De totes les històries, epopeies i narracions que recorren la presència de l’ésser humà al planeta Terra, l’origen i l’esdevenir dels gossos és, de ben segur, una de les més sorprenents.
La domesticació d’altres espècies, amb un èmfasi especial en plantes i animals, és una constant humana, especialment a partir de la revolució neolítica. L’agricultura i la ramaderia signifiquen no només la sedentarització d’un ésser humà que, a partir d’ara, tindrà una quantitat regular i més o menys constant d’aliments i, per primera vegada, un cert excedent en alguns moments puntuals, sinó la intervenció en el medi d’una manera encara més potent pel que fa a la seva irreversibilitat: la domesticació.
La domesticació d’espècies no significa només, com de vegades se sol pensar, la voluntat de controlar certes aptituds de les criatures: que siguin més dòcils o obedients, per exemple. Això, és clar, sol ser un criteri que cal tenir molt en compte, sobretot a l’hora de parlar d’animals. Però domesticar és molt més. Significa escollir els fruits més dolços per recol·lectar-ne i sembrar-ne les llavors, per tal que cada vegada la fruita que tinguem sigui més dolça i es vagin descartant els exemplars més amargs. Significa deixar morir els exemplars d’animals massa grans o massa petits per a les finalitats a què els volem destinar, mentre seleccionem i promovem la reproducció d’aquells exemplars que sí que ens poden resultar útils per a aquests objectius. És a dir, hi ha una estreta vinculació entre domesticació i selecció artificial. I sí, en la domesticació es dona control i voluntat de domini.
En tot cas, la domesticació dels gossos té certes particularitats que la fan un fenomen únic dins l’enorme procés de domesticació que inicia l’ésser humà vers moltes espècies.
En què consisteixen les particularitats del gos? Per començar, el procés de domesticació del gos es produeix una mica abans que el dels animals de ramaderia, i s’estima que es dona per una convergència inicial d’interessos: els gossos obtenen aliment dels assentaments humans, i aquests assentaments obtenen més vigilància i protecció gràcies als gossos
Amb independència que aquest fenomen es produís per aquestes raons i d’aquesta manera, el cert és que les particularitats del gos es veuen d’una hora lluny.
Potser la més palpable d’aquestes particularitats és que si bé els gossos han complert funcions de treball per a l’ésser humà, també han format part de la llar, a diferència de la majoria d’animals de ramaderia. És a dir, el gos ha tendit a estar dins de casa, tot i que inicialment només fos per la seva tasca de guardià, i, en aquest sentit, ha creat uns llaços amb l’ésser humà que eren impossibles per a altres criatures (amb, potser, l’excepció del cavall en contextos molt determinats i molt menys generals). Aquests llaços no només acabaran redundant en una mena d’empatia humana envers ells, que difícilment pot trobar parangó, sinó que precisament per com n’és de delicat i sensible, deixar-los entrar a la llar, es forçarà els gossos a un procés d’humanització extrem que no han vist la resta de criatures: atès que convivien amb nosaltres de forma molt més propera i intensa, i atès que tot i així seguien considerant-se criatures sobre les quals no només era lícit sinó necessari exercir un control, els gossos estaven condemnats a deixar molt enrere qualsevol vestigi que els quedés dels seus ancestres llops. Què és un gos fora de l’entorn que li brinda i possibilita l’ésser humà?
Arribem a un punt crucial; si bé la domesticació sempre és un procés d’intervenció humana, en el cas dels gossos podríem dir que la qüestió va molt més enllà: són pròpiament humans. Ens veiem reflectits en ells, empatitzem amb ells, els estimem i protegim, i hi veiem molt de nosaltres perquè, certament, hi ha molt de nosaltres en ells, sí. Són el nostre reflex. Tenim un pastor alemany, un chihuahua i un carlí. Tots membres de la mateixa espècie. Amb característiques molt diferents entre si, però tots obeint un caprici humà: que compleixin una determinada funció amb suficiència.
No hi ha cap altra criatura no humana que pugui dependre tant de nosaltres com ho fa un gos. I això és així perquè nosaltres ens hem encarregat que sigui així.
Per tant, quan actualment se’ns demana que no vestim els nostres gossos, o que no preferim la seva companyia o cura a la d’un ésser humà, adduint que no és bo per a ells que els humanitzem, no tenim cap altra opció; hem de puntualitzar una obvietat, i és que fem tard, molt tard. Fa milers d’anys que humanitzem els gossos, fent-los a la nostra imatge i semblança, fins al punt que ja gairebé no poden ser res sense nosaltres.
Si es comprèn tot això, s’observarà que allò que se’ns demana no és que deixem d’humanitzar els gossos sinó, més aviat, que els deshumanitzem, que deixem de fer-nos-en càrrec, que fem com si sempre haguéssim respectat el seu instint i la seva naturalesa. Però no, això no és possible. Perquè no, mai no els hem tractat respectant la seva pròpia idiosincràsia i característiques. Perquè sí, van ser el nostre invent i ara són la nostra responsabilitat.
Catalunya Plural, 2024 
