Un dels nostres

Arturo Pérez-Reverte deia, recentment, en un famós podcast de Youtube (The Wild Project) que “és evident que Israel porta cinquanta-sis anys espoliant brutalment, matxucant, vexant els palestins”. Tot i el reconeixement que feia d’aquesta injustícia en la relació d’Israel amb els territoris palestins, Pérez-Reverte apuntava que tampoc no es pot obviar que hi ha una proximitat entre Occident i Israel i que “encara que de vegades siguin uns fills de puta, són els nostres fills de puta, són dels nostres”.

Així, l’arxiconegut i polèmic escriptor i exreporter de guerra espanyol, intentava argumentar que no es pot parlar de bons i dolents en aquest conflicte però que, en tot cas, no es pot obviar a la discussió aquesta proximitat entre Israel i Occident.

En honor a la veritat, en la seva entrevista/xerrada, Pérez-Reverte donava força detalls de per què procedia una cautela sancionadora respecte a Israel que, potser, no semblava donar-se amb els palestins. Essent precisos, Pérez-Reverte deia no justificar les atrocitats comeses per Israel però, en tot cas, les contextualitzava contraposant-les a les barbaritats de l’altra banda del conflicte. En igualtat de condicions, sembla que llavors una certa afinitat ajudaria a desempatar a l’hora d’escollir bàndol. Això no obstant, l’objecte d’aquest text no és el de detallar les seves declaracions i, en tot cas, emplaço a qui pugui interessar que vegi l’entrevista en qüestió.

La qüestió fonamental que m’agradaria abordar en aquest article és: Fins a quin punt és legítim emparar-se en una mena d’identificació, d’apel·lació a valors comuns, a l’hora de tolerar una quota de barbàrie? O, si més no, cal preguntar-se si fer això té algun sentit.

Per si les mosques, apuntem aquí una llista, gens exhaustiva, d’allò que habitualment s’entén per aquesta afinitat o proximitat: democràcia liberal, llibertat d’expressió, tradició laica, arrels culturals occidentals/europees, etc. Per descomptat, es poden afegir molts més elements i, per descomptat, en aquest article no els donarem per fets. És a dir, no podem simplement assumir que aquests valors s’expressen de manera pura en cap context. No obstant això, es comporten com a ideals reguladors i, per tant, com a ficcions que apel·len a un imaginari comú que, amb més o menys exactitud, ens parlen d’un horitzó compartit (presumptament).

Ara bé, proposo que, per un moment, fingim que hem pogut verificar tots aquests valors i que, efectivament, assumim que tant a Israel com al món occidental es donen sistemes democràtics plens, que hi ha laïcisme i valors laics (no riguin, si us plau), una llibertat d’expressió sense traves (aguantin), etc. Potser una democràcia formal així no podria generar una exterioritat o, en termes que ara ens ressonen molt, un Apartheid? És a dir, potser hi ha, alhora que una ciutadania amb drets plenament garantits, un grup de persones que no tenen aquests drets de ciutadania. En aquest cas, el seu funcionament intern, suposadament exemplar, donaria cobertura per massacrar qui no té els drets de ciutadania?

En aquest sentit, el mateix Pérez-Reverte treia un exemple a col·lació que ens va bé a títol il·lustratiu. L’escriptor comentava que a Israel “una dona pot anar pel carrer en minifaldilla sense que li diguin puta”. Si assumim que això és així i que, en aquest sentit, les dones israelianes gaudeixen d’una llibertat plena i una ciutadania completa, això empara la crueltat amb qui no és considerat un igual i a qui se li ha desposseït del dret de ciutadania?

Per poc que es rasqui una mica, el punt fort de l’argumentació revertiana segons el qual “Israel és un dels nostres” sembla no pivotar tant en allò en què se’ns assemblen els ciutadans d’Israel, com en allò en què s’allunyen de nosaltres els ciutadans palestins i, per extensió, el conjunt de les persones que professen l’Islam. Això no obstant, i passant per alt les enormes diferències que hi hauria en un conjunt tan summament extens i divers, cal compartir valors amb aquests últims per comprendre els efectes de ser subjugats per una potència ocupant? Aquest punt de l’argumentació em sembla especialment cridaner ja que, al capdavall, d’alguna manera se’ns estaria dient que com que els oprimits per la potència colonial no són éssers de llum, caldria relativitzar el dany de l’opressor i el patiment de l’oprimit.

No, efectivament, aquesta no és una història de bons o dolents. Cap no ho és. Però els termes tampoc no poden ser ambigus: hi ha una potència ocupant i un poble ocupat.

Israel no respecta les resolucions de l’ONU des de la mateixa fundació del seu Estat, i això és una cosa que no es pot qüestionar, independentment de l’afinitat cultural o de qualsevol altra índole que hi hagi entre Israel i Occident.

No, no cal que les lleis i costums de la població palestina (o qualssevol altres) ens semblin bé, adequades, familiars o acceptables perquè comprenguem la injustícia que suposa la seva total subjugació com a poble i l’arbitrarietat davant la qual són sotmesos dia sí i dia també.

I no, no és tolerable que la fantasia (o no) d’uns llaços comuns ens facin més digeribles unes atrocitats que altres. A diferència del que deia Benjamin Netanyahu, aquí no hi ha ni llum ni tenebres, hi ha injustícia i, per desgràcia i de moment, molt poca justícia.