Segons dades recents d’Oxfam Internacional, l’1% més ric del món ha acumulat gairebé dues tercera part de la riquesa que s’ha generat des de l’any 2000. En abstracte, aquests números potser són massa crus i difícils d’encarnar, però s’albira un desequilibri enorme i, sobretot, una tendència a la desigualtat que va in crescendo. No obstant això, en aquest context sembla néixer una nova esperança: els rics (alguns d’ells) volen pagar més impostos.
Des de mitjans del segle XX fins a l’actualitat, la tendència mundial en matèria fiscal ha estat la de la baixada d’impostos, així com la creació i sofisticació de noves eines que permeten l’elusió fiscal de les grans fortunes i patrimonis. Però com tota tendència, aquesta té un origen i abans va haver-hi una de signe molt diferent. A tall d’exemple, el context bèl·lic de la Segona Guerra Mundial va propiciar increments molt significatius de l’impost sobre la renda als Estats Units. Aquest impost, el tramat més alt del qual va arribar a superar el 90%, es va mantenir alt durant molts anys, i tot i que la tendència decreixent es va iniciar amb anterioritat, les baixades brusques dels trams més alts van començar a partir dels anys vuitanta, amb l’adveniment d’un nou paradigma econòmic i polític, el que avui en dia denominem neoliberalisme i que va ser representat prompte als Estats Units per Ronald Reagan i al Regne Unit per Margaret Thatcher.
A dir veritat, l’impost sobre la renda, sent com és molt important, no és crucial per a l’argument central d’aquest text, on els protagonistes són principalment els ultrarics, que es veuen afectats per aquests tributs de manera molt més indirecta (com a empresaris), que no pas directa (ja que els ultrarics no solen ser treballadors assalariats). Tanmateix, de nou s’apunta a un símptoma d’alguna cosa que canvia. La tendència ja comença a marcar-se de manera clara: els impostos van a la baixa.
En tot cas, que els impostos vagin a la baixa potser no ens semblarà alguna cosa necessàriament dolenta. Al cap i a la fi, a qui li pot agradar pagar impostos? No obstant això, no demanaré a qui llegeix aquestes paraules que subscrigui una noció de justícia social i de redistribució de la riquesa. Efectivament, els impostos estan pensats per sufragar els costos de manteniment de l’Estat i poden dissenyar-se pensant també en certa idea de redistribució de la riquesa (encara que aquesta segona condició no sembla complir-se en molts models, i per això sembla estructuralment menys necessària, que no pas menys important). Però com deia, hi ha una altra dimensió que discorre en paral·lel i que sol ocupar menys la nostra atenció: la influència.
La influència ha de ser entesa en aquest text com una forma de manifestació del poder. La desigualtat econòmica no és només un problema ètic. El creixement de la desigualtat implica l’augment del desequilibri de poder com a influència entre els diferents components d’una societat.
En aquest sentit, el problema dels ultrarics és la punta de l’iceberg, sí, però una punta molt aguda i, per tant, molt perillosa. Pensem, per exemple, que el patrimoni estimat (principalment en accions) de la persona actualment més rica del món, Elon Musk, és de més de 200.000 milions de dòlars (i els que el segueixen a la llista de Forbes superen amb escreix els 100.000 milions de dòlars). És molt difícil posar en perspectiva quantitats tan exorbitants de diners, però intentem posar-nos en situació: aquesta quantitat és una mica superior al PIB d’un país com el Marroc… i aproximadament unes cinc vegades el PIB de la República Democràtica del Congo.
A propòsit de la República Democràtica del Congo, hi ha grans reserves de coure, un mineral estratègic necessari per a molts dispositius electrònics que utilitzem diàriament. I precisament fa pocs dies es filtrava un vídeo on es veien les condicions lamentables de les quals els treballadors extreuen el Coure de les mines d’aquest país africà. S’entén per on vaig?
El problema de pensar que no cal fer res per limitar la desigualtat a l’era daurada d’un capitalisme cada vegada més tecnològic, però, també, cada vegada més especulatiu, no és només que hi hagi cada vegada més diferència econòmica entre rics i pobres, sinó que hi ha diferències cada vegada més pronunciades en la forma de poder viure una vida humana. Si algú amassa prou fortuna, pot no només comprar béns, sinó canviar a voluntat legislacions i, per tant, vulnerar drets laborals, destruir el medi ambient, etc. I això és un problema de poder. Perquè sí: tenir molts diners significa influir molt, i això significa tenir molt de poder, un poder que és substrat de qui queda a la seva voluntat.
En conseqüència, deixem de prestar atenció a les cartes de qui diu voler pagar més impostos i posem el focus en els problemes generats pel fet que això no sigui efectivament així. Narrem la faula dels rics que estimaven els impostos, fins que no hàgim de fer-ho, fins que no tot es pugui comprar.
Catalunya Plural, 2024 
