Hi ha certes convencions que assumim de manera gairebé inqüestionable. Ens movem pel món llegint-lo contínuament i, en aquest sentit, donem per descomptades moltes coses, probablement massa, quan ens relacionem amb el nostre entorn. Així, habitualment, associem a la dreta ideològica una sèrie de valors i de característiques. Per exemple: la defensa de l’ordre i la utilització de certs mecanismes de control i vigilància i, de forma més específica, la plena conformitat amb el monopoli de l’ús de la violència per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. En aquest sentit, la protesta als carrers no sol ser un recurs habitual de les persones de dretes. Això ha estat habitualment així per raons òbvies: la mobilització als carrers sempre implica un cert grau de disconformitat i desconfiança cap al fet que la via de la política representativa vigent (el sistema) pugui ser suficient per resoldre qualsevol malestar social.
La dreta sociològica es vincula, especialment a països com Espanya, amb una forta arrel conservadora, i això se sol traduir en la confiança que les institucions disciplinàries de l’Estat són eficients i suficients per regular la convivència ciutadana, anteposant l’ordre a altres criteris, com ara la contestació social. Per descomptat, hi ha infinitat de matisos i reflexions que no es poden abordar aquí i, de fet, potser el plantejament sembla una mica caricaturesc per la seva excessiva brevetat i simplificació. No obstant això, tenint en compte tot el que observarem en aquest escrit, allò caricaturesc no sobra. No sobra gens.
En les protestes que s’han succeït durant aquestes últimes setmanes a Ferraz, en teoria arran de la concreció d’una llei d’amnistia entre Pedro Sánchez i les forces independentistes catalanes (ERC i Junts), s’han vist estampes heterogènies i molt diverses que han resultat si més no curioses per als qui se senten ideològicament lluny d’aquesta majoria de manifestants: resos públics del rosari, persones manifestament confoses (Contra qui anem? es preguntaven dues senyores fa uns quants dies), altres amb una eloqüència escassa i un coneixement molt difús, defensors de la pàtria que no podien comprendre per què la policia actuava contra ells (per putodefender Espanya), conspiranoia (amb la corresponent apel·lació a la plandèmia), etc. Per descomptat, també hem trobat grupuscles d’extrema dreta (neonazis, filofeixistes diversos, etc.). Tot i això, els grups d’extrema dreta agitadora no els considero particularment interessants, perquè la seva presència i la seva actuació, en major o menor grau, entraven dins del que s’esperava (a banda de ser més freqüent). Però no ha estat així amb els altres grups de la llista. Aquests són els que han provocat una perceptible estupefacció i certa alegria a l’esquerra o, almenys, als qui s’allunyen ideològicament dels manifestants de Ferraz.
Però, per què? D’on emergeix aquesta sensació? La meva tesi és clara i diàfana sobre això: ningú no s’esperava que la caricatura que es tenia sobre el conservador mitjà d’aquest país fos tan real. Fins a tal punt això ha estat així que la realitat ha superat les expectatives de la pròpia caricatura.
Què és una caricatura? S’entén com a caricatura una mena d’imitació una mica deformada però, i això és crucial, sempre basada en un substrat autèntic, en una cosa que s’està donant. La caricatura no inventa, exagera. Tot i que quedar-nos únicament amb l’exageració és perdre’ns els matisos i la profunditat del que implica una caricatura. La caricatura insisteix, repeteix allò que és més característic del que es caricaturitza. Sí, una altra sorpresa: el més singular no és irrepetible, sinó tot al contrari, és una cosa que es repeteix. Això és així perquè la nostra configuració personal, allò que ens fa ser qui som, és plena de tics, gestos, formes d’expressió que, en la seva combinació, ens converteixen en més o menys diferents dels altres però que, en realitat, són formes observables i, per tant, imitables.
Així, la caricatura del conservador mitjà s’inspirava en gestos que abans van ser observats i posteriorment utilitzats per a la seva construcció. Això no obstant, l’observació continuada de la caricatura, però sense el referent en què s’inspira, feia que, d’alguna manera, oblidéssim que la caricatura no és només exageració: en ella hi ha veritat.
D’aquesta manera, la col·lisió entre l’escenari inusual que suposa la protesta al carrer amb els referents reals en què s’inspirava aquesta caricatura va generar un curiós efecte: el fatxa, l’ultracatòlic o el conspiranoic, per citar-ne només uns quants, van resultar ser més fatxa, més ultracatòlic o més conspiranoic que la idea que en teníem. Aquests feien coses que la nostra imaginació no es va atrevir a entrellucar perquè ja pensàvem que la nostra idea era massa exagerada. Però no, la caricatura anava a rebuf del seu original i no al revés. I sempre sol ser així. Perquè si l’humor sempre sorprèn, la trobada amb allò real acaba sent encara més hilarant.
Catalunya Plural, 2024 
