vegades inquietant– perquè sempre és una manera singular d’envoltar una cosa que no es pot dir del tot, allò que els psicoanalistes anomenem el que és real. I no només passa per ignorància, vergonya o afany de secretisme (que també), sinó perquè això que anomenem la veritat sempre –ens recordava el psicoanalista Jacques Lacan– es diu a mitges. Les teories conspiranoiques eren falses, però deien la veritat del desemparament d’aquells que necessitaven un sentit enmig de la crisi, encara que en fos una de fake. Tot dit a mitges inclou una part de veritat: la que no es pot dir i queda compromesa al lapsus. Del valor d’aquests en parlarem en les properes Jornades de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, que tindran lloc a Madrid els dies 2 i 3 de desembre.
Catalunya Plural, 2024 
