L’any 1904 el poble d’Horta passà a formar part de Barcelona. La data no és casual i mostra una resistència a englobar-se dins la gran ciutat a diferència dels altres municipis annexionats pel Reial Decret del 20 d’abril de 1897.
El darrer a cedir fou Sarrià. Caigué l’any 1921 i resa la llegenda que un dels seus alcaldes situà una terra de ningú entre els seus inexistents murs i els de capital per a no sucumbir a la trampa de la confusió de carrers. SI no quedava clar el límit del territori la més gran se’l menjava i s’estalviava comptar vint. En el cas d’Horta qui escriu pensà al tramvia, veritable vincle d’unió amb la metròpoli, però el cert és que si una localitat era a sis quilòmetres podia ser engolida, i així succeí.
Abans del segle XX el nexe foren les bugaderes. A diferència de Barcelona Horta gaudia d’un abundant cabal d’aigua amb la seva riera. L’escassa demografia de la població generà un negoci excepcional de bugaderes del que es serví la Ciutat Comtal durant varis segles. A un article de La Vanguardia de 1968 la seva història s’explica a les mil meravelles. Al principi aquestes noies anaven casa per casa i preguntaven qui tenia roba per a rentar. Més tard s’associaren i cada dilluns lliuraven els teixits netíssims. Arribaven precedides d’un carro amb el material i s’endinsaven als nostres dominis pel Portal Nou de la vella muralla, plantant-se per a l’entrega de la mercaderia a la desapareguda plaça de l’Oli. Amb la construcció de l’Eixample ampliaren el radi del seu negoci, prosseguint-lo fins ben entrada la passada centúria.
De la seva activitat resten pocs vestigis. Si es passeja per Horta és probable trobar un altre record de les seves dones al campanar de l’edifici de la Caixa al carrer que dóna nom al barri. Abans de formar part de l’entitat bancària era civil i serví per a marcar les hores i arribar fins a Sant Genís dels Agudells. D’aquesta manera els seus habitants entenien pertànyer a Horta mitjançant l’acústica dels batalls.
Hi hagué un moment on es decidí canviar les campanes, i per a renovar-les es destruí una tradició mitjançant la qual les noies més humils rebien una unça d’or quan es casaven. Aquest patrimoni, cada cop més eixut, es fongué i la única memòria d’aquesta riquesa extinta recaigué al so.
No ens desviem de la qüestió. Qui vulgui apreciar aquesta torre de les noies podrà fer-ho si segueix un recorregut canònic. Si, en canvi, prefereix anar cap a les bugaderes la millor opció és sortir de plaça Eivissa, seguir per l’angost carrer de Pere Pau i des d’allà pujar el de Tajo, deixar enrere l’horrible mercat i aventurar-se a l’esquerra de Dante, giravolart un xic i cercar-se la vida per a donar amb el carrer d’Aiguafreda. Sento ser menys explícit a la meva guia. Ho faig pel vostre bé, per a fer-vos comprendre com arribar fins aquest tresor és un laberint amb premi.
Fins fa poc anys tot era bastant menys espinós. Els veïns s’empiparen i tancaren un accés. Ara n’hi ha un des del carrer Granollers, abans dedicat a Recared, un conjunt de cases baixes del Vuit-cents amb molt regust popular i encara més maques per la seva policromia. Mentre les avanceu donareu amb un petit descens, la porta d’entrada envers Aiguafreda.
El drama d’aquest carrer és la lleugera invasió turística dels darrers temps. Abans confinava amb altres vivendes del Torrent del Carabassa, on ara s’alcen dues escoles, única molèstia auditiva de l’entorn. Malgrat a ser visibles des del Carmel són un oasi gairebé irreal, una relíquia supervivent a la demolidora modernitat. La majoria es troben protegides i formen una doble filera. La primera, al cantó superior, es configura amb les vivendes dels veïns. Fa poc posaren un cartell per a prohibir filmacions i més molèsties de les necessàries. La placa romangué a la pedra per un rodatge i ara l’han deixat per una clara consciència del conductisme humà. A la banda inferior és possible contemplar pous i safareigs, amb un final extraordinari pel seu estat de conservació i grandària. Enmig ens observen, i observem, granotes, flors, un pont, infinits colors, un terra fotut i el silenci del luxe, el mateix que permet asseure’s a la porta, departir amb els altres i fins i tot percebre amenaça davant l’arriba dels estranys visitants, sempre més nombrosos.
Per feina i plaer circulo pel carrer d’Aiguafreda vàries vegades l’any. De dia l’activitat és gairebé nul·la. A la primavera les tardes s’omplen de cigarrets de sobretaula. N’he compartit algun i familiars dels propietaris m’han comentat l’atipament per ser el secret més ben guardat d’Horta. S’accepta i només demanen respecte i silenci. De nit els joves imiten als grans, queden amb els seus amics i xerren des de la tranquil·litat del privilegi.
Com que han tallat un dels accessos és possible baixar per un camí gairebé sens asfaltar i arribar al tram inferior de Llobregós, previ a la rambla del Carmel. L’altra opció és refer el camí i tornar envers la ruta clàssica, arribar al carrer de la Rectoria, valorar les petites cases d’estiueig, pujar per Campoamor i passar el club de Tennis. A la seva clausura encara es divisen les restes de la primera església de Sant Joan d’Horta, cremada durant la Setmana Tràgica i substituïda per un tot antiestètic obra del nostre estimat Enric Sagnier.
El més curiós d’aquest relat és saber que els turistes són els veritables descobridors d’aquest reducte gal. Passa una mica com a la plaça Milans adjacent al carrer d’Avinyó. No hi van per interès històric. Fan fila per a fer una bonica foto pel seu Instagram. Aquest detall diu molt. Manquen les paraules i els actes per a millorar el concepte que tants diners dóna a certes arques.
Catalunya Plural, 2024 
