Més d’una vegada acostumo a repassar el passeig el mateix dia en que escric les Barcelones, com avui pel matí, sense anar més lluny. He baixat des del Guinardó fins a la vella carretera d’Horta al seu tram del carrer de la Garrotxa i després, endinsant-me pels Indians, he seguit Concepción Arenal, l’antic camí de Barcelona a Sant Andreu, fins a la Meridiana, penúltima fita abans de l’inici d’Escòcia, protagonista dels següents paràgrafs.
Després de descobrir misteris de forners, Masdéu Puigdemasa i una dama potser heroica volia respirar una mica i veure l’horitzó des d’aquesta artèria dels marges, prosseguida amb el seu origen fins i tot nominal a Dublín, per a lligar bé els fils de la seva evolució, molt lenta davant d’enormes illes a l’espera d’omplir-se durant decennis. Aquest amor a l’espai buit encara pot observar-se entre el passatge de Santa Eulàlia i l’invisible carrer d’Antoni Costa, que té continuïtat dins de la plaça Garrigó, l’altre solar concebut com a àgora i només concretada, no sense polèmiques dadaistes, a la fi del segle passat.
Quan ensopeguem amb aquests buits és fàcil buscar certes causes, com ingenis industrials desapareguts, com és el cas del Laboratori Bofill, o altres impediments, a Escòcia apuntalats amb la pervivència de la masia de Can Garrigó fins l’any 1961, quan foren expulsats els darrers pagesos.
A la caminada d’avui vaig tenir la sort de poder accedir al conjunt que el succeí, immens, amb quatre ingressos a la riera d’Horta, Santapau, Escòcia i Emili Roca. El seu pati interior deuria ser un veritable luxe durant la pandèmia, fins i tot amb les seves cadires de pedra mal conservades, símbol d’una modernitat coetània de l’Escola Timbaler del Bruc, una de les notables contribucions d’Oriol Bohigas jove a la perifèria.
De tot això n’escriuré en profunditat més aviat que no pas tard. El punt d’arrencada aquest matí era el passatge d’Escòcia per a llençar-me cap a petites supervivències entre tants blocs, gairebé tots amb detalls vàlids per a emmarcar-los a les diferents etapes del Franquisme.
Res és unitari a Escòcia. Potser la plaça Garrigó sigui la frontissa entre el sud i el nord. A la dreta, el passatge de Santa Eulàlia i la perspectiva vers el Congrés esmenen l’horror del pàrquing. A l’esquerra convé descendir una mica i situar-se a la cruïlla escocesa amb Pardo, un d’aquells carrers aparentment sense cap encant, malgrat tenir-ne força, com la seva vista des de la riera d’Horta o Fabra i Puig o totes les seves petjades prèvies a la Guerra Civil. Una d’elles és tan òbvia que fins i tot seria comprensible ometre-la. Es tracta de l’immoble d’Escòcia 34/Pardo 47. És bo remarcar que són parella perquè la façana, a l’avinguda, amaga un major desplegament al carrer per, d’aquesta manera, propiciar un bon negoci amb els lloguers a mans del propietari, un tal Antonio Valls, qui tampoc demanà res espectacular a l’arquitecte, amb instant estel·lar a la meva recerca per com és d’indesxifrable la seva firma, estampada a finals d’agost de 1930.
El gargot del bon home podria generar rius de tinta. Per ara, tan sols us diré que Valls degué confiar en el seu ofici després de veure una altra finca a l’altra banda del carrer Pardo, propietat des de 1927 d’un tal Antoni Arolas.
Finalment, desesperat i adreçant-me a la generositat del gènere humà, vaig penjar la rúbrica a XabansTwitter i algunes persones facilitaren solucionar el jeroglígic. L’arquitecte era Damià Vives Roura, amb tota probabilitat nascut vora el 1877, empadronat just fa un segle al número 227 del carrer València, una mostra del seu creixement, doncs en una guia de 1908 encara vivia a les profunditats del casc antic, al tenebrós carrer d’Ataülf, un rei got que disgusta al corrector de Microsoft Word.
Damià Vives Roura té com a cim el convent de Nostra Senyora de la Visitació, a la confluència de l’empinat Llobet i Vall-Llosera amb el carrer de l’Arc de Sant Martí, abans anomenat de La Casualitat. Les dates són contemporànies a les d’Escòcia 34/Pardo 47, quan tingué més encàrrecs, tots ells amb la capacitat de deixar una empremta al seu espai malgrat passar més aviat desapercebuts. Per això mateix em sorprèn localitzar-lo a Padilla 264, a una finca cantonera fins a delimitar amb escreix el passatge de Carsi, o a Marina 241, anònim com Rosselló 300 per trobar-se al bell mig de sectors que són limbes envers passeig de Sant Joan o la Sagrada Família.
No hauríem de descartar que molts dels veïns d’Escòcia 34/Pardo 47 fossin treballadors de la propera CIBA S.A., una empresa de productes químics de llarga trajectòria i liquidació als carrers; fins i tot tingué la seva seu social a Balmes amb Provença, reemplaçada per un hotel.
Els documents sobre la CIBA també daten de finals dels anys vint, i tracten de construir una reixat d’ingrés més aviat noble, molt en consonància amb les modes d’aquell interval. Empro la paraula amb molta consciència, doncs encarna millor com en aquells fragments temporals poden conviure moltes tendències per la indecisió entre fixar allò nou i sepultar allò vell; per això a Escòcia hi ha la funcionalitat descarnada de Vives, l’elegància molt d’aleshores d’entorns fabrils al projecte dels químics i fins i tot un Noucentisme a restaurar al número 69, erigit per Luis Gonzaga Colomer, contractat per Juan Montserrat.
Els noms dels propietaris són dels voltants, i bé podria ser una ajuda per a confirmar com molts petits estalviadors van voler invertir en aquell no res destinat a tenir molta transcendència.
Actualment, si pugem el carrer des de la Meridiana, és senzill comprendre el seu topall fins l’ensorrament del Mas Garrigó gràcies a la illa de cases del passatge Millàs, amb un vermell corprenedor a Escòcia amb Malgrat. La poca pressa de Maria Àngels Puig Espanya a desfer-se de la masia condicionà el nord d’aquest carrer ben cèntric i carismàtic de La Jota, un primordial inesperat partit en mil estrats.
Catalunya Plural, 2024 
